Que poc dura l'alegria a casa del “pobre”!

Hi ha un refrany popular que diu: “Que poc dura l’alegria a casa del pobre”. Això es podria aplicar a la situació que s’està vivint en l’episodi del xoc de trens, amb el resultat de 45 persones mortes i un bon nombre de ferits, alguns d’ells greus, que continuen hospitalitzats.

Els dos partits majoritaris, PSOE i PP —el primer governant a Espanya; el segon, fent el mateix a la comunitat andalusa— havien tingut un comportament exemplar (com ha de ser), en coordinar-se i treballar conjuntament amb l’únic objectiu d’ajudar les persones afectades: ferides i mortes, així com atendre les famílies. Una feina que semblava que seguiria així, almenys, fins que els ferits sortissin de l’hospital i els morts rebessin sepultura. Però ja se sap que sempre hi ha algú que ho espatlla en aquest afany de protagonisme personal.

Quan ja havien decidit el president del Govern, Pedro Sánchez, i el president d’Andalusia, Juanma Moreno, dur a terme un funeral d’Estat a Huelva, província de procedència de la majoria dels afectats —acte que crec que és bo—, apareix l’“artistiña” de la política “nacional” i aspirant a ocupar el palau de la Moncloa, Isabel Díaz Ayuso (la que sempre es carrega els seus caps), passant del seu company de partit, inclòs el president andalús, i avançava en una entrevista radiofònica que havia enviat una carta a l’arquebisbe de Madrid perquè s’oficiï un funeral a la catedral de l’Almudena en memòria de les víctimes de l’accident ferroviari.

En triar la catedral, segons la presidenta madrilenya, “representaria un testimoni de condol i solidaritat en nom del conjunt de tots els espanyols, no només dels madrilenys”. Ho ha dit, s’ha quedat mirant cap a l’Almudena i al funeral d’Estat, trepitjant Sánchez, Moreno i fins i tot el mateix Feijóo.

Ayuso és Ayuso, perdó, amb permís de Miguel Ángel Rodríguez, el seu mentor i ment diabòlica que li injecta aquesta mala llet que fa temps que l’acompanya. Passa del seu partit i dels seus dirigents, i fins i tot de la seva pròpia comunitat. Ella té una idea: ser presidenta del Govern d’Espanya i, paral·lelament, presidenta del PP, traient-se de sobre el president del seu partit, a qui en més d’una ocasió ha intentat deixar en ridícul. Dels problemes de Madrid en parla poc; ella ho fa d’Espanya, critica constantment Pedro Sánchez i, des de fa un temps, ha intensificat les seves relacions “internacionals” amb viatges oficials, alguns d’ells participant en mítings de candidats afins a les seves idees. Des del 2021 fins al 2025, Ayuso ha viatjat cinc vegades als Estats Units.

És que la internacional i solidària presidenta de la Comunitat de Madrid ha traçat (perdó, Rodríguez) una agenda internacional que no té res de casual: l’Argentina, Israel i Mèxic (on governa la dreta liberal). Aquests tres països, les relacions dels quals amb el Govern d’Espanya no és que siguin gaire bones, més aviat mantenen un enfrontament (amb Mèxic s’estan suavitzant). La solidaritat d’Ayuso amb el Govern del seu país és màxima, com es pot veure. És clar, tenint en compte el que fa amb el seu president Feijóo, no es pot esperar una altra cosa de la patriota madrilenya. No sé qui va dir que “l’idiota crida, l’intel·ligent opina i el savi calla”. No cal dir què és Ayuso: pels seus actes la coneixereu.

No sé què pot opinar el president Moreno de la intromissió de la seva companya, que és una persona prudent, però gaire gràcia no li haurà fet. Un funeral d’Estat, com el seu nom indica, representa tothom. És allà on poden ser-hi tots/es, inclosa Ayuso. El que està fent és trencar el clima de consens en una situació on la unitat és importantíssima. Ella el que vol és tenir protagonisme, encara que sigui en una situació com aquesta. Lamentable, igual que Abascal i els seus nois, que sempre que poden han de donar la nota intentant treure rèdit polític del xoc de trens. Ja ho deia Immanuel Kant: “El savi pot canviar d’opinió, el neci mai”.