Sota la mateixa bandera

Quan Trump va iniciar, fa tot just un any, el seu esbojarrat mandat presidencial, se’n va parlar molt dels mecanismes de reequilibri de poders de què disposa la democràcia americana com un possible fre, un dic de contenció a la deriva autoritària que avui es desenvolupa davant dels ulls del món. La veritat, però, és que l’ordenament jurídic i les institucions d’un país, per assentats que estiguin, tenen una vida pròpia limitada i es veuen sacsejats pel vendaval de la Història, sota el poderós influència de les forces socials en joc. Cal no oblidar que els fonaments d’aquestes mateixes institucions —i els valors que a través d’elles haurien de prevaler— es van forjar al llarg d’una revolució, d’una guerra civil, de sofrides lluites pels drets civils… La fúria devastadora de Trump no és sinó el reflex de l’asfíxia d’un capitalisme la constant fugida endavant del qual s’ha tornat incompatible amb la democràcia, amb les seves normes i regulacions, amb l’oportunitat que —malgrat les seves limitacions— aquestes representen per a aquells que intenten posar fre als despropòsits de les elits. No és la primera vegada que això ha passat. La República de Weimar no va trobar en els seus ressorts institucionals l’alè necessari per resistir l’assalt d’Hitler. A França, els cossos de l’Estat van bascular en bloc, després de la derrota militar, cap al règim de Vichy. Un cop derrotat el moviment obrer i desmoralitzada la societat, el camí cap al feixisme era imparable. La veritable pregunta que calia —i cal— fer-se no és si els contrapesos al poder presidencial operarien, sinó com reaccionaria la ciutadania americana davant dels abusos i provocacions del Rei Trump. La resposta va començar a entreveure’s a Califòrnia, a Nova York… Avui ressona amb força a Minnesota. La gran esperança de la democràcia americana la representen els carrers rebels de Minneapolis, la mobilització solidària de la seva gent davant la campanya de terror dels paramilitars de Trump contra les famílies migrades. En aquest impuls ciutadà trobaran els magistrats i representants públics que vulguin romandre fidels als mandats constitucionals la força i l’exigència necessàries per defensar-los.

Sí, s’està plantejant una batalla existencial al voltant de la democràcia americana. I totes les forces progressistes del món haurien d’entendre’n la importància, perquè conté el gèrmen del futur social dels Estats Units, quelcom decisiu per a tota la humanitat. Els primers compassos de la lluita revelen com de profundament arrelats estan en la consciència popular allò que, des d’una òptica acadèmica llunyana, es donaria a anomenar “els mites fundacionals de la nació americana”: la idea d’un poble lliure en una terra d’oportunitats per a tots, un país regit per les lleis de les quals els seus propis ciutadans s’han dotat, contrari a qualsevol forma de tirania, tolerant, on ningú està per sobre de la llei… La realitat mai no es va correspondre amb aquesta visió idíl·lica: la República americana va néixer marcada pel que Lincoln va anomenar “el pecat original de l’esclavitud”. I la seva expansió cap a l’Oest va arrasar les nacions indígenes. La Bíblia i el fusell van traçar el camí del país. El “somni americà” mai no ha deixat de ser una promesa incomplerta per a la immensa majoria a la pàtria del capitalisme modern i, per tant, el regne de les més sagnants desigualtats socials. Al llarg del segle XX, l’ensenya de les barres i les estrelles ha onejat sobre intervencions imperialistes contra pobles desitjosos d’emancipar-se, des del Vietnam fins a Llatinoamèrica. Tot això és cert. I tanmateix…

La bandera dels Estats Units —i, sota els seus plecs, els valors constitucionals i la identitat nacional que pretén simbolitzar— ha estat onejada en lluites sindicals per salaris i contractes dignes, en els moviments pels drets civils, fins i tot en protestes antimilitaristes. El cadàver d’Alex Pretti, embolcallat en aquella bandera, va ser homenatjat en posició de firmes i salut militar, com es rendeixen honors a un heroi, pels seus companys de l’hospital de veterans on treballava. Resulta difícil concebre una imatge més patriòtica. Pot semblar absurd, un contrasentit, que els matons de Trump i aquells que es rebel·len contra les seves tropelies sanguinàries onegin la mateixa bandera. En realitat, això revela la virulència del xoc entre classes que s’està forjant a les entranyes de la primera potència capitalista del món. I posa de manifest que els anhels de progrés amb què milions d’éssers humans es van abraçar al somni americà continuen operant com un enorme cabal transformador. El destí social dels Estats Units encara no ha estat tancat per la Història.

I és que el somni de Martin Luther King era un somni genuïnament americà. Apel·lava als poders públics a ser conseqüents amb la igualtat racial inscrita a les lleis. L’abolició de l’esclavitud va ser un fet —i una promesa dolorosament inconclusa— que ja era inajornable honorar. La realitat és sempre més complexa i contradictòria del que les ments obtuses arriben a concebre. Les coses no són simplement blanques o negres. De vegades són blanques i negres. La guerra del Vietnam va ser sens dubte una de les majors atrocitats imperialistes, primer francesa i després nord-americana, del segle XX. No obstant això, a la comunitat afroamericana, on no faltava consciència d’això —Muhammad Alí deia que cap camperol vietnamita l’havia tractat de “negre”—, tampoc no hi faltaven joves convençuts que, combatent sota la bandera dels Estats Units, contribuirien finalment al reconeixement complet de la seva comunitat. No pocs veterans d’aquella contesa retreien a Donald Trump que utilitzés la posició econòmica de la seva família per eludir reiteradament la crida a files. Hi haurà qui vegi en aquest retret el blanqueig implícit d’una guerra absurda. En realitat, conté una denúncia de classe: els americans pobres van sangrar i morir a la jungla, mentre aquell nen ric es donava la gran vida. I conté una reivindicació del patriotisme de doble lectura. Una vegada més, hi haurà qui vegi la justificació d’una guerra de l’imperi. Però, alhora, l’acusació de covardia contra Trump conté una exigència democràtica que resulta al fons explosiva: si aquella va ser una guerra per defensar la nació i els seus ideals, ningú no hi havia d’estar exempt del deure militar. La deserció de les elits apunta, doncs, que aquella guerra, com tantes altres, es va lliurar per interessos espuris.

No cal parlar d’innocència. En un país on, a diferència d’Europa, el moviment obrer, fins i tot en les seves etapes de major pujança sindical, mai no va aconseguir fer emergir un partit de masses —similar a un Labour—, la consciència de classe intenta obrir-se camí carregant de significat contestatari conceptes, idees i valors —banderes!— nacionals. O potser seria més exacte dir que la lluita de classes intenta obrir-se camí disputant el sentit d’aquestes nocions i ensenyes, tenyint-les pel camí d’humanisme social. El major desig dels migrants que avui són objecte de persecució és sens dubte poder jurar algun dia fidelitat a la Constitució i a la bandera dels Estats Units. És clar, hi haurà qui fantasegi amb fer-se ric, però l’aspiració general és arribar a formar part d’una nació de treballadors lliures i dignes. I la solidaritat veïnal que els empara, la ciutadania que surt al carrer jugant-se fins i tot la vida, proclama que no hi ha anhel més legítim, perquè tal és la promesa d’Amèrica. La figura d’Alex Pretti és, des d’aquest punt de vista, emblemàtica: cuidador de veterans, solidari amb els seus nous veïns fins al sacrifici. La transcendència de la seva actitud radica en la contradicció insalvable entre l’Amèrica plenament democràtica que tantes persones com ell voldrien… i el país sinistre, distòpic i autoritari cap al qual empeny el declivi del sistema. La “neteja ètnica” i el terror d’Estat practicats per Trump constitueixen la negació final del compromís fundacional, modelat per més de dos segles d’història convulsa. Avui per avui, la paraula “socialisme” encara sembla difícil de pronunciar als Estats Units. Però les coses poden canviar molt de pressa: a Nova York ja han perdut la por de fer-ho. La consciència social i política no avança seguint els graus escolars, sinó fent salts, sota l’impuls dels esdeveniments. La pròpia experiència de la població farà que trobi les paraules adequades; la lluita crearà les condicions per a l’emergència de nous lideratges, a l’altura de les circumstàncies. Les banderes onejades a les protestes ens parlen d’una nació democràtica que, al capdavall, només serà fidel a les seves promeses en la mesura que s’enfronti als poderosos i faci bascular el destí social dels Estats Units. Mentrestant, s’aixeca la veu esgarrada i autèntica de Bruce Springsteen per Renée Good i Alex Pretti. No és exagerat dir que en ella es reconeix el millor de la classe treballadora i del poble americà.