Pepiño Blanco i Alfonso Alonso, de polítics a lobbistes d'“èxit”

La notícia va saltar aquest dilluns: Havas, propietària del grup Vivendi, ha comprat l’empresa Acento (un lobby molt pròsper), consultora, els creadors de la qual en el seu dia van ser els exministres José Blanco (més conegut com a Pepiño Blanco), socialista, i Alfonso Alonso, del PP. Perquè després diguin que els dos partits s’avenen malament. Discrepàncies quan són a la política, socis quan la deixen, i els negocis els uneixen. Perquè Acento és una empresa on treballen expolítics dels dos grans partits, a més d’algun altre més camuflat amb aires indepen. Aquí no hi ha diferències ideològiques: el negoci és el negoci i la resta són temes menors.

Cal recordar que Vivendi és l’accionista majoritari del Grup Prisa, on les coses no és que vagin gaire bé a causa de les pressions que estan rebent; diuen que del Govern i d’alguns empresaris amb un determinat biaix polític, encara que no militen a la formació dels seus amors monetaris.

La venda d’Acento ha sorprès propis i estranys, tot i que, coneixent les condicions de l’operació —uns 30 milions, segons algunes fonts—, els dos fundadors, Blanco i Alonso, continuaran al capdavant del projecte. L’operació sembla rodona per als seus fundadors. Hi ha més de dos propietaris? Segur.

Pepiño Blanco és un mag de les finances, tenint en compte que, venint de Galícia, on havia iniciat la seva carrera política (criticada per molts dels seus companys pel seu sectarisme recalcitrant), es va transformar en poc temps en un “dandi”. Canvi d’imatge, traient-se aquelles lletges ulleres de cul de got, la barba espessa i un tall de cabell gens afavoridor. Però la seva presència a la capital d’Espanya el va transformar: es va comprar un xalet en una bona zona de Madrid, amb piscina i llar de foc, on convidava amics i companys de partit. El seu va ser un ascens social important. Una bona part dels seus companys gallecs estaven encantats que li anés bé en les seves noves tasques; així no tornaria a Galícia, com ha estat fins ara. S’ha instal·lat a Madrid, on es mou com peix a l’aigua. La seva il·lusió complerta: enviar la seva filla a l’escola britànica (privada) i tenir com a companya la filla de Cayetano Martínez de Irujo, duc de Salvatierra, un gran d’Espanya. Quin luxe i quines amistats tan importants.

Acento, el lobby que ha crescut més ràpidament en els pocs anys de vida que té, ha aconseguit una cartera de clients importants, entre ells el BBVA, on la consultora d’“afers públics” ha dut l’“assessorament” en el procés de l’opa contra el Banc Sabadell, amb el resultat ja conegut i on el president de l’entitat, Carlos Torres, no n’ha sortit ben parat. En aquest episodi, Acento ha relliscat, i de quina manera. Això sí, comenten que la minuta d’Acento ha costat al BBVA un milió d’euros. Deia el polític francès Joseph Fouché que “tot home té un preu, el que cal és saber quin és”.

Si Acento ha anat pujant com l’escuma, i no precisament de cervesa. Dels 154.333 euros que va facturar el 2019 ha passat als 9,58 milions. Una gestió que fa història. És que les relacions polítiques/professionals donen molt de si. Tant, que Blanco i Alonso, ja fa un temps, han obert despatx a Brussel·les, on el món dels lobbies té la seva mina d’or. Això sí, han de declarar qui són els seus clients i els seus contactes polítics. L’empresa hi compta amb mitja dotzena d’empleats, entre ells Esteban González Guitart, fill de l’eurodiputat popular González Pons, que es mou molt bé entre bastidors, on porta uns quants anys com a eurodiputat. És casualitat el fitxatge del seu fill? Segur que sí, casualitat induïda per les “fades polítiques”.

Si Acento va tan bé, per què s’ha venut? Són diverses les raons per les quals a Havas li interessa ampliar el seu mercat: Espanya i Portugal són dues bones places per fer-ho. Si, a més, compta a l’empresa amb aconseguidors polítics, per què canviar-los? Mentre Blanco, Alonso i la resta d’expolítics (que en són uns quants) mantenen els seus llocs, l’operació és rodona per als dos promotors. Caldrà seguir observant el rumb present i futur d’Acento. Deia Jaume Perich que “en moltes empreses el silenci no és or, el silenci és un sobre”.