El desig del millor

M'ha costat acabar de llegir Així que passin trenta anys, l'últim llibre d'articles de Javier Marías, potser per saber que ja no tindrà continuació. Volia allargar la seva lectura i degustar-la millor. Sobre la marxa, em vaig decidir a escriure sobre aquest llibre de manera fragmentada i acumulativa. Fa unes setmanes, en plena lectura, vaig incloure en un dels meus articles unes cites extretes del seu text El desig que tot estigui malament; un al·legat en contra de la desesperança programada per aquells que exigeixen que només s'enfoqui allò aberrant i monstruós.

Avui em referiré a alguns dels articles que va publicar en els seus últims cinc mesos de vida. En el que ha donat títol al llibre, declara que "algunes tristors mai passen i algunes persones mai s'obliden". Ho deia algú per a qui el riure era el millor regal que se'ns pot fer. Tanmateix, la consistència d'unes emocions d'estimació pot fer-nos sentir un pesar que mai no s'esvaeix del tot davant d'una absència definitiva. Carme López, la seva dona, ha referit en Duelo sin brújula (Regne de Redonda) com els morts —més encara si han estat alegres, bondadosos i riallers, encara amb facetes melancòliques— ens deixen sols en un desert, sense mapa ni brúixola.

Javier Marías evocava els seus pares i Juan Benet, persones inoblidables que li havien ensenyat què són la rectitud i la decència. Un consol al costat d’una pena. També un record per als més de cent mil morts a Espanya pel virus de la covid, quan es va trencar "el fil de la continuïtat de les nostres vides". Una pandèmia que gairebé no va obligar a "reflexionar sobre la vida boja i buida que portàvem", ni a distingir el que té importància del que no.

En un relat sobre el senyor Cotta, s’adverteix que "sempre s'havia volgut tant que mai havia sentit la necessitat de voler ningú més". És clar, es tracta d’un tipus que lamentava els èxits dels seus amics i, encara que fingís davant d’ells, celebrava íntimament els revesos que poguessin tenir. Es va convertir així en un artista de la falsedat que, totalment aliè a l’amor, "no veia objecte a posar la felicitat de ningú per davant de la seva pròpia".

Gairebé dos mesos abans de morir, Javier Marías dedicava un preciós i carinyós escrit en reconeixement a la senyora que durant gairebé trenta anys va fer la neteja de casa seva, Aurora. Però també a la "amabilíssima portera, Lola, i a la seva germana Marimar", que la substituïen en algunes de les seves tasques durant una baixa forçosa: "Mil gràcies a elles dues també".

I també al juliol, va publicar Llibres sense Fira. En aquest article assenyalava que ja era el quart any sense anar a signar a la Fira del Llibre del Retiro. Més enllà d’altres consideracions, expressava sincerament gratitud infinita a tots els seus pacients lectors. En aquest mateix text hi ha un llarg paràgraf que sembla premonitori de la seva desaparició del món dels vius, de la seva dimensió terrenal:

"Estic cansat, no dels lectors sinó de mi mateix, després de cinc dècades de repetició, del mateix mode que m’he avorrit de parlar dels meus llibres, estan allà i ja està. Les meves entrevistes seran —ja són— escasses. Les meves aparicions públiques estan gairebé acabades. Des de la infància —el meu pare era aficionat a les càmeres— vaig detestar ser fotografiat, ni parlar-ne de filmat; d’això tampoc n’hi haurà més —hi ha imatges de sobres— després de tants anys de sotmetre’m a sessions durant les quals un només sap posar cara de pal".

Es tracta d’unes línies que marcaven una tendència irrevocable en la seva voluntat i que, penosament, ja ha passat a ser irreversible.

Em queda rellegir-lo per gaudir del seu enginy i del seu talent, esperant que alguna cosa —encara que sigui una mica— m’arribi a enganxar, ja que sempre crec que puc fer-me una mica millor i més agut i perspicaz; espero no ser un il·lús.