Xile: el dilema de com enfrontar la ultradreta al govern

El 14 de desembre de 2025, les organitzacions polítiques, socials, de l’esquerra centrista i del progressisme pateixen un revés polític històric i profund. No només es tracta d’una derrota polític-electoral, sinó també social i cultural. José Antonio Kast (JAK), el candidat de la ultradreta, aconsegueix concentrar tota la dreta tradicional al seu voltant, obtenint el 58,17% dels sufragis, mentre que la candidata de l’esquerra centrista i del progressisme només arriba al 41,83% dels vots. Un gran percentatge de la votació de JAK es registra en municipis populars i rurals, on el seu discurs de lluita contra la inseguretat, la seva postura antimigració, el país en crisi econòmica i una batalla cultural no només latent cala profundament.

Amb aquesta elecció presidencial, es tanca la ruta de les alternances de govern entre les històriques coalicions (1990-2025), tant de la dreta conservadora tradicional (els dos governs de Sebastián Piñera), com de l’esquerra centrista (quatre governs de l’ex Concertació, un de la Nova Majoria de M. Bachelet i l’actual de G. Boric). El declivi de les dues grans coalicions polítiques que havien dominat l’escenari polític del país arriba a la seva fi.

A partir de l’11 de març vinent, es farà el pas a una nova coalició de la dreta, que governarà el país durant els quatre anys vinents, liderada per la ultradreta del president electe, JAK. Xile, amb aquest govern, s’incorpora al club regional i internacional de la ultradreta global. Així ho assenyala JAK explícitament en els seus primers viatges als països veïns: a l’Argentina de Milei i al Perú del recent president José Jeri. A Amèrica Central, visita Nayib Bukele, president d’El Salvador, per conèixer les “experiències positives” en la lluita contra el crim organitzat i les presons salvadorenques.

Inicia també una gira per Europa, on els seus referents són l’extrema dreta del continent, com l’espanyol Santiago Abascal, l’hongarès Viktor Orbán i Georgia Meloni d’Itàlia. JAK pronuncia un discurs a Brussel·les, al Parlament Europeu davant el Bloc Conservador i Reformista Europeu (BCR), juntament amb altres líders de la dreta del vell continent. En un discurs de trinxera, identitari i ideològic, propi del llenguatge ultradretà, carrega contra el feminisme, l’ecologisme, l’animalisme i l’indigenisme, entre altres aspectes. Revaloritza la figura política de Jaime Guzmán, ideòleg màxim de la dictadura civico-militar de Pinochet.

En definitiva, JAK assenyala amb aquestes gires polítiques prèvies a la presa de possessió com a president que està disposat a reivindicar el seu rol de líder de la ultradreta xilena, així com de la ultradreta mundialment. Les seves postures actuals dibuixen el veritable president electe Kast: defensor de la dictadura civico-militar de Pinochet, amic dels líders de l’alemanya Colònia Dignidad, profundament antiestat, anticomunista, seguidor de líders autoritaris o dictatorials i amb tendències neonazis.

Quina diferència amb el discurs conciliador, empàtic i moderat que JAK va tenir el dia de les eleccions presidencials del 14 de desembre passat, que va portar molts analistes i polítics a suavitzar els passos i declaracions d’aquest líder de la ultradreta. Quin error profund en aquestes anàlisis, que en res ajuden a enfrontar l’estil de política i lideratge autoritari que s’acosta a la societat xilena. No comprendre, ni assenyalar correctament que ens trobem davant d’un pròxim govern ultradretà amb tots els seus extrems, no ajuda en absolut a l’oposició política i social a iniciar el debat, l’anàlisi i l’acció en aquest nou escenari.

Després del triomf electoral de la ultradreta de Kast, com era previsible, hi ha hagut, hi ha i continuarà havent-hi una important producció intel·lectual, periodística i política sobre les causes de la derrota del progressisme i de l’esquerra centrista. És evident que tots aquests insums són benvinguts sempre que el moviment social en el seu ampli espectre i els partits polítics que seran opositors a partir de l’11 de març iniciïn un procés intens de debats, un balanç profund, democràtic, reflexiu, crític i autocrític d’aquests 35 anys de retorn a la democràcia. Aquest procés ha de donar compte dels avenços i retrocessos del període en qüestió. Però, sobretot, ha de permetre comprendre que aquest nou escenari no té res a veure amb els anys passats de l’ex Concertació, dels dos governs de la dreta centrista, del segon mandat de l’expresidenta Bachelet ni del de Boric.

Per tant, queda el desafiament per a totes les forces i partits polítics, així com pels actors socials opositors, d’iniciar aquest debat imprescindible. No fer-ho comporta el risc de quedar-se només com un vagó de cua d’aquests nous esdeveniments. Tal com assenyala un columnista del diari El País, “l’avanç reaccionari ja no és una amenaça futura: és un projecte polític en marxa”, i davant d’aquest avanç, cal reaccionar de manera unida i estratègica per bloquejar la ultradreta nacional.