La història i la consciència

Fa uns dies, el rotatiu “Le Monde” va publicar una columna d'opinió de l'economista Thomas Piketty (“Europa, potència socialdemòcrata”) que ha tingut una notable repercussió entre l'opinió d'esquerres, també al nostre país. No resulta d'estranyar. Piketty posa en valor una realitat objectiva de la qual caminem lluny de tenir plena consciència i que, no obstant això, revesteix avui una importància crucial enmig de la crisi i la reconfiguració de l'ordre mundial a les quals assistim. Una realitat que esdevé també motiu de disputa en aquest context: des de 1945, Europa s'ha convertit en “una potència democràtica, social i transnacional”. “Després d'haver estat durant molt de temps potències colonials rivals i feroces – escriu Piketty -, després d'haver conegut l'abisme, els països europeus s'han unit i han desenvolupat en el si d'aquesta unió un model social i democràtic nou. Europa s'ha convertit així en una potència socialdemòcrata. Dir això no suposa tancar a Europa en un camp polític, sinó simplement constatar que existeix en el continent un molt ampli consens sobre el model social europeu”.

En efecte. Tirant la vista enrere, podem constatar la magnitud dels canvis. Cap a 1914, la despesa dels Estats en relació amb el PIB de les nacions se situava per sota del 10%. Es tractava essencialment dels pressupostos militars i del manteniment de l'ordre intern. Avui, la despesa pública dels països europeus amb un Estat del Benestar més desenvolupat (Dinamarca, Suècia, Noruega) se situa entre el 45% i el 50% del PIB. França i Alemanya es mouen en una òrbita similar. Com bé assenyala Piketty, “si algú hagués dit a les elits europees i als economistes liberals de 1914 que la socialització de les riqueses aconseguiria un dia la meitat dels ingressos nacionals, haurien denunciat en cor la bogeria col·lectivista i pronosticat la ruïna del continent. En realitat, els països europeus van aconseguir un nivell de prosperitat i de benestar social desconegut en la història, en gran manera gràcies a les inversions col·lectives en sanitat, formació i infraestructures públiques”.

Heus aquí un model de desenvolupament totalment oposat al “nacional-extractivista” que promouen, cadascú a la seva manera, Trump i Putin. I en la fortalesa d'aquest model social resideix sens dubte el gran potencial d'Europa, les seves possibilitats d'alçar com una potència capaç d'influir, decisivament i en un sentit progressista, en el curs dels esdeveniments mundials. En un pla estrictament econòmic, Piketty posa en relleu el caràcter enganyós dels indicadors que s'utilitzen per a confrontar la realitat dels Estats Units amb la d'Europa, demostrant que, puix que es refereix als respectius poders adquisitius i als nivells de béns i serveis produïts a un costat i a l'altre de l'Atlàntic, porten a exagerar en un 40% l'estimació de la riquesa nord-americana. Europa dista molt de representar el potencial de segon ordre i en declivi que es pretén fer-nos creure. També resulta avantatjosa per al Vell Continent la comparació tocant al temps de treball, horaris laborals, períodes de vacances… La seva progressiva reducció ha permès incrementar el benestar social i disminuir l'impacte de l'activitat humana. “Si tenim en compte aquests dos factors, constatem que la productivitat horària, és a dir el PIB per hora treballada expressat en paritat de poder adquisitiu, és més elevada a Europa del Nord que als Estats Units”.

En altres paraules, les conquestes que en un ordre econòmic, democràtic i social han configurat el semblant d'Europa després de la Segona Guerra Mundial, constituirien un sòl prou ferm perquè la UE parlés amb una veu molt més decidida en l'arena internacional, “deixant enrere ambigüitats i defensant regles econòmiques i comercials coherents amb un model de desenvolupament veritablement equitatiu i sostenible”. Oportú recordatori d'una fortalesa i unes possibilitats que la mateixa complexitat de la construcció europea i les urgències dels Estats ens fan amb freqüència perdre de vista.

Però, com el mateix Piketty apunta, Europa es debat ara en el dilema d'avançar pel camí d'aquest reeixit model… o replegar enfront de les pressions adverses que procedeixen dels poderosos ímpetus desreguladors i regressius del tecnocapitalisme. Uns influxos que troben una expressió interna en els moviments nacionalpopulistes i d'extrema dreta, a l'alça davant el neguit de les classes mitjanes. I és que l'única opció certament inviable és la de l'immobilisme, és la il·lusió de quedar-nos com estem; una temptació que comparteixen diferents corrents polítics, inclosa la socialdemocràcia en la seva versió més conservadora. O bé Europa accelera el pas cap a la seva integració federal, la seva cohesió social, el seu programa de transició ecològica i també cap a la seva autonomia defensiva… o el vendaval disgregador dels depredadors pot acabar enfonsant conquestes que avui semblen inamovibles. El capitalisme sorgit de les entranyes de la globalització neoliberal representa una amenaça distòpica per a la civilització humana. Malgrat la inquietud creixent que recorre al món, encara ens costa mesurar l'abast històric dels xocs que s'estan forjant. Ara com ara, el potencial que tanca l'inconclús model europeu representa l'única alternativa disponible enfront del caos. I els senyors del caos, les oligarquies que aspiren a vampiritzar el planeta, han identificat a Europa, a aquesta Europa possible, com el principal enemic a batre.

El futur es decidirà a través d'un tortuós camí de lluites socials i polítiques. Les conquestes de l'Estat del Benestar, la profunditat de les arrels que han tirat en les nostres societats fins al punt d'estructurar-les, constitueixen un inestimable punt de partida. Per això cal defensar-les amb dents i ungles. Però les batalles defensives, per a ser ben lliurades, necessiten un horitzó estratègic. Res estalviarà a l'esquerra – i al conjunt de forces progressistes – un esforç conscient, tenaç i organitzat. Cap realitat objectiva constitueix una fortalesa inexpugnable. El model europeu té molts recursos, però els seus enemics també. Arribant a cruïlles com la que es perfila davant nosaltres, convé desembarassar d'aquells mites que podrien ennuvolar-nos la vista. Mai va ser cert que la democràcia brollés del capitalisme o fos consubstancial a aquest. Les democràcies representatives tal com avui les coneixem – el que hem anomenat “democràcies liberals” – són el resultat de prolongades batalles populars, del moviment obrer, de les sufragistes… per a passar dels règims censataris al sufragi universal. El modern Estat social europeu – el que la democràcia cristiana va acceptar en el seu moment com a “economia social de mercat” – va sorgir del pacte entre la classe treballadora i la burgesia, temorosa de la ira dels pobles després de la devastació que va suposar la guerra. És cert que el capitalisme es va recompondre en aquest marc; les millores socials, el formidable progrés educatiu… van generar durant dècades condicionis de prosperitat general. Però aquest marc mai va deixar de ser una constricció, un fre per a les tendències intrínseques d'incessant acumulació del capitalisme. L'onada neoliberal, a partir dels anys vuitanta del segle passat, va suposar un enorme embat per emancipar de tals limitacions. Avui, el capitalisme descarnat que ve d'Amèrica voldria fer de l'Estat del Benestar – i de les societats democràtiques que coneixem – un mer parèntesi en la seva marxa cap a una delirant apoteosi de dominació.

Mai la política, com a expressió activa de la consciència social, va ser tan decisiva com en aquests moments. Benvinguda sigui, doncs, la convocatòria de la Global Progressive Mobilisation, impulsada per Pedro Sánchez, president de la Internacional Socialista, i el Partit Europeu Socialista, que reunirà a Barcelona, els pròxims 17 i 18 d'abril, una trobada de partits i forces progressistes de tot el món per a debatre una agenda comuna enfront de les amenaces de Trump i els magnats que l'han ajudat a pujar al poder. La trobada hauria de marcar un punt d'inflexió després d'anys de titubejos i desconcert en les files de l'esquerra. Sens dubte, l'esdevenir de la construcció europea estarà en el cor dels debats i acords d'aquesta trobada.