La fam irracional de Dalí

Tot i que Dalí postulava una pintura lliure de mandra i no instal·lada en el caos, va enviar a Picasso una postal des de Nova York en la qual, de manera castissa, destacava: "Olé per pintar com ens doni la gana".

Tenia vint-i-quatre anys quan va escriure unes reflexions sobre els nous límits de la pintura, on declarava:

"Hem après fa dies que els ulls, igual que els raïms, són propensos a les més boges velocitats i estan dotats per llançar-se a les més contradictòries persecucions".

Tenia Dalí alguna idea sobre la realitat de la física quàntica, que la llum és 'ona i corpúscul a la vegada', de la dualitat ona-partícula, de la teoria de l’expansió de l’univers. A partir d’això, prosseguia el seu enrevessat anàlisi:

"La realitat ha estat reduïda a inestable aparença del més fugisser i confús dels seus aspectes; de l’objectivitat es percebran, únicament, les més lleus ressonàncies, i fins i tot deformades pel més subjectiu dels sentimentalismes".

Victor Fernández ha editat uns textos de Salvador Dalí i hi ha posat introducció i notes. Es tracta de Picasso i jo (Elba), llibre on es reprodueixen les postals que durant alguns anys Dalí va enviar a Picasso. Quan Dalí i Gala van anar a París per viure-hi una temporada, Picasso els rebia a casa dues vegades per setmana i els va facilitar relacions que poguessin ajudar-lo en la projecció del seu treball.

Posteriorment, l’afecte entre ambdós artistes va quedar bloquejat per l’afany de rivalitzar i prevaler. A la mort de Picasso, Dalí va reiterar que Picasso va ser l’únic amic que li va deixar diners per anar als Estats Units. Mai no va ocultar que, gràcies a la seva ajuda, ell i Gala van poder embarcar-se a finals de 1934 rumb a Nova York.

El 1935 va escriure La conquesta de l’irracional, on diu que 'nosaltres, els surrealistes' "no som exactament artistes i tampoc no som exactament autèntics homes de ciència; som caviar, i el caviar, creieu-me, és l’extravagància i la intel·ligència mateixa del gust, sobretot en moments concrets com els presents"; feia referència a la fam irracional.

Dotze anys després, ja acabada la Segona Guerra Mundial, Dalí parlava de la passió delirant "per l’estrafolari i l’excentricitat estrident i catastròfica". I assenyalava que Picasso ostentava "la glòria d’haver destruït la pintura dels salons i de la pseudo bellesa oficial". Per això, l’emplacava a "permetre que la gent jove torni a veure Rafael en el seu esplendor original i etern, lliure de la pols acadèmica que l’hauria fet invisible". El veia capaç de fer possible el retorn a la bellesa, des del propòsit compartit de desintoxicar-se de la pols acadèmica enquistada.

El 1951, quatre anys després, va donar una memorable conferència al Teatre María Guerrero de Madrid on va deixar anar algunes tonteries aduladores a Franco, breus i estridents. El tema era Picasso i jo. I la va començar amb aquests dos punts: 1) "Com sempre, és a Espanya a qui li correspon l’honor dels contrastos més extrems, aquesta vegada en la persona de dos pintors, els més antagònics de la pintura contemporània: Picasso i jo, servidor vostre. 2) Picasso és espanyol; jo també. Picasso és un geni; jo també. Picasso té uns 72 anys; jo, uns 48. Picasso és comunista; jo tampoc". Aquesta última frase no va deixar de divertir el pintor malagueny.

Dalí denunciava la mentalitat dels Brunetes (terme inspirat en el seu detestat paisà Manuel Brunet), una mentalitat d’hostilitat automàtica cap a tot allò universal i oposada a tot el que s’aparti dels camins trillats. Acusava aquesta mentalitat de facilitar el divorci del país amb els nostres grans pintors universals.

Avui dia, s’ha estès un altre dictamen que, promogut per interessos polítics, insisteix en la fal·làcia que tots podem ser genis; un engany provocat per sinvergonyes amb la intenció d’entorquir-nos i que, de facto, ens tanca el pas a fer-nos millors i progressar. Dalí, aliè a aquesta tendència impostora i aduladora, va arribar a escriure que "si al món hi hagués nou milions de Picasso, deu milions d’Einstein i dotze milions de Dalí, és molt probable que la Terra fos inhabitables. Però estigueu tranquils: això no és possible". Deixarien de ser rareses o tipus estranys dignes d’estudi, que és el que són.