En són conscients els polítics de la desafecció política de la ciutadania?

Des de fa uns anys, uns quants, la confiança en els partits polítics per part de la ciutadania ha anat baixant fins a quotes realment preocupants. Un estudi de la Fundació BBVA, de l’any passat, sobre la confiança a Espanya, indica que les institucions polítiques estan a la cua de la confiança ciutadana. En una escala del 0 al 10, els partits polítics obtenen una nota del 2,5; el Govern d’Espanya, un 3,5; els parlaments, un 3,8; i els governs autonòmics no arriben al 4. Això significa que cap d’aquestes institucions aprova. Amb aquestes dades, que coneix perfectament la classe política, poques són les coses que fan per canviar aquesta deriva preocupant: la desconfiança envers les institucions democràtiques genera, segons els experts, una societat cínica, propensa al populisme i a les solucions autoritàries. La ciutadania té la impressió que les institucions que han de representar i protegir el bé comú són vistes per una bona part de la població com un problema més que com una solució.

Malgrat aquesta situació, els partits polítics i els seus líders viuen en un núvol, com si no passés res o el tema no anés amb ells. Els espectacles diaris afirmen encara més aquesta desconfiança social, veient com els enfrontaments que es protagonitzen als parlaments, que semblen baralles veïnals, amb desqualificacions que fan vergonya, degraden el debat polític. Això demostra, entre altres coses, que la política s’esgota de contingut i la desconfiança ciutadana creix més.

Mentre els polítics no s’adonen, l’esforç fiscal de les classes mitjanes puja com l’escuma. Segons dades de l’Oficina Estadística de la Unió Europea (Eurostat), entre 2018 i 2023, Espanya ha estat el tercer país de la Unió Europea on més ha crescut la pressió fiscal, només superada per Xipre i Lituània. En aquests moments, l’esforç fiscal mitjà ronda ja el 55% del salari brut. Una situació que ha posat en perill la classe mitjana, motor econòmic del país.

Amb aquesta situació, els populismes d’alguns partits polítics fan tremolar els pilars de la democràcia: les noves generacions i els barris obrers donen suport a VOX en les seves pujades electorals. Alguns no entenen els canvis, però parlant amb un expolític d’esquerres em comentava, sobre aquest tema, que queda clar per què puja l’extrema dreta: senzillament perquè l’esquerra no resol els problemes reals que tenen. La culpa és dels partits, no de la gent, que l’únic que fa és buscar una altra opció política nova que li resolgui els problemes quan els que han votat no ho fan ni compleixen el que s'ha promès en les campanyes electorals. Sumant els objectius interns dels partits, que se centren només a desfer-se del contrari (exteriorment també), la política s’empobreix a passos gegants.

La sensació dels votants és que els partits polítics només pensen a aconseguir o mantenir un seient que els proporcioni un bon salari, poder i benestar. Amb aquests objectius s’obliden del que realment han de fer. El bé comú se circumscriu a ells i el seu entorn. Ara tenim un exemple: hi ha 14 formacions d’esquerra que intenten anar juntes a les eleccions per “aturar l’extrema dreta”. La pregunta és: Per què 14 i no 2? Una xifra realment incomprensible. D’aquest número, Podemos no vol unir-se a aquesta proposta i està donant respostes que no s’aguanten, quan la resposta és simple: perquè tenen un “negoci muntat de tres” amb estómacs agraïts al seu voltant que no els porten la contrària; són submisos al que manen. Això demostra que tants partits no és un tema ideològic, sinó de vanitats, de controlar un partit per assegurar-se un càrrec.

Amb la desafecció de la ciutadania envers la política, els governs amb tics “narcisistes”, que no compten amb la gent, a la qual consideren que no cal tenir en compte ni dotar-la d’instruments participatius reals (no una pantalla d’imatge falsa), les coses es posen cada cop pitjor, amb risc de carregar-se la democràcia, tot i que alguns venen que no és així. Molts es pregunten: Té solució aquest panorama gris? És possible, evidentment amb una regeneració política que ha de produir-se fora dels partits polítics. No ho poden fer els mateixos que han generat la situació, senzillament perquè hi ha massa interessos creats, massa complaença, massa prepotència i absència total de crítica interna, per por a no “sortir a la foto”, com deia Alfonso Guerra.

La ciutadania no ha de deixar sola la política que decideix; ha de reaccionar, i pot obrir el camí cap a una veritable regeneració democràtica. Mentre això no passi, si segueix en el seu món individual, resignada, tot continuarà igual. No val que alguns vagin pregonant que venen aquests i cal impedir que l’extrema dreta governi, com si la culpa fos de la gent i ells no tinguessin res a veure amb el que està passant. Les coses no són així, i aquesta coacció per fer-los votar no va d’això, perquè l’únic que passa és que no es vagi a votar. El progrés polític no està a l'altura del progrés moral. Deia Antonio Machado que “En política només triomfa qui posa l'espelma on bufa el vent”.