Dues extremes dretes

Sàvia recomanació que ve molt al cas després de la polèmica que s’ha organitzat entorn de la presència del burca a l’espai públic arran d’una iniciativa de Vox – secundada pel PP – al Congrés dels Diputats. No insistirem sobre la intencionalitat estigmatitzadora de la immigració d’aquesta proposta. Moltes veus l’han posada de manifest. Tanmateix, i més enllà de les bones intencions, algunes de les raons esgrimides des de l’esquerra resulten molt discutibles. Atès que, amb bon criteri, s’ha reclamat un debat serè, convindria dissipar confusions. Tant més com que hem trigat anys a iniciar aquesta reflexió. Ara ens veiem comminats a fer-la a la defensiva, després d’un període de creixent influència de l’islamisme en les comunitats migrants… i davant les campanyes d’odi i divisió social impulsades per l’extrema dreta. Però aquest és l’escenari que tenim i de res no serveix lamentar-se.

En primer lloc, s’equivoquen aquells que pretenen minimitzar la qüestió, reduint-la a una anècdota de poca rellevància: “Jo no veig cap burca quan passejo per la meva ciutat”, “Es tracta d’un fenomen residual, és un fals problema”, etc. N’hi ha prou de recórrer alguns barris, com el Raval barceloní, per constatar que l’“anècdota” ha deixat de ser-ho. Molta gent, sobretot de condició humil, ho veu, pot sentir-se’n impactada… i el retret cap a una esquerra de “pijos”, allunyada de la realitat, adquireix immediatament versemblança. Perquè el que constatem als carrers no és només la presència d’un cert nombre de burques, sinó la proliferació de tot un seguit de vestimentes, imposades exclusivament a les dones, que van des de peces de menor intensitat rigorista que el vel integral – com el hijab – fins al simple mocador que oculta els cabells de dones, adolescents i nenes, i la presència del qual hem normalitzat en tots els àmbits del paisatge urbà.

Convé obrir el focus. Ens ho reclamen des del feminisme de la igualtat. I molt especialment ho reivindiquen veus com la de l’escriptora catalana Najat El Hachmi, que denuncia la imposició d’aquestes peces com un marcador de sotmetiment sexual i de subordinació al poder masculí; una autèntica presó dels cossos que anul·la la dignitat i l’autonomia de les dones, convertint en paper mullat els preceptes constitucionals que, en matèria d’igualtat entre els sexes, regeixen en aquest país. Simbòlicament – però de manera contundent i efectiva –, aquest marcatge de vestimenta situa les dones musulmanes en un territori d’indefensió que escapa al dret comú. Vol l’esquerra debatre sobre això, vol posar al centre els drets de les dones… o prefereix evitar qüestions espinoses?

Si el tema s’ha tornat incòmode és perquè hem anat banalitzant coses davant les quals hauríem d’haver estat més vigilants. I hem acabat confonent molts termes. Conceptualitzar. El mocador islàmic – i, a fortiori, el seu crescendo integrista – no constitueixen un fet cultural consubstancial i definitori d’una comunitat. Tampoc, parlant amb propietat, podem referir-nos a aquestes peces com a símbols religiosos. (Encara menys hauríem d’acceptar que el seu ús sigui una opció voluntària. Sense anar més lluny, tenim nenes de primària i d’ESO que acudeixen als centres escolars abillades amb el mocador o el hijab. Una cosa que, com bé assenyala El Hachmi, exerceix una enorme pressió sobre les altres nenes perquè es comportin al seu torn com a “bones musulmanes”). És molt enganyós parlar de “tradició” o “cultura”. Les cultures no són llegats inamovibles i impermeables. Ben al contrari, evolucionen, assimilen nous elements i enriqueixen al seu torn les civilitzacions amb les quals entren en contacte. Els qui hem viscut la transformació dels barris populars d’una metròpoli com París, densament poblats d’immigració magribina, hem pogut constatar com han anat canviant les coses des dels anys vuitanta – quan dominava la tendència a adoptar els costums socials de la República i no es veien dones amb vel pel carrer – fins a l’actualitat, en què pots creuar-te amb noies rigorosament cobertes com mai no ho havien estat les seves mares.

Sota la globalització, hem assistit a un fenomen regressiu, d’accentuació dels replegaments comunitaris, que ha afavorit una influència creixent dels corrents integristes. Una influència finançada per determinats governs àrabs, però també facilitada per la difusió progressiva de la visió postmoderna d’unes societats multiculturals. És a dir, d’unes societats marcades per la dissolució del vincle laic i democràtic d’una ciutadania amb iguals drets i deures, i la seva substitució en l’imaginari col·lectiu per la coexistència de diferents comunitats ètniques i culturals autodeterminades. En efecte. Venim de dècades d’un “xoc de civilitzacions” que ha tingut la seva repercussió sorda en unes nacions occidentals que s’han tornat cada vegada més diverses, però on, al mateix temps, l’ascensor social s’ha encallat. Importa subratllar, com fa l’escriptora Gemma Lienas pel que fa a aquesta diferenciació comunitària, que són sempre les dones, a costa de la seva llibertat individual, les encarregades de sostenir l’estendard d’una suposada herència cultural singular: els homes poden gaudir, desinhibits, dels hàbits de la modernitat occidental… mentre elles romanen atrapades a l’edat mitjana.

El llegat d’aquests anys – i el relativisme en què ha incorregut també bona part de l’esquerra – expliquen que, a més d’admetre contra tota evidència que el vel representava un símbol de fe – i no de submissió a la potestat masculina –, s’hagi pogut acceptar que els suposats mandats d’una creença religiosa s’imposessin sobre els drets civils. Malauradament, abunden les resolucions judicials en què aquests drets queden desdibuixats davant la primacia de la llibertat religiosa. Però la veritat és que el nostre ordenament jurídic, construït a través de la deliberació democràtica, persegueix actes contraris als drets humans, com la mutilació genital o els matrimonis forçats – per molt que algunes veus argumentin que es tracta de costums ancestrals que no hauríem de jutjar des de la suposada superioritat de la nostra mirada europea –. En una paraula: el que la democràcia defensa són valors i drets universals. Tancar els ulls davant la funció del vel islàmic com a vector de violència patriarcal equival a admetre que les dones musulmanes no són creditores ni subjectes d’aquests drets.

En moments crítics de la història com el que vivim, el paper que s’atribueix a la dona esdevé definitori del model de societat que les diferents tendències en pugna propugnen. I aquí rau el nus de la qüestió. En el cas que ens ocupa, les dones es troben sota el foc creuat de dues extremes dretes. El foc d’una extrema dreta “nacional” – Vox o Aliança Catalana –, que assenyala les tètriques siluetes de les dones empresonades pel burca per criminalitzar el conjunt de la immigració. I el foc de l’islamisme, que vol imposar la seva ideologia obscurantista en aquestes comunitats, tancant-les en una bombolla de normes asfixiants. Podríem parlar de llibertat religiosa o de “tradició” en països com l’Iran o l’Afganistan, sotmesos a cruels poders integristes que han uniformitzat per la força societats que anteriorment havien conegut etapes de tolerància i costums secularitzats? En realitat, les dues extremes dretes tenen una concepció molt similar sobre el paper de submissió que correspondria a la dona… i propugnen un model de societat igualment autoritari. És fonamental captar la profunditat d’aquesta convergència reaccionària contra la llibertat de les dones per conceptualitzar correctament el problema al qual ens enfrontem.

Un problema que no és fàcil d’abordar des de l’actuació dels poders públics – per començar, caldria alinear-los entorn d’un diagnòstic correcte –… i un problema que, en qualsevol cas, no pot resoldre’s de manera administrativa. Es podria prohibir la presència del burca, atemptatòria contra la dignitat de la dona, a l’espai públic? Probablement sí. De la mateixa manera que convindria inadmetre l’ús del mocador als centres educatius. (Tot i que no serà senzill construir consensos i arribar-hi. Plantejar la qüestió obrirà sens dubte controvèrsies apassionades en la societat, entre l’alumnat i en la mateixa comunitat educativa. Per no parlar d’una jurisprudència que no ha actuat precisament a favor de la laïcitat i de les pressions polítiques que distorsionaran el debat. Tard o d’hora, però, caldrà afrontar-ho).

En qualsevol cas, normes o prohibicions no produiran l’efecte desitjat – al contrari, podrien generar rebuig, tancament de files, incomunicació, més intimidació de dones i nenes… – si no se sustenten en una presa de consciència i un canvi de perspectiva de la mateixa societat. La primera tasca dels poders públics és donar veu a les que fins ara han estat silenciades, afavorir l’acció comunitària i l’empoderament d’associacions i col·lectius de dones. Aquí rau l’esperança i la força del canvi. I, abans que res, cal començar a dir les coses pel seu nom. Conceptualitzar.

Lluís Rabell