Va ser el 23F un nyap? Qui estava darrere?

Es compleixen 45 anys de l’intent de cop d’Estat del 23F, que per sort només va quedar en intent. Molts, els que van viure aquella jornada amb tanta preocupació per la incertesa del que passava dins del Congrés dels Diputats, recorden com els colpistes, capitanejats pel tinent coronel de la Guàrdia Civil, Antonio Tejero, pistola a la mà i amb les metralladores que portaven els seus subordinats, retenien els representants del poble. La tensió al carrer no era menor, davant la possibilitat que els tancs ocupessin els carrers, com havia passat a València, on el general Milans del Bosch, Capità General de la Regió (un dels caps de la insurrecció), ho havia fet. El que estava en joc aquelles llargues hores era la democràcia.

Han passat anys i encara no se sap bé què va passar realment aquell dia. La ciutadania necessita conèixer la veritat d’aquella jornada negra de la incipient democràcia. Qui van ser realment els instigadors? Qui hi havia darrere: militars, polítics i societat civil? Qui van pagar el fracassat cop? I, per descomptat, quin paper va jugar la Monarquia espanyola? I els serveis secrets de les dues potències mundials? Finalment, el govern de Pedro Sánchez ha decidit aprovar aquest dimarts, al Consell de Ministres, la desclassificació dels documents del 23F, que estaran a disposició de totes les persones que vulguin consultar-los a la pàgina web de Moncloa a partir de dimecres.

Com sempre, uns acusen Sánchez de voler-los treure ara per tapar els seus problemes; altres aplaudeixen la decisió. Els més reticents, la dreta i l’extrema dreta, han anat a la par: creuen que ara no toca parlar-ne. De què tenen por? La llei de secrets oficials no deixa de ser una llei franquista a la qual cal posar al dia, és a dir, suprimir-la o adaptar-la als nous temps.

La societat necessita saber la veritat del que va passar i del paper jugat per aquells que aparentment eren els artífexs: marionetes dels que, per darrere, manejaven els fils i dels quals no se’n coneixen els noms? Hi ha molta expectació; esperem que no es quedi només en això, seria una gran desil·lusió per a la gent interessada i per a la pròpia democràcia.

La pel·lícula emesa per TVE diumenge a la nit, encara que faltaven coses i personatges protagonistes, reflecteix i explica bé una part del que va passar. Hauria estat bo que els joves que no han viscut el 23F la veiessin, que s’interessessin per la història recent del país, de com estaven els cossos de seguretat de l’Estat i la majoria dels militars. També sorprendria l’actitud valenta del vicepresident del govern i militar Manuel Gutiérrez Mellado, que va donar exemple de lleialtat al president del govern Adolfo Suárez, va plantar cara als militars colpistes i es va mantenir dempeus al Congrés quan van intentar tirar-lo a terra.

A part de Gutiérrez Mellado, que no es va tirar a terra, el president Suárez i Santiago Carrillo es van mantenir asseguts als seus escons. Imatges que mostraven la seva fermesa davant de Tejero i dels guàrdies civils amb metralladores a la mà. Els militars feia temps que no estaven d’acord amb les decisions de Suárez, i sobretot amb la legalització del Partit Comunista. El soroll d’espases era evident, però creien que no s’arribaria a tant. Gran error: no volien el president del govern, al qual anomenaven traïdor.

Coneixerem per fi què va passar el 23F i la identitat de l’“Elefant Blanc” i el paper ¿dual? del general Armada, a qui, per cert, vaig entrevistar al seu Pazo de Santa Cruz de Rivadulla, concello de Vedra. Preguntat per la seva participació en el cop d’Estat, em va dir que havia estat una chapuza i va afegir: “Cree que jo puc participar en una chapuza?” Doncs coneixerem si hi va participar, encara que a ell poc li importa perquè va morir l’1 de desembre del 2013.

El 23F no va ser l’únic intent de cop d’Estat que pretenien fer els militars; se’n van produir diversos més, dels quals els ciutadans de peu no van tenir notícia. Al final, amb diversos governs socialistes, les forces armades es van anar “modernitzant” i alguns dels vells militars franquistes van anar sortint dels seus càrrecs, sent substituïts per noves generacions que han defensat la democràcia. “23F”, una data que podria haver canviat el rumb de la democràcia en aquest país.