Leonardo Padura i les seves nou nits amb violeta

Fantasiós, és titular una crònica així. El seu nom pertanyeria al terreny d’una ficció vetada de memòries passionals d’adolescència. Gairebé segur. Un relat intrigant que va desdoblar, d’un llibre a un altre, Leonardo Padura, comporta també una coincidència personal. Així com un guiño de la ficció cap a la realitat.

Tan bon punt el novel·lista i guionista es va acomodar al sofà de l’hotel “El Nacional”, li vaig proposar fer un pícnic allà mateix, amb la finalitat lúdica d’aclarir-li que les provisions que portava —una barra de massa mare, un formatge cabrales, un vi negre i un tros de mojama amb oli d’oliva— no eren per a ell, sinó per celebrar junts el refinat paladar del seu famós personatge, Mario Conde. 

Com molts hauran llegit, de tant en tant el detectiu de la saga policíaca de Padura es reuneix amb els seus companys desenganyats per degustar un guisat cubà d’antologia, preparat per Josefina, la preclara mare d’un d’ells. Aquelles menjades, en les quals es gasten els seus estalvis, ens remeten a José Lezama Lima, el prodigiós autor de “Paradiso”, i la seva fascinació pel pecat de la gola.

Leonardo Padura, reconegut amb el premi nacional de literatura de Cuba i amb el Princesa de Asturias, va arribar puntual a la nostra trobada. No només vaig poder conversar sobre assumptes rellevants amb aquest admirable intel·lectual, autor d’una obra de ficció plena de crítica social —amb un rigorós enfocament històric— sinó que em va permetre transmetre-li una invitació per assistir a un homenatge al seu treball, programat amb l’alcaldia de Tampico (on va desembarcar Trotsky, personatge seu a “L’Home que estimava els Gossos”).

Durant la nostra xerrada vaig posar sobre la taula una inquietud. Per què a León Trotsky el van traslladar des de Coyoacán a l’hospital on va morir, al carrer Revillagigedo, a pocs metres de l’Alameda Central, en lloc d’atendre’l en algun servei d’urgències del sud de la ciutat? Aquesta qüestió va donar pas a parlar de l’assassí Ramón Mercader, que va viure encobert a Cuba fins a la seva mort el 1978, i a recordar un fet singular: Padura va explicar que els famosos galgos russos de Mercader, amb els quals passejava per la cinquena avinguda de Miramar, apareixen en una pel·lícula de Tomás Gutiérrez Alea, “Los Sobrevivientes”. El famós director cubà, sense saber a qui pertanyien els gossos, va demanar al seu equip que els aconseguissin en préstec per utilitzar-los en la pel·lícula.

Insondables són els camins que porten a encreuaments i coincidències. Només enunciar-los produeix un efecte de prestidigitació, sense truc, que desperta incredulitat. Seria difícil explicar-ho bé, però l’obsessió de Mario Conde —i d’un altre personatge destacat d’un relat de Padura— per la cantant de boleros Violeta del Río, em va intrigar. Mentre esperava embarcar el meu vol a Rancho Boyeros, per tornar a Mèxic, vaig descobrir, en un dels llibres de Padura, una dada de la meva biografia amorosa. Un dels noms d’una companya clau de la bella cantant de la sala de festes de La Rampa, a la qual acudien els caps de setmana els joves cubans de províncies, enamorats de Violeta del Río, coincidia amb el d’una enamorada meva.

L’altre desdoblament de les meves lectures de Padura també es va donar mentre esperava el vol a l’aeroport José Martí; un dels relats incloïa la lletra de dues cançons. Una d’elles la desconeixia i vaig pensar que havia estat concebuda per al text. Volia estar segur i em vaig atrevir a preguntar a una senyora cubana que s’asseia a la fila darrere de la meva:

—Disculpi l’atreviment, podria dir-me si aquesta lletra li recorda algun bolero?—

La senyora va llegir el fragment i va dir que sí que coneixia la melodia.

—Es podria animar a cantar-la?—

Després d’advertir-me que no ho feia mai, va entonar “a cappella” el bolero compost per Arsenio Rodríguez que reprodueixo aquí, en la gravació casolana que va recollir aquell moment:

LA VIDA ES UN SUEÑO

Después que uno vive

Veinte desengaños

Que importa uno má

Después que conoces

La acción de la vida

No, no debes llorar

Hay que darse cuenta

Que todo es mentira

Que nada es verdad

Hay que vivir el momento feliz

Hay que gozar lo que puedas gozar

Porque sacando la cuenta en total

La vida es un sueño y todo se va

La realidad es nacer y morir

Porqué llenarnos de tanta ansiedad

Todo no es más que un eterno sufrir

Y el mundo está hecho, sin felicidad…

Nota: agraeixo als meus bons amics de la Fundació Ludwig a Cuba, i especialment a Carole Rosenberg, haver propiciat la trobada amb Leonardo Padura, durant el meu recent viatge a l'Havana. I aprofito  per a condemnar les mesures criminals que amenacen a una illa que es pretén enfonsar des de fa 67 anys. Cuba és la pàtria de portentosos talents creatius, de la talla de Carpentier, d'una pléyade de músics, ballarines, pintors, i d'un poble heroic que ha resistit a la infàmia. No hi ha dubte que Padura, qui roman al seu país, a la casa del bari de Mantilla on va néixer fa 70 anys, és un digne exemple.