La caiguda de Jamenei a l'Iran provocarà una escalada bèl·lica global? El dilema moral

Les significatives manifestacions al carrer contra el règim iranià, juntament amb la confirmació de la mort d’Ali Jamenei i l’inici de l’operació “Fúria Èpica”, han situat el món al llindar d’un reordenament forçós.

Allò que va començar com un atac contra el programa nuclear iranià, liderat per l’administració Trump i el govern israelià, sembla haver mutat en un intent de desmantellament total de la República Islàmica.

Si ho mirem en perspectiva, la situació actual a l’Iran no s’hauria de considerar un esdeveniment aïllat, sinó més aviat com una mena de segon front d’un conflicte geopolític global que porta anys gestant-se.

Això no només ens situa al llindar d’una guerra híbrida global, sinó que, a més, planteja un dilema a totes les potències mundials, especialment a Rússia i la Xina.

Moscou podria perdre el seu principal aliat logístic (drones i míssils) per a la seva guerra a Ucraïna i, encara que pogués reforçar les seves bases a Síria per contenir la influència dels EUA, una intervenció directa en sòl iranià resulta improbable mentre els seus recursos segueixin compromesos al front ucraïnès.

Al mateix temps, la vulnerabilitat de la Xina com a principal consumidora i gairebé dependent del cru iraniana podria constituir una amenaça per a la seva seguretat energètica. L’enviament d’escoltes navals xineses per als seus petrolers situaria les dues marines més grans del món en un curs de col·lisió frontal.

I ni parlar del que Amèrica del Nord i Europa estarien posant en joc en una confrontació d’aquesta naturalesa. Les accions de Washington i Israel han generat esquerdes en l’aliança atlàntica. Així, mentre el Regne Unit ofereix un suport silenciós, l’eix França-Alemanya-Espanya observa amb alarma la manca de consens a l’ONU. I si això fos poc, la Unió Europea tem que el col·lapse de l’Iran provoqui un èxode massiu que eclipsi la crisi del 2015, convertint l’Iran en una nova Líbia o Síria, però amb armament i tecnologia molt més avançats.

Així doncs, el risc d’una conflagració global depèn d’un “punt de no retorn”: l’enfrontament directe entre actius de les grans potències. Per exemple, un atac rus a avions, vaixells i instal·lacions dels EUA obligaria Europa a entrar en guerra oberta; i si la Xina augmenta la pressió o ataca el Japó o Taiwan, s’esperaria que la resposta armada nord-americana fos immediata.

Caldria afegir-hi les respostes d’Iran, atacant les bases militars nord-americanes als Emirats Àrabs Units, Kuwait i Qatar, i el tancament de l’Estret d’Ormuz, pel qual circula gairebé el 25 % del petroli mundial.

També cal considerar el “Factor Nuclear”, ja que el punt més crític és la doctrina russa que permet l’ús d’armes nuclears tàctiques davant qualsevol acte que considerin una amenaça a la seva existència. Una “detonació d’advertència” trencaria el tabú nuclear vigent des del 1945 i ens portaria al terreny de la possible destrucció mútua assegurada, i amb ella gairebé tota la humanitat.

Estem, doncs, a les portes d’un conflicte que podria deixar de ser una disputa regional sobre el programa nuclear, el terrorisme o els drets humans, per convertir-se en una lluita final per la supremacia global, ja que, sense canals diplomàtics d’emergència immediats, l’escalada amenaçaria no només l’ordre polític, sinó la pròpia supervivència de la humanitat.

No obstant això, més enllà dels assumptes de geopolítica o de les ideologies, hi subjau un problema més profund, relacionat amb les bases morals, els principis ètics i els nivells de consciència que han permès la transmutació de la ciència i la tecnologia en un instrument completament descontrolat al servei de la guerra híbrida, en lloc d’una eina per elevar el nivell de coneixement de la humanitat sobre si mateixa i el seu entorn, així com per resoldre els problemes urgents que l’assetgen i amenacen.

Allò que està passant ara mateix al Pròxim Orient sembla convertir-se en un “laboratori sagnant”, com indica el científic veneçolà Oscar Fernández Galíndez al seu assaig titulat “El cant de sirenes tecnològic”, ja que el que ens mostren les notícies i les xarxes “no són batallons desfilant ni soldats a trinxeres plenes de fang, sinó sabotatge econòmic, ciberatacs i míssils hipersònics i drones teledirigits, cosa que difumina completament la línia entre estar en pau o estar en guerra, sense distància entre prémer un botó i causar dany en el món real”.

El resultat ha estat desmuntar la promesa que la ciència i la tecnologia no ens portarien “pel camí que condueix a la felicitat”.

Fernández Galíndez explica al seu assaig que els míssils i els drones generen una violència totalment asimètrica, és a dir, una violència sense risc per a l’atacant, cosa que acaba cosificant l’enemic, és a dir, tractant-lo com un objecte sense humanitat. Així, la ciència ha estat segrestada per servir mites intersubjetius com protegir l’Estat nació, mantenir el flux econòmic o cercar una seguretat absoluta imaginària.

En una analogia brillant, Fernández Galíndez utilitza el mite de Prometeu, però amb la diferència que és la tecnologia la que ha robat el foc als déus (la capacitat de destrucció instantània, sense compromís moral ni ètic) i que, a més, no són els tecnòlegs els qui pateixen el càstig, sinó la pròpia humanitat, ja que se’ls permet “rentarse les mans argumentant que només escriuen (0 i 1), zeros i uns”.

Front a aquesta situació, l’autor ofereix algunes propostes alternatives:
a) La necessitat d’una ciència oberta i participativa, on no hi hagi laboratoris secrets, inescrutables per a la ciutadania. La gent comuna ha de tenir veu i vot en el futur tecnològic que s’està construint, perquè ens afecta a tots;
b) establir un nou contracte social per a científics i tecnòlegs, ja que han de tenir el deure moral i ineludible de negar-se a crear armes de destrucció massiva, i a més que existeixin comitès d’ètica en les institucions amb veritable poder de veto capaços de frenar investigacions perilloses i cancel·lar qualsevol projecte d’aquesta índole;
c) recuperar l’humanisme en l’educació per formar tècnics capaços d’interrogar-se i actuar quan considerin que no està bé fer allò que se’ls demana, el que Edgar Morin anomenava “Ciència amb consciència”; i finalment,
d) actualitzar amb urgència el dret internacional. Les convencions de Ginebra i de l’Haguen van ser escrites per a un altre món: un de uniformes, trinxeres i fusells convencionals, però que no serveixen per regular ciberatacs, armes biològiques o invisibles, enxames de drones autònoms i míssils hipersònics. Ja disposem d’un arsenal d’armes nuclears capaç de destruir el món sis vegades, i no necessitem armes letals autònomes; s’hauria d’establir la regla d’or que sempre ha d’existir un control humà significatiu, de manera que una màquina mai pugui decidir qui viu i qui mor.

Pensem per un moment què passarà quan la intel·ligència artificial sigui capaç d’escriure per si sola els codis per a la guerra. A qui demanarem responsabilitats?

Estem, doncs, sense cap dubte, en un moment d’extrema tensió, ja que les accions del 28 de febrer de 2026 marquen un dels punts més crítics en la dinàmica geopolítica recent.