Un 8 de març més reivindicatiu i solidari

Cambiar les coses costa molt. No és gens fàcil, i més quan s’intenta canviar la mentalitat masclista  dels homes i també de les dones que, durant anys, mil·lennis, se les ha tractat com a objectes els propietaris dels quals eren els homes (hi ha poques excepcions): primer els pares, els germans i després els marits. L’univers masculí, els reis del món i, en tants casos, els propietaris de les dones, sense drets, sense llibertats i amb l’agraïment continu que les deixessin fer coses. La situació ha anat canviant amb l’arribada de la democràcia i la lluita durant tants anys de dones pioneres. Aquelles que, en temps complicats, es jugaven la vida per reclamar justícia i llibertat. Però no sempre aquest anhel arribava a totes, per desgràcia.

 Encara avuie encara hi ha homes que continuen pensant que les dones són de la seva propietat. Com passa amb dones que han patit maltractaments continus i no poden marxar, deixar-los plantats: Primer pels fills, després perquè, com que han estat tota la vida “mestresses de casa”, no compten amb recursos econòmics per marxar de casa. És una situació de xantatge permanent. Quan les noves generacions han evolucionat, si les coses no funcionen amb les parelles,algunes abandonen les cases. Un acte que per a les seves parelles és inadmissible: per això, el millor que se’ls acut és la famosa i desgraciada frase “si no ets per a mi, no seràs per a ningú”, i el que ve a continuació és matar-la. En més d’un cas, per fer-les patir, la mort arriba al fill o a la filla. És la manera més cruel de fer mal a aquella dona que s’ha atrevit a deixar-lo. Per desgràcia, en ple segle XXI es continuen donant massa casos.

És que la genètica masclisme  que durant tants anys s’ha anat transmetent de generació en generació no es pot esborrar d’un cop de ploma. Hi ha homes que han evolucionat; d’altres continuen ancorats en el passat. Aconseguir canviar la mentalitat és una feina de segles i s'ha de fer des de l’escola, però també des de les famílies. En el món actual encara hi ha discriminació, masclisme pur i dur i, en molts casos, retrocés dels drets de les dones. Hi ha tants casos que sembla impossible que continuï passant: els talibans han fet retrocedir els drets molts segles enrere; és més, les dones continuen sent propietat dels homes: pares, germans i marit (amb matrimonis concertats), i la seva vida està subjecta a ells. Això passa en ple segle XXI, el dels avenços tecnològics. Deia la política alemanya comunista i lluitadora pels drets de la dona Clara Zetkin que “La lluita pels drets de les dones no és només una qüestió d’igualtat, sinó una qüestió de justícia i llibertat”.

Actualment, la major part de les persones que viuen en situació de pobresa són dones. Si ho comparem amb els homes, aquestes tenen un menor accés als recursos, al poder i a la influència. La desigualtat de gènere és un factor clau de la pobresa i això influeix greument en els drets de les dones.

Les dones només ocupen el 24% dels escons parlamentaris a escala mundial. En l’àmbit municipal encara s’agreugen més les xifres, ja que només el 5% de les alcaldies les ocupen dones. Els salaris de les dones són un 24% inferiors als dels homes pel mateix treball realitzat. Gairebé dues terceres parts dels 781 milions de persones adultes analfabetes són dones. Uns 153 països disposen de lleis que discriminen econòmicament les dones. En 18 d’aquests països, els marits poden impedir legalment que les seves esposes treballin. Unes situacions que semblen impossibles, però és la realitat.

Aquest diumenge, les dones, i també un bon nombre d’homes, sortiran al carrer per continuar reivindicant que a les dones encara els queda molt camí per recórrer. Que la defensa dels drets no vol dir anar contra els homes, que no cal ser antihomes per ser prodona i que les noves generacions han de continuar en aquesta lluita constant. Fins quan? Doncs senzillament fins al que faci falta. Això és una cursa de fons en què cal anar passant el testimoni a les generacions que vindran. El problema sorgeix quan les enquestes ens diuen que els nois joves veuen normal que les seves “noies” facin el que ells diguin. Una enquesta del CIS deia que el 44,1% dels homes creien que s’havia arribat massa lluny en la promoció de les dones i que ara se’ls discrimina a ells. Eren els més joves els que es mostraven d’acord amb aquesta afirmació: el 52%.

El gir cap a la dreta dels joves té un partit de preferència: Vox. Els joves d’entre 18 i 24 anys, amb un percentatge del 23%, diuen votar el partit d’Abascal. En la seva majoria, aquests votants joves donen suport a Vox pel seu antifeminisme. Una situació realment preocupant... Però cal continuar lluitant. Deia Malala Yousafzai que “Hem de dir a les nostres joves que són importants. Que hem de continuar caminant juntes, amb els homes al costat, amb igualtat de drets i d’obligacions”. Per cert, segons les enquestes, les dones són d’esquerres i els homes de dretes…