El fracàs de Trump a l'Iran i el somni del "gran Israel" de Netanyahu

Deia el periodista i escriptor francès Antoine Rivarol que "L’home humil ho té tot per guanyar i el superb tot per perdre, perquè la modèstia és sempre generositat i l’enveja orgull". Si hi ha un exemple d’una persona superba, aquest és Donald Trump, president dels Estats Units d’Amèrica, que quan es proposa una cosa va per ella sense importar-li les conseqüències que la seva acció pugui tenir. Li és igual; encara més, gaudeix fent mal. El problema arriba quan els seus “capricis” tenen a veure amb la vida de les persones, a les quals senzillament tracta com números o com a “danys col·laterals” en la seva acció per aconseguir el seu objectiu: guanyar diners i demostrar qui és el que mana al món. En aquestes dues coses no hi ha qui li guanyi.

La seva intervenció, juntament amb Israel, en la guerra de l’Iran és una actuació que pocs entenen. L’excusa d’alliberar els iranians del règim dels aiatol·làs no se la creu gairebé ningú. L’expansionisme, el control i el negoci propi per a les seves empreses són els veritables motius per intervenir en aquell país. Mentrestant, per a Netanyahu, l’excusa és el grup terrorista Hezbollah; la veritable raó és aquest afany de fer un Israel més gran a força de prendre per les armes unes terres que no són seves, sinó dels seus veritables propietaris: les persones que hi viuen des de sempre i a les quals volen expulsar, bé matant-les o bé fent que marxin per la intimidació de les armes, que només aporten destrucció i mort.

Netanyahu continua fent el mateix amb Gaza, on han mort 75.200 palestins en 16 mesos de guerra i altres 8.540 de manera indirecta, segons publica la revista mèdica The Lancet. Té present aquest gran projecte d’un “Gran Israel” que tant somia el primer ministre israelià, recolzat especialment pels extremistes religiosos, alguns dels quals formen part del seu govern. El Gran Israel que somia Netanyahu s’estén des del Nil fins a l’Eufrates, és a dir, Cisjordània, Jordània i el Sinaí, territori a Egipte. Pel que fa a Cisjordània i Gaza, els israelians donen per fet que acabaran sent territori seu, a costa de grans massacres, com s’està comprovant. El primer ministre ha aconseguit fins ara el que volia: ha arrasat Gaza i està a punt de quedar-se amb Cisjordània. De moment ha evitat ser jutjat per corrupció a Israel o ser detingut a l’estranger per crims de guerra. És una situació que costa d’entendre i el que sí que queda clar és que Israel és el país que dicta el destí de tota la regió, i fins i tot es podria dir del conjunt del món, encara que aquest paper li sigui atorgat pel seu amic Trump.

La situació produïda a l’Iran per aquests atacs està fent tremolar el món amb l’amenaça del petroli, que es veu retingut a l’estret d’Ormuz per l’exèrcit iranià. Aquesta és l’arma que utilitza el govern de l’Iran, tot i que els Estats Units creien vèncer fàcilment, però no els ho estan posant gens fàcil. Els preus del cru continuen pujant (no s’entén per què, ja que el combustible actual és anterior al conflicte), l’economia se’n ressent i les discrepàncies sobre el paper que han de jugar els països europeus són evidents. Mentrestant, per als Estats Units, el fracàs en aquesta guerra pot recordar els fracassos de l’Afganistan o de l’Iraq. Potser els votants ho recordaran a Trump a les eleccions de mig mandat, en veure com els preus pugen i com la promesa d’posar fi a les guerres no s’ha complert. La factura per a Trump pot ser humiliant, per molt que intenti vendre el triomf a l’Iran, on la guerra li costa 11 milions de dòlars a la setmana.