“Un poyo rojo”, dansa amb sentit de l'humor (Villarroel)

Un dels fenòmens més estimulants de l'actual programació teatral barcelonina és la presència constant i ininterrompuda de la dansa en les cartelleres. A l'existència d'un espai dedicat en la seva integritat a ella -el Mercat de les Flors- cal unir els nombrosos espectacles d'aquest mateix tenor que s'ofereixen en molts altres teatres. Com normalment no és preu muntar a aquest efecte una escenografia complexa, resulta que les funcions de dansa poden assemblar perfectament amb l'obra principal de cada sala de manera que és possible dedicar-li els dies que queda lliure l'espai escènic per raó del descans de la companyia.

Durant quatre setmanes en els dos primers dies de cada una estaran presents a la sala Villarroel Alfonso Barón i Luciano Rosso amb “Un poyo rojo”, Es tracta d'un espectacle coreogràfic que ens arriba des de la República Argentina i que és original de tots dos intèrprets amb la col·laboració de Nicolás Poggi i direcció d'Hermes Gaido. La proposta és certament innovadora perquè constitueix un savi guisat entre la inspiració estrictament dansaria i el desenvolupament d'una sèrie de tècniques acrobàtiques, unit tot això per una clara i manifesta intenció de dessacralitzar el ball i fer que, a més de sorprendre per l'excel·lent preparació tècnica dels seus executants, susciti un ambient propici al riure i el bon humor. Hi ha a aquest efecte nombrosos gestos de complicitat que el públic percep al moment i als quals respon amb expressions d'indubtable gaubança.

No hi ha cap necessitat que els dos intèrprets recorrin a la paraula perquè el seu missatge gestual és perfecta i fàcilment interpretable, encara que en alguns moments subratlli la seva actuació el so d'emissions radiofòniques o l'acompanyament musical quan procedeix. Sense que aquests adreços siguin, en tot cas imprescindibles, perquè també en silenci l'acció coreogràfica resulta rotunda i expressiva.

Amb “Un poyo rojo” s'assisteix a un espectacle de dansa acrobàtica que, a més de provocar l'admiració del respectable per la qualitat tècnica, diverteix als espectadors, la qual cosa no és poc.  

Pablo-Ignacio de Dalmases