L'esquerra de l'esquerra i la generositat dels seus “protagonistes”

Que l’esquerra situada a l’esquerra del PSOE està descol·locada és evident. Només cal veure els resultats obtinguts en les eleccions autonòmiques: amb l’excepció d’Extremadura, a Aragó i en l’última cita a Castella i Lleó s’han quedat sense representació. Han desaparegut amb uns resultats per posar-se les mans al cap. Tants partits amb la mateixa ideologia reflecteixen una divisió que només s’entén des de l’egoisme i la prepotència de mantenir “xiringuitos” per controlar-los, pensant únicament a conservar el poder i, sobretot, els càrrecs.

Vist com transcorre el panorama d’aquesta esquerra, les alarmes han sonat amb més força. A més, partits de la ultradreta com el liderat per Alvise, en el cas de Castella i Lleó, han duplicat el nombre de vots a Podem. Aquest comportament deixa molt a desitjar: es diu una cosa i se’n fa una altra. Quan això passa, molts votants se n’adonen i, davant la decepció, o es queden a casa o canvien el vot.

Gabriel Rufián, un polític d’ERC la trajectòria del qual ha anat millorant, va llançar ja fa alguns mesos la proposta d’unitat de les esquerres per frenar la ultradreta de VOX i la dreta del PP (aquest últim escorat, per conveniència, cap a les tesis de VOX). En la primera iniciativa, amb la presentació a Madrid del possible projecte d’“unitat”, les dues protagonistes de Podem —amb el permís de Pablo Iglesias— ni van assistir a l’acte ni estaven disposades a sumar-se al projecte, que, per descomptat, encapçalaria el mateix Rufián. Els resultats de les últimes eleccions li han fet pensar que, o fan alguna cosa, o continuaran perdent cada vegada més presència territorial, cosa que no es poden permetre.

Així que Irene Montero, on abans deia una cosa, ara afirma la contrària, i aquí pau i demà glòria. Ja se sap que en política no hi ha línia recta i que les matemàtiques no sempre són exactes, sinó que depenen de les circumstàncies que els toca viure als protagonistes de la història.

Que Sumar ha estat un invent fallit des del seu inici és evident, tot i que dins les seves files compta amb persones vàlides, preparades i coherents. Ara bé, el paper jugat per l’encara vicepresidenta del Govern, ministra de Treball i “líder” de Sumar ha acumulat errors de pes que no es poden amagar. Yolanda Díaz ha estat dirigint amb certs tocs autoritaris, emmascarats amb un canvi d’imatge i d’estatus. Aquí s’ha equivocat: els seus viatges, alguns no justificats, acompanyada de la seva filla com si es tractés d’un viatge de turisme, no han estat gaire apropiats. No es pot criticar i després actuar sense ètica.

En plena situació bèl·lica, en què els Estats Units i Israel bombardegen l’Iran (i també el Líban per part d’Israel), amb el paper que està jugant en aquest conflicte el president Trump —que, per cert, sempre que té l’oportunitat critica durament el president del Govern del qual ella forma part—, decideix assistir a l’entrega dels Premis Oscar amb l’excusa de “donar suport” al cinema espanyol, quan no és ministra de Cultura, sinó de Treball. El glamur de relacionar-se amb les estrelles sembla fascinar-la. És el seu últim acte de glamur com a càrrec públic? La veritat és que ha estat un gran error, en la forma i, sobretot, en el moment, clarament inoportú.

Díaz, segons s’afirma, no estaria inclosa en el possible acord del projecte de “l’esquerra a l’esquerra del PSOE”. Ni la vol Rufián, ni molt menys Montero, ni tampoc Pablo Iglesias. Ara cal veure com reacciona Izquierda Unida davant aquest projecte “plurinacional de les esquerres”. Deixaran el protagonisme a altres? Mentre Rufián ha anat guanyant simpaties, alguns recorreran a l’hemeroteca de les seves intervencions al Congrés en els seus inicis, que són molt reveladores. Tampoc no s'ha d'oblidar la posició del seu partit, ERC. Sacrificarà Junqueras les sigles de la seva formació per salvar l’esquerra o frenar la ultradreta? Sembla poc probable, ja que prou feina té amb la batalla interna dins del seu partit.

Caldrà estar atents a com evolucionen els esdeveniments: si els egos, les parcel·les de poder i els càrrecs deixen pas a un projecte comú de l’esquerra, on la generositat de tothom es posi sobre la taula, sense protagonismes individuals. Es farà? Per què no?

Hi ha una dita que diu: “En donar, rebem; en aferrar-nos, perdem”. Doncs això.

Carmen P. Flores