França. L'esquerra no és la nèmesi de la ultradreta

Aquests comicis locals eren esperats com un test de cara a la cita decisiva de 2027: les eleccions presidencials. No obstant això, i a pesar que els resultats d'ahir llancen alguna llum sobre les tendències de fons que travessen a la societat francesa, convindria guardar de fer extrapolacions precipitades. La lògica que opera en cadascuna d'aquestes eleccions és molt diferent. Els actors polítics i les condicions en què es mouran també ho seran. En primer lloc, cal assenyalar que la participació ha estat notablement baixa, de tot just un 57%. És previsible que la disputa de la presidència de la República, crucial en l'arquitectura política francesa, susciti una mobilització més gran. Això no és obstacle perquè el desinterès manifestat davant una convocatòria on es dirimia el govern de la institució més pròxima a la ciutadania revela una greu crisi de confiança en la política, en la seva capacitat per a resoldre els problemes quotidians al fet que s'enfronta la població. I molt especialment les classes populars. Aquesta crisi és aquí, latent i indefugible.

            La nit electoral va oferir algunes grates notícies a les forces progressistes. Emmanuel Grégoire, candidat socialista al capdavant d'una coalició d'esquerres, es va alçar amb l'alcaldia de la capital. (Jaume Collboni, alcalde de Barcelona, que està al que ha d'estar, s'ha afanyat a felicitar el seu homòleg parisenc, conscient de la importància de l'aliança de les grans ciutats a l'hora de pesar en les decisions de la UE en matèries tan rellevants com l'accés a l'habitatge). A Marsella, el també socialista Benoit Payan es va imposar, amb un 53% dels vots, al candidat del RN. Amb un escrutini favorable similar, el va fer a Lió l'ecologista Grégory Doucet, que comptava amb el suport del PG. Així doncs, les candidatures socialistes resisteixen bé a les ciutats més densament poblades i retenen alcaldies tan significatives com les de Nantes, Estrasburg, Lilla o Montpeller, millorant en general els vaticinis de les enquestes.

            La qüestió més crítica per a l'esquerra ha estat – i molt més ho serà en les presidencials – les relacions entre, d'una banda, les formacions de tall més clàssic – socialistes, comunistes, ecologistes i altres agrupaments independents -, que troben terrenys d'enteniment en la defensa dels serveis públics, en les polítiques redistributives i mediambientals… i, d'altra banda, La France Insoumise, d'accentuat caràcter populista, sota l'hiperlideratge de Jean-Luc Mélenchon. L'obsessió de Mélenchon , a la qual subordina qualsevol altra consideració, és arribar a un enfrontament directe amb el candidat de l'extrema dreta en la segona volta de les presidencials, convençut que tota l'esquerra – poblada de “petitburgesos espantadissos i mancats d'espinada”, com li agrada dir – s'alinearà llavors després de LFI. Sota aquesta òptica, LFI ha entrat en una dinàmica sectària i extremadament polaritzadora. La pretensió de Mélenchon és encarnar el que anomena “la Nova França” enfront de la decadència de la V República i les seves institucions. Però, amb això es refereix essencialment a la població d'origen migrant, principalment de confessió musulmana, que pobla els barris perifèrics de les grans ciutats. Justament la població racialitzada i estigmatitzada per l'extrema dreta, sospitosa d'aspirar a un “gran reemplaçament” que canviaria per sempre el semblant de França, diluint la seva identitat nacional. La voluntat de desafiar aquest relat amb la bandera de la “Nova França” ha portat Mélenchon a incórrer en greus derrapades de consonàncies antisemites – que, potser comptant amb el tremend impacte emocional causat pel genocidi de Gaza entre aquestes franges de la població, se suposava que anaven a guanyar majors simpaties cap a LFI. Naturalment, aquestes hipèrboles, així com les calculades ambigüitats davant alguns episodis de violència que, a Lió, van costar la vida a un militant neofeixista, han estat àmpliament aprofitades pels partits de dretes per a fustigar al conjunt de l'esquerra i aprofundir en les seves divisions.

            La direcció socialista es va desmarcar de Mélenchon i es va inclinar per esquivar aliances amb LFI en les municipals, malgrat el risc que aquesta divisió del vot d'esquerres podia representar en la segona volta. A París, Grégoire ha derrotat a la candidata de les dretes, Rachida Dati, (50,52% enfront de 41,52%)… a pesar que LFI va mantenir a la seva candidata, Sophia Chikirou en la segona volta (passant de l'11,72% obtingut en la primera, la qual cosa li permetia seguir en lliça en superar la barrera del 10%, a un 7’96% aquest últim diumenge). A Marsella, per contra, el candidat de LFI, Sébastien Delogu, que havia obtingut prop d'un 12% de vots en la primera volta, un resultat que quedava molt per sota de les seves expectatives, va decidir retirar, facilitant així la reelecció de l'alcalde socialista. En altres localitats, com Tolosa, Brest, Clarmont o Tulle, les aliances de socialistes i “insubmisos” – finalment admeses per la direcció nacional com a exigències tàctiques locals, però a costa d'enormes tensions internes i fins i tot de retirades de candidats allí on tals fusions es produïen – han fracassat, restant en lloc de sumar. Com és sabut, els èxits tenen molts pares, mentre que els fracassos no són reconeguts per ningú. Tota una part del PS retreu a la seva adreça haver tolerat aquests precipitats arranjaments d'última hora… mentre que LFI diu que els candidats socialistes eren tan perniciosos que ningú podia salvar-los del desastre.

            Controvèrsies a part, la veritat és que, malgrat els escarns de Mélenchon cap a la resta de l'esquerra, l'electorat que corteja LFI també s'ha mostrat sensible al “vot útil” enfront de les dretes. L'esquerra populista s'aferra al seu sòl granític del 10% per a condicionar a la resta de forces progressistes. Però les seves victòries en els comicis locals són escasses. La més significativa és sens dubte l'obtinguda en Saint-Denis, als afores de París, on Bally Bayagoko es va imposar des de la primera volta a l'alcalde socialista sortint, Mathieu Hanotin. Però no sempre podrà comptar LFI amb una sociologia tan favorable als seus plantejaments com la que resulta de la transformació demogràfica d'aquella localitat, on, a la població d'arrels migrants, s'han anat sumant contingents de classes mitjanes amb estudis superiors, expulsats de la capital per l'encariment del preu de l'habitatge. I és que la “Nova França” de Mélenchon no resol l'equació d'una majoria progressista capaç de guanyar en 2027. Al contrari, genera enormes tensions en l'esquerra i la divideix. El plantejament de LFI apareix com el reflex invertit de la visió apocalíptica de l'extrema dreta. L'alternativa a l'exclusió i al racisme no pot ser l'afirmació exaltada d'una població estigmatitzada, elevada al rang d'una identitat d'avantguarda. L'alternativa d'esquerres només pot ser un pacte democràtic – al país veí preferirien anomenar-lo “republicà” – integrador de la diversitat; un pacte per la igualtat efectiva, apuntalat pel reforçament de l'estat del benestar, la redistribució de rendes en favor de les classes laborioses, una transició ecològica justa i una clara aposta de França per la construcció europea, al marge de la qual els discursos sobre la sobirania nacional són pura entelèquia en el món dels depredadors.

            Tal és el veritable desafiament de les esquerres. No s'equivoca Olivier Faure, primer secretari del PS, en dir que l'aposta obstinada i els xantatges de Mélenchon obren la possibilitat d'una victòria de l'extrema dreta en les presidencials del pròxim any – el que suposaria una derrota històrica de l'esquerra i un autèntic desastre per a tota Europa. En efecte. Els resultats de les municipals donen algunes dades fiables quant al futur, al mateix temps que projecten algunes imatges enganyoses. La veritat: el “macronisme” ha desaparegut de l'escena política. L'experiència liberal-populista del president s'extingirà amb el seu segon mandat, deixant després de si un escenari de desolació política i social. La dreta més tradicional ha obtingut alguns bons resultats a les ciutats de grandària mitjana: a Tolosa, gana una aliança conservadora encapçalada per Jean-Luc Moudenc; a Le Havre, el republicà Édouard Philippe, aspirant a la carrera presidencial, venç al candidat comunista Jean-Paul Lecoq… A Pau, no obstant això, els socialistes desbanquen a François Bayrou, primer ministre de Macron entre 2024 i 2025.

En general, els èxits que obté la dreta – i que exhibeix davant el PS dient que, mentre l'esquerra s'ha pogut entendre amb els extremistes de Mélenchon, les formacions “orgullosament republicanes” han rebutjat les aliances amb el RN de Le Pen – tenen molt a veure amb la implantació local, les xarxes clientelistes i el mateix marc sociològic de les ciutats mitjanes. Però aquests factors no tindran ni molt menys el mateix pes en una elecció presidencial. La dialèctica serà molt diferent. L'agonia del macronisme arrossega després de si al centredreta. Veurem quant dura la virtut republicana davant la pressió de l'extrema dreta. Algunes enquestes atribueixen un 40% d'intenció de vot al seu presidenciable Jordan Bardella. La pressió serà màxima en aquesta contesa. I atenció! El RN lepenista ha “punxat” a Marsella; però el candidat que la ultradreta recolzava a Niça, el dretà Éric Ciotti, s'ha imposat folgadament enfront del republicà Christian Estrosi… Avís per a navegants de dretes que, en 2027, no vulguin arriscar a perdre el vaixell. L'extrema dreta no aconsegueix els avanços desitjats en un terreny que tradicionalment se li resisteix – contra tot pronòstic, fracassa en Toulon -, però es consolida en les posicions adquirides i en general es reforça en l'arc mediterrani. No perdem de vista que, en uns comicis d'àmbit nacional, tots els vots sumen… i s'agreguen en funció de models i perspectives que depassen amb molt les disjuntives municipals. En l'actual context internacional, l'escenari resultarà molt més angoixant.

Amb tots aquests elements sobre la taula, la probabilitat que la candidatura de l'extrema dreta passi a la segona volta de les eleccions presidencials és molt alta. La situació de l'esquerra no es presenta gens fàcil. Una candidatura àmplia, de perfil socialdemòcrata i ecologista, seria sens dubte l'opció amb més possibilitats de vèncer. Òbvia dir, no obstant això, que si aquesta candidatura s'associa d'alguna manera al retorn a un passat social-liberal – no oblidem que el projecte de Macron es va gestar sota la presidència de François Hollande i aquí va estar Manuel Valls com primer ministre – tot pot anar al trast. Però, ara com ara, el problema polític continua sent l'obstinada aposta de Mélenchon i els anticossos que genera entre l'electorat progressista. Amb l'actual fricció de discursos, quan les dues esquerres s'uneixen in extremis, no desperten cap entusiasme entre els seus respectius suports. Separadament, podria ser que cap recaptés els suficients per a passar a la segona volta… o fins i tot que una ho fes i acabés enfrontant a l'extrema dreta amb el camp progressista en flames.

És temps d'una reflexió col·lectiva valenta i generosa. Hi ha bastants ensenyaments, bastants senyals explícits que el sectarisme, el recurs a la demagògia i al populisme, condueixen al desastre. Però no hi ha cap fatalitat. L'esquerra pot vèncer. Els resultats de les grans metròpolis permeten intuir-ho. Però, per a aconseguir aquest objectiu, les esquerres deuen imperativament evitar una situació de bloqueig.

Lluís Rabell