Un front d'esquerres o alguna cosa que freni a la dreta

És el cas de l'operació reformista que es va presentar a les eleccions generals de 1986. Allò, en realitat, va ser un complicat encaix de boixets, teixit per Miquel Roca Junyent finançat, en bona part, per Florentino Pérez. L'encaix va ser el signe d'aquell projecte des de la seva creació, a partir del petit Partit Demòcrata Liberal de Garrigues Walker, fins a la constatació que Roca no tenia la menor intenció de passar a militar en la nova formació, abandonant Convergència Democràtica de Catalunya. Al final, i malgrat el fort desplegament no van aconseguir ni un sol escó.

L'any 2000, els dos grans partits de l'esquerra a Espanya, de llavors, el PSOE de Joaquín Almunia i IU, encapçalada per Paco Frutos, van tancar un acord electoral per a participar en les eleccions generals del 12 de març. El pacte era un programa per a governar que totes dues formacions es comprometien a complir si aconseguien sumar prou escons per a formar govern. L'acord constava de tres punts: programa a complir, compromís de suport en la investidura i llistes conjuntes per al Senat en determinades circumscripcions. La nit electoral del 12 M del 2000, el PP dirigit per José María Aznar va aconseguir una àmplia majoria que li va permetre governar durant quatre anys sense cap nosa.

Amb aquests brevíssims recordatoris no vull dir que s'hagi de repetir la història de manera mimètica, però pot ser interessant tenir-los en la memòria. 

Les recents eleccions autonòmiques celebrades a Extremadura, Aragó i Castella-Lleó han evidenciat el fracàs electoral dels partits a l'esquerra del PSOE que, embullats en les seves cuites internes, són incapaces d'embastar un projecte il·lusionant per a la ciutadania, encara que voluntat sembla que no els falta. 

Davant aquesta situació tan poc falaguera, el conglomerat de partits que, a l'esquerra de l'esquerra, impulsat per Gabriel Rufián pretén constituir en alguna cosa així com un front ampli comença a tenir l'aire de versemblança. És molt probable que els resultats en les eleccions andaluses del pròxim 17 de maig siguin determinants perquè el projecte prosperi o quedi aparcat sine die. 

Diuen els que afirmen conèixer el nucli dur de l'assumpte que, el que fos comunista de joventut, reciclatge a l'independentisme més tard i exportaveu d'ERC en el Congrés, Joan Tardà, és el generador de la idea, mentre que Rufián s'ha convertit en alguna cosa així com el comercial del negoci que camina per les Espanyes per a atreure adeptes a la causa. 

Bé està. No tinc res a objectar; encara que confesso que quan em va arribar la notícia, per primera vegada, em vaig haver de pessigar per a cerciorar-me que no estava al·lucinant. És a dir, aquests dos personatges que van dir, fa una mica més d'una dècada, a tot el que els volgués sentir i sentir que ells en 18 mesos se n'anaven d'Espanya per a venir a la república catalana, ara xarrupen els vents perquè la seva idea la hi votin a Jumella i en Cambados. 

És una evidència que, en aquests moments, Gabriel Rufián és el millor situat per a encapçalar aquesta hipotètica coalició. Si es tracta d'unir a l'esquerra, mobilitzar a l'electorat, atreure a nous votants i fins i tot governar Espanya, per sobre de tots els noms remenats, incloent-hi ministres i exministres, el portaveu d'ERC en el Congrés sobresurt amb llum pròpia. Potser és degut al seu nivell de coneixement per part dels votants enquestats, el més alt a excepció de la ja descartada Yolanda Díaz. Això és així i s'explica per les seves intervencions parlamentàries i la seva superactivitat en les xarxes socials. No obstant això, segons diversos estudis demoscòpics, aquesta coalició que podria encapçalar Rufián a penes ampliaria l'espai electoral i res canviaria en els actuals equilibris, tret que aconseguís ampliar la base reincorporant a votants desencantats. Tanmateix, resulta molt poc realista pensar que siguin molts els que puguin sentir atrets per un candidat independentista que fa quatre dies pretenia fer fallida l'Estat marxant d'Espanya.

Rufián no ho té fàcil perquè els primers bastons a les rodes els hi estan posant en ERC, la seva formació política. El líder dels republicans, Oriol Junqueras, en el seu habitual to beatífic,  fent un repàs a l'actualitat política es va mostrar taxatiu sobre el paper d'Esquerra dins del projecte de Rufián: “Rufián és el meu amic, algú fantàstic: expressa la seva opinió personal i jo estic a favor de la llibertat de consciència, només faltaria, però això és compatible amb afirmar que el catalanisme, els valors democràtics i l'independentisme a Catalunya l'encarnen ERC”, i va insistir que “Esquerra es presentarà com Esquerra”.

Des de fa unes poques setmanes un sinistre presagi recorre les seus de l'esquerra alternativa. I és que alguns sondejos donen al PP-Vox fins a 210 escons en les pròximes eleccions generals, és a dir, majoria qualificada (3/5), i atenció, ja que 210 és una línia vermella molt significativa perquè, efectivament, permetria en el Congrés fer reformes de la Constitució. Per exemple, es podrien recuperar competències autonòmiques com a educació o seguretat, afectant a Mossos i/o Ertzaintza. També es podrien canviar o recuperar competències que tenen les comunitats autònomes: De fet, el Govern central podria recuperar, pràcticament, tot allò que l'estat de les autonomies va descentralitzar. 

Els 210 diputats són una possibilitat, difícil, però plausible, i això permetria reconfigurar el mapa autonòmic sense consulta popular, llevant poder a l'independentisme; encara que potser, llavors, els talibans del sobiranisme es tirarien, una altra vegada, a la muntanya, per allò del quant pitjor millor. Amb aquesta gent mai se sap.

Pel que pugui ser: amb o sense front d'esquerres, cal frenar a la dreta. 

Bernardo Fernández