Roberto Huezo: artista pintor descomunal

Edmundo Font

Les meves paraules haurien d'aparèixer al costat dels escrits que Garcia Márquez i Álvaro Mutis ja li havien preparat. Obregón em va amenaçar de deixar-me de parlar si no participava en el seu catàleg. I ja dins dels textos, vaig dir que havia valgut la pena viure a Colòmbia tan sols per haver-ho conegut. 

El mateix haig de dir respecte als meus anys centreamericans i a Roberto Huezo. L'extraordinari autor, format en arquitectura i en humanitats, conrea una vigorosa personalitat, marcada entre altres, per la poderosa tradició de l'art japonès, gravitant en el seu treball el Tao Et King.  La nostra, és la història d'una amistat invariable, des de 1974. Va néixer d'una trobada entre el jove diplomàtic (en el seu primer encàrrec oficial que era jo) i la intensa col·laboració amb el brillant funcionari cultural al qual recolzaven figures excel·lides de la intel·lectualitat i l'acadèmia, en el “Polzet de Amèrica”, com va anomenar a aquest bellíssim país de volcans, la Nobel Gabriela Mistral.

En el seu vessant fonamental, vaig admirar immediatament l'obra del rigorós i disciplinat artista plàstic de Cuzcatlán. Provinent d'una família de grans ebenistes, Huezo, des de nen, es va abocar a l'aplicació minuciosa de vernissos i laques, traduïdes en esfumadures i pigmentacions sobre textures que més tard apareixerien en una fase de la seva pintura, la dels seus caserius en deliciosos paisatges. No obstant això, la seva vàlua, em vaig atrevir a criticar aquesta fase. És clar que no per la seva bona factura i l'evocació de l'ànima salvadorenca que significava, sinó perquè s'havia convertit en l'obsessió d'una rància burgesia que disputava els quadres i els acaparava, abans encara que l'exposició fos oberta al públic.

I de sobte, com el misteri de l'“Ou de Colón”, va sorgir l'epifania d'uns “ous” extraordinàriament concebuts, en la seva dimensió figurativa, sobre un fecund espai d'abstraccions matèriques. La primera tela de la sèrie d'aquests ous amb promesa de volar un dia, m'ha seguit pels quatre continents on he viscut. La història d'aquesta gènesi creativa és part de la generositat del seu autor. Un dia Roberto em va demanar que fora al seu atelier (érem  veïns en Santa Tecla) i que li donés la meva opinió sobre el seu nou impuls creatiu. En veure que m'entusiasmava —i vivament— amb el seu nou camí pictòric, va despenjar la tela del cavallet i me la va regalar. 

En una seqüència fonamental van començar a “caure” gotes de transparència lluminosa en superfícies de colors d'intens contrast, deslligant felicitat cromàtica. Era una sort de captura d'un dels elements imprescindibles de la naturalesa, actuant com a prisma dels pigments, desafiant perspectives blegades en plans enlluernadors. I també tinc la fortuna de tenir una tela —aquesta sense arribar a la perfecció de les transparències posteriors— però  la  presagiava ja, com una altra promesa de l'art de Roberto, convertida en una signatura recognoscible més de l'autor, una sort d'heterònim al Pessoa: els Huezos que habiten el seu propi artífex platònic. 

En to més personal haig de recordar que en 1984 vaig compartir amb Roberto una col·lecció de poemes i de traduccions meves de Vinicius de Morais. Me la va retornar amb un regal singular: una sèrie de nus que acabarien il·lustrant l'edició brasilera de l'editorial “Anima”, a Rio de Janeiro; i allí els vaig exhibir, durant el llançament del meu llibre en una de les més prestigioses llibreries carioques, davant un públic format per figures de la talla de l'actriu Fernanda Montenegro i el seu marit l'actor Fernando Torres, dels escriptors Antonio Houaiss, Nélida Piñon, Manuel Puig, i del pintor Rubem Gerschman. 

                                                                       II

Fins ara, he recorregut alguns dels àmbits estilístics de l'obra del brillant creador salvadorenc. La perspectiva figurativa dels seus caserius i paisatges volcànics; les seves teles de papers perfectament atrotinats; i la mescla d'elements sorprenents, com els ous i les gotes, amb sustentació de composicions abstractes. I tot això, elaborat sota un diapasó estètic similar, d'impecable factura, que apunta a la identitat d'un artista que semblés caminar al marge del món real, de la problemàtica del seu poble i de la tragèdia de la violència institucional que ho ha colpejat, com a tants països de Llatinoamèrica, amb successius cops d'estat. 

Però no. Roberto, tal vegada amb la inèrcia de Goya, deslliga un altre element de la transformació i la passió, com és el foc, amb un VIACRUCIS del dolor de la seva gent massacrada, torturada. Deté pinzells, llapis, carbonets i sanguines, que confinen amb la bellesa dels seus conceptes plasmats, i ens lliura, amb cruesa dramàtica —com ho faria en el seu moment el portentós bolivià Guzmán de Rojas amb la guerra del Chaco— una sèrie imponent de dibuixos que deixa en la capella “Jesucrist Alliberador”, dedicada a Monsenyor Romero, del campus de la Universitat Centreamericana “José Simeón Cañas”. Transcric el que signa sobre aquest tema el mestre Bradley Hilgert, en un revelador assaig sobre Huezo: “… La col·lecció de les 14 caigudes porta el títol de “El Viacrucis del poble salvadorenc” i reemplaça el Viacrucis o “Estacions de la Creu”, que tradicionalment es troba dins de les esglésies catòliques com una part important —però sovint oblidada— de l'espiritualitat catòlica…”.

No és un recurs retòric meu, però requereixo dir que abastar l'obra de Roberto Huezo, reitero, gravador espectacular i impressor de litografies i xilografies, ceramista, aquarel·lista, il·lustrador, pintor i escultor, en uns quants paràgrafs, és una empresa impracticable. No obstant això, en aquestes línies sí que albiro els angles d'una tasca creativa que em condueix a aventurar una rotunditat: la seva tasca representa al més destacat i prolífic artista del seu país, i tal vegada, al més important de Centreamèrica, avui dia. Tot això, geni i figura inclosos, inscrits en la modernitat, gràcies a la seva vocació renaixentista…