Quant trigarà en fer-se notar en tota la resta?

El possible tancament de l'empresa Serra Soldadura no hauria de llegir com un conflicte aïllat entre empresa i treballadors. Tampoc com una simple conseqüència de decisions empresarials discutibles. Serra és una mica més incòmode: un símptoma, i no l'únic, de la fragilitat creixent del sector del metall especialment, a Catalunya. 

Perquè el que està ocorrent amb aquesta empresa històrica de la Zona Franca —fundada en 1934 i avui a la vora de la liquidació voluntària— encaixa amb massa precisió en totes les esquerdes que arrossega el sector. Caiguda de la producció, pressió de costos, falta d'inversió, dependència de grans clients i transformació tecnològica accelerada. Serra no és l'excepció. És el cas que permet veure el patró.

Un sector que resisteix… però s'afebleix

El metall continua sent un dels pilars de l'economia industrial. Però les dades apunten a una erosió progressiva. En 2023, l'índex de producció industrial del sector va caure un 0,6% després del creixement de l'any anterior, amb descensos puntuals pròxims al 9%. Al mateix temps, les empreses afronten una tempesta perfecta: energia cara, matèries primeres inestables, tipus d'interès elevats i una demanda cada vegada més incerta. A això se suma un problema estructural: la rendibilitat. 

Els marges s'estrenyen mentre augmenten els costos laborals i les dificultats per a trobar personal qualificat, i el poc que existeix és objecte de ERO i concursos de creditors voluntaris. El resultat és un sector que segueix en peus, però cada vegada més tensionada. I quan un sector se sosté en un equilibri inestable, els problemes no exploten de cop. Es filtren. Empresa a empresa i és el que està ocorrent ara mateix. Perquè si una empresa aïllada és notícia, a partir de tres són un patró amb un risc afegit, el del coneixement, l'experiència adquirida pel talent local s'està deslocalitzant cap a l'exterior. 

Pimes, dependència i vulnerabilitat

El sector del metall és, en essència, un teixit de petites i mitjanes empreses. Més del 90% té menys de 50 treballadors. Això els dona flexibilitat, però també les exposa. Dependència de pocs clients, escassa capacitat financera, dificultats per a invertir i alta sensibilitat a qualsevol canvi en la demanda. És un model que funciona quan tot va bé. Però que sofreix quan l'entorn es torna hostil.

Les dades ho reflecteixen: augmenten els concursos de creditors, els ERO i les liquidacions. Casos com a Metall Group, Tubs Reunits o Solvay no són anomalies. Són senyals d'una tendència.

En Metall Group, la pèrdua del seu principal client d'automoció –que va decidir emportar la producció a la Xina– va desencadenar el tancament de plantes i un ERO massiu que ara un grup de treballadors intenta revertir presentar al concurs per a comprar la planta i reactivar-la.

Tubs Reunits, malgrat haver estat rescatada per la SEPI amb més de 100 milions, arrossega un elevat deute i fortes pèrdues (almenys 71 milions previstos en 2025), i ha plantejat un ERO per a acomiadar a 301 persones i tancar o descapitalitzar part de la seva capacitat siderúrgica, la qual cosa els sindicats denuncien com un nou pla sense projecte industrial sòlid. 

En Solvay Barreda, la multinacional ha anunciat un ERO per a 77 treballadors vinculat a una reducció important de la producció, al·legant caiguda de la demanda i pressió de costos, en un moviment que s'interpreta com un ajust estructural en una planta química‑metal·lúrgica molt intensiva en energia.

Mentre Celsa l'altre gran “elefant” del metall espanyol de moment resisteix: no està en ERE com a Metall Group, Tubs Reunits o Solvay, però comparteix amb ells el context de crisi estructural de l'acer i del metall i arrossega la seva pròpia reestructuració financera.

Celsa Group és el principal grup siderúrgic privat espanyol i un dels productors europeus més elevats d'acer “circular” (forns d'arc elèctric a partir de ferralla), amb seu en Castellbisbal i centres a Espanya i Europa. Després d'anys de deute molt elevat i tensions amb els fons creditors, el grup ha passat per un procés de reestructuració i canvi de control, en paral·lel a l'onada de problemes en altres acereries i empreses del metall, encara que sense recórrer a ERO massius com els de Tubs Reunits o Metall Group. Actualment, està en mans dels seus creditors financers i d'un pla de negoci molt condicionat pels preus de l'energia, la ferralla i la demanda d'acer.

En conjunt, Celsa, Metall Group, Tubs Reunits o Solvay són cares diferents del mateix problema: la indústria del metall espanyola (i especialment la de l'acer) opera amb marges molt estrets, alta dependència energètica i de grans clients (automoció, construcció), i es veu abocada a reestructuracions, concursos, tancaments parcials o canvis de propietat per a sobreviure.

Catalunya: on el metall i l'automòbil són el mateix

I si hi ha un lloc on aquesta fragilitat es fa més visible, és Catalunya. Aquí, el metall no és un sector més. És la base de l'automoció. I l'automoció, al seu torn, és un dels grans motors industrials del territori. De fet, SEAT ha esquivat els números vermells l'any dels aranzels de Trump.

La planta de SEAT–Cupra a Martorell no és només una fàbrica. És el centre de gravetat d'un ecosistema que s'estén pel Vallès, el Baix Llobregat i el Maresme. Un sistema en el qual participen milers d'empreses: des de grans proveïdors fins a petits tallers de mecanitzat, estampació o soldadura.

Aquest “cinturó metàl·lic” alimenta a l'automoció en temps real. Literalment. Les peces es produeixen i es lliuren en qüestió d'hores sota lògica "just a temps". L'eficiència és màxima. Però també ho és la fragilitat. De fet, la vaga del metall d'octubre de 2025 ho va demostrar: va bastar una interrupció en els proveïdors per a detenir línies de muntatge a Martorell. No per falta de demanda, sinó per falta de peces.

Una cadena perfecta… fins que deixa de ser-ho

El problema d'aquest model és la seva interdependència total. SEAT depèn dels seus proveïdors.
Els Tier 1 depenen de les pimes del metall. I les pimes depenen de la càrrega de treball que ve de dalt. Tot està connectat. I això significa que qualsevol fallada s'amplifica.

Si pugen els costos energètics, sofreixen les pimes. Si cauen comandes, es paralitzen tallers. Si hi ha conflictes laborals, es deté la producció. Si canvia el cotxe, canvia tota la cadena. I el cotxe està canviant.

La transició cap al vehicle elèctric redueix el nombre de peces mecàniques tradicionals i augmenta el pes de l'electrònica. Això obliga a reconvertir processos, maquinària i coneixement. Però la dura veritat és que no totes les empreses podran fer-ho.

Serra Soldadura: quan cau una peça clau

En aquest context, Serra Soldadura no és una empresa més en concurs voluntari. És una peça estratègica. No fabrica components. Fabrica les línies de soldadura i assemblatge que permeten produir components. És a dir, dissenya com es fan els cotxes.

Ha treballat per a alguns dels majors fabricants del món —Volkswagen, SEAT, Ford, Renault, Mercedes-Benz— i per a proveïdors clau com Gestamp. Ha participat en projectes de subchasis, estructures i bastidors de models concrets. És a dir, forma part del cor industrial del sector. I precisament per això la seva possible desaparició és tan significativa.

Perquè no sols implica la pèrdua de 180 ocupacions directes —i uns 500 indirectes—. Implica perdre capacitat industrial avançada. Enginyeria. Automatització. Coneixement acumulat durant dècades. Implica dependre més de fora per a alguna cosa que abans es feia aquí. Alguna cosa que no hauria d'estar succeint, si alguna cosa haguéssim après en la indústria amb la pandèmia. 

El cas de Serra encaixa perfectament en una tendència més àmplia: empreses industrials que, per decisions estratègiques de les seves matrius, queden fora dels plans de futur i s'aboquen al tancament. És el “trossejament” industrial. La reconfiguració silenciosa del sector.

Però en un ecosistema com el del Vallès–Baix Llobregat, on tot està interconnectat, la desaparició d'una empresa d'aquest tipus no és neutra. Afegeix vulnerabilitat, redueix autonomia i afebleix tota la cadena de valor.

A tot això se suma la pressió global: competència internacional, costos energètics més baixos en altres països i canvis en les cadenes de subministrament. Espanya —i Catalunya en particular— estan en plena transició industrial. Però no és clar si estan reforçant el seu model o simplement adaptar al seu afebliment.

Les patronals parlen de reindustrialització intel·ligent. I probablement tenen raó en el diagnòstic. Però sense inversió, sense formació tècnica i sense una estratègia industrial clara, aquesta reindustrialització serà difícil. Perquè el problema no és que Serra Soldadura tanqui. El problema és que Serra Soldadura encaixa massa bé en el que està passant. I quan una peça clau cau en un sistema interdependent, la pregunta no és si hi haurà impacte.Quant trigarà en fer-se notar en tota la resta?