Trump, en estat crític

El Congrés dels EUA trigarà més o menys temps a donar una resposta a la situació en què es troba l’actual president Donald Trump. La malaltia que pateix, que en un principi semblava controlable, com sol passar a la majoria dels mortals, ha evolucionat cap a un estat crític que no permet pensar que pugui sortir-ne airós.

En aquests moments, des del balcó de la Casa Blanca, contempla impassible com en un o altre lloc d’aquest món, ple de lacais i altres vianants, se li avancen en aquest camí que condueix al més enllà com a resultat dels actes generats per la seva gravíssima malaltia. Desconcertats, ens anem a dormir cada nit intentant comprendre la deriva de la seva salut i les conseqüències que això comporta. I ens preguntem, quina malaltia és aquesta que pateix Trump que té el món en suspens?

Pels nombrosos símptomes que presenta, i cada dia que passa hi ha menys opcions per al dubte, es tracta d’un greu trastorn de la personalitat conegut amb el nom de narcisisme patològic. I un pensarà, bé, jo també em miro al mirall, em crec millor que els altres, m’agrada que m’admirin… i tot això ens porta a concloure amb la coneguda frase que «a qui li amarga un dolç». Jo diria que no li amarga a ningú, sempre que no se n’atipi.

Aquest és el cas de Trump. S’ha atipat, des del deslletament, de tant esplendor, real i fantasiós, fins que el seu cervell ha quedat empatxat. El voler tenir agenollat tot el món lloant-lo i aplaudint els seus procediments ha arribat a extrems inimaginables. La manca d’empatia, de compassió, d’humilitat, de respecte… són símptomes evidents del seu deteriorament que, en el comú dels mortals, condueixen a un tractament d’urgència, tant pel seu propi bé com pel dels altres.

Temo que en el gravíssim cas que comentem, la millor solució seria la d’internar-lo en alguna institució de gran prestigi, a l’alçada de la seva patologia i de la seva personalitat arrogant. Si persistís en la seva rebequeria infantil enfocada a esquarterar els altres, una sessió d’electroxoc no li aniria gens malament. No s’hauria de demorar gaire el seu internament perquè cada cop és més probable que, si continua al despatx oval, acabi ficant-nos a tots en una cambra de gas. M’atreveixo a assegurar que aquest seria el nostre final dramàtic, perquè qui comença gasificant amb la paraula acaba fent-ho amb Zyklon B.

Vaig concloent. Recomanaria a tots aquells que li riuen les gràcies, el segueixen o aplaudeixen les seves excentricitats, que és bastant probable que els hagi contagiat i que, quan disposin d’un moment, abandonin el paper adulador, s’aixequin i demanin hora al CAP. La humanitat ho agrairà.