Avui com ahir

Aquests dies es compleixen noranta-cinc anys de la proclamació de la Segona República espanyola. Aquell 14 d’abril resulta molt difícil d’entendre si no es coneix el context sociopolític que en va fer possible l’adveniment.

La República va anar precedida d’una dictadura que es va iniciar el 1921 i va durar fins al 1930 i que, com tots els sistemes autocràtics, va acabar en fracàs. Davant aquesta situació, Alfons XIII va intentar retornar el país a un sistema més o menys democràtic. En un primer moment va confiar en el general Dámaso Berenguer per recuperar la “normalitat” constitucional, però no ho va aconseguir. Finalment, l’almirall Juan Bautista Aznar va intentar salvar els mobles amb un govern de concentració; tanmateix, la sort estava decidida.

Aquella situació havia deteriorat greument la monarquia, generant una llarga crisi política. La conjunció dels problemes econòmics interns amb els de la depressió mundial i un renaixement intel·lectual molt potent van gestar la tempesta perfecta perquè es produís el canvi de règim. Una eclosió semblant no hauria estat possible si l’agost de 1930 no s’hagués signat el Pacte de Sant Sebastià. Els dirigents polítics que van encapçalar aquella iniciativa eren homes que, procedint de posicions ideològiques molt diferents, en alguns casos antagòniques, van saber prioritzar allò important, allò que els unia per damunt del que els separava i els apartava de l’objectiu final: la proclamació de la República.

Personatges de tarannà polític tan divers com Niceto Alcalá-Zamora, Manuel Azaña, Álvaro de Albornoz, Casares Quiroga, Marcelino Domingo, Alejandro Lerroux o Ángel Galarza van renunciar a moltes coses per assolir un bé superior. A títol personal hi va assistir el dirigent socialista Indalecio Prieto, i tant el PSOE com la UGT es van acabar unint al pacte uns mesos més tard.

El canvi de règim va tenir conseqüències enormes. Per a Manuel Azaña, el polític que millor va encarnar l’esperit republicà, “la República retornava les llibertats als espanyols i tornaria al país la dignitat nacional”. “La República venia realment […] a satisfer les exigències més urgents del poble”. Esperança, il·lusions, entusiasme i grans expectatives van veure néixer l’experiència democràtica més avançada que havia viscut Espanya.

La Segona República va obrir una etapa plena d’il·lusió i esperança per modernitzar una Espanya que estava atrapada al segle XIX. El règim republicà va impulsar la llibertat, la justícia, la igualtat, l’educació i el laïcisme, en definitiva, la democràcia autèntica.

El nou sistema polític es va proposar la tasca de modernitzar Espanya en qüestions crucials, però no va aconseguir establir un consens bàsic sobre el propi règim polític ni va satisfer les expectatives generades pel canvi. En les seves dificultats va influir la feblesa de la classe mitjana en un país de forts contrastos, amb ciutats que es modernitzaven i un món rural endarrerit. La inestabilitat va agreujar els problemes econòmics, per l’impacte de la crisi del 29. La fugida de capitals i la rigidesa de la patronal, amb el beneplàcit de l’Església, van agreujar la conflictivitat social, sobretot al camp.

En aquells anys, la vida quotidiana va guanyar dinamisme pel clima de liberalització i la major politització, tot i que va tenir algunes sortides de to tan innecessàries com contraproduents. Diverses mesures van atenuar la discriminació femenina i hi va haver una major presència de les dones en l’escena pública.

L’ensenyament i la cultura es van estendre a tots els racons de la població amb els principis de la pedagogia activa i els valors laics i igualitaris, fomentant la coeducació i posant en marxa les escoles mixtes. Es van construir unes 10.000 escoles i es van contractar milers de mestres. El Govern va posar un interès especial a alfabetitzar la ciutadania de les zones rurals; per això es van posar en marxa les Missions Pedagògiques, encarregades de la creació de biblioteques, centres culturals i teatres. I amb la Constitució aprovada el desembre de 1931 es va atorgar el sufragi a les dones, cosa gens habitual a l’Europa dels anys trenta del segle XX.

En molt poc temps, Espanya va deixar de ser un país subdesenvolupat per convertir-se en una de les puntes de llança de la modernitat i el progrés cultural a Europa. Tanmateix, bona part dels elements que van ser determinants per proclamar la República van acabar essent decisius per derrocar-la: la inestabilitat internacional, la crisi econòmica, una esquerra molt compromesa però, de vegades, poc encertada, i sobretot l’auge de moviments autoritaris com el feixisme i el nazisme van convertir el nostre país en un banc de proves del que s’aplicaria poc després arreu d’Europa.

Malgrat tots els avenços, la Segona República no es va arribar a estabilitzar políticament. Amb un sistema de partits molt fragmentat i coalicions fràgils, entre el 14 d’abril de 1931 i el 18 de juliol de 1936 hi va haver dinou governs diferents, cosa que va dificultar una acció política sostinguda.

Segons el filòsof George Santayana, “aquells que no poden recordar el passat estan condemnats a repetir-lo”. Doncs bé, han passat més de noranta anys i la història es repeteix de manera gairebé mimètica: la inestabilitat internacional va en augment, la recessió econòmica es deixa veure a l’horitzó, la desafecció de la ciutadania amb els seus dirigents és cada vegada més gran i, mentre tant, l’extrema dreta està eufòrica, desfermada i sense complexos perquè creix de manera continuada.

En definitiva, els factors del nostre context sociopolític són pràcticament els mateixos avui que ahir, però no n’aprenem o, pitjor encara: no ho volem veure.