És mitjanit al segle?

La frase, encunyada en el seu dia per l’escriptor i revolucionari rus Víctor Serge, confrontat a la brutalitat del règim estalinista, és avui recuperada per Edgar Morin, que, a la seva edat avançada, aporta una de les mirades més lúcides sobre l’actual deriva del món en què vivim. Antropòleg, sociòleg, intel·lectual en el sentit més complet d’aquesta paraula. Lluitador antifeixista, resistent, membre del PCF fins a la seva expulsió el 1952 —en una època en què el burocratisme no tolerava el pensament lliure—, activista contra la guerra colonial a Algèria… Morin condensa en la seva biografia i la seva memòria les ensenyances d’un segle convuls, que ha donat a conèixer les pitjors abjeccions de la condició humana, però que també ha fet emergir els majors prodigis i les mostres més altes d’abnegació i solidaritat de què és capaç la nostra espècie. Edgar Nahoum —Morin va ser el seu nom de guerra a la resistència— era fill de pares jueus sefardites, vinguts a París des de Salònica. Les tempestes del segle XX van fer desaparèixer mons i cultures. I és que hi va haver un temps, escombrat a sang i foc per l’ocupació alemanya de Grècia, en què la ciutat egea acollia una important comunitat jueva expulsada d’Espanya i acollida en el seu dia per l’Imperi otomà. Un temps en què s’hi editava un influent diari socialista sota el títol de “Solidaritat Obrera”: tal com sona… i els articles del qual feien una crida a la lluita de classes en un castellà que hauria reconegut com a propi el mateix Cervantes. Es diria que la història ha volgut certificar amb la seva empremta l’autoritat d’un testimoni i actor del seu temps, destinat a ser també la seva consciència moral.

“Le Monde” (11/04/2026) publica una extensa conversa amb Edgar Morin en què repassa els temes més urgents de l’actualitat, començant per la guerra desencadenada per Trump i Netanyahu contra l’Iran, amb unes conseqüències devastadores per a l’Orient Mitjà i un abast mundial igualment desestabilitzador. I aquí la reflexió de Morin mereix ser llegida en la seva aparent contradicció, perquè és la discordància dels seus termes, expressats alhora, el que ens ofereix una pista fecunda sobre què cal fer. “Un procés catastròfic està en marxa, fins i tot si Trump i Netanyahu no seran eterns. Actualment, no hi ha cap esperança de salvació. Només podem ser testimonis enmig de la impotència. L’única esperança resideix en l’improbable. Resistim.”

Lucidesa. Sobre Trump s’han dit i es diran moltes coses. Ahir mateix, Ramón Aymerich el definia a les pàgines de “La Vanguardia” com “un narcisista extrem envoltat d’uns antisocials incapaços d’aturar-lo”. Un retrat tan lapidari com exacte. Però el que no es pot dir de Trump —ni, en un altre terreny, de Netanyahu— és que siguin un accident de la història, un desvari, una mena de lamentable parèntesi al qual posarà fi un retorn imminent a la cordura. Això no passarà. No hauríem de pensar, però, que no hi haurà intents en aquest sentit. De fet, algun ja està en marxa als Estats Units. Però els moviments que avui s’estan gestant a les altes esferes polítiques nord-americanes —per plantejar una incapacitat del president després dels temors desfermats per la seva amenaça de “posar fi en una nit a tota una civilització”— han fet recordar a molts l’assalt al Capitoli per part de les hordes de Trump, quan va perdre les eleccions davant Biden. L’emperador podria estar disposat a incendiar Roma abans que abandonar el seu palau.

Tanmateix, la qüestió no és aquí. És inútil especular-hi. Trump i el seu entorn polític, amb la seva ignorància arrogant, el seu fanatisme i les seves fantasmagories, personifiquen poderoses pulsions sistèmiques que sorgeixen de la presa de consciència angoixada per part de l’imperi americà del seu propi declivi, i de la por existencial que s’estén entre les seves elits. Cal dimensionar l’abast del que està passant davant dels nostres ulls. La globalització neoliberal, que va fer dels Estats Units la potència hegemònica indiscutible després del col·lapse de l’URSS, va potenciar l’eclosió d’altres actors, començant per la Xina, el creixement de la qual en tots els àmbits s’ha convertit en una amenaça clarament identificada. No és habitual que un imperi abandoni pacíficament l’escena de la història. L’americà, sens dubte, no sembla disposat a fer-ho. Una conseqüència immediata del conflicte en curs ajuda a entendre la magnitud de la seva ona expansiva. El cor dels anys de l’anomenada “globalització feliç” va ser el creixement sense precedents del comerç marítim. “El trànsit es va expandir. Les amenaces al mar havien desaparegut —explica Arnaud Orain, director d’estudis a l’École des hautes études en sciences sociales de París—. Va ser un període únic a la història. Només n’hi ha un de comparable, i és el comprès entre 1850 i 1880, durant la primera globalització.” Després, amb la configuració dels imperis que acabarien enfrontant-se a la Primera Guerra Mundial, va arribar la territorialització de les aigües marítimes. Quelcom cap al qual torna a conduir l’aventura de Trump al golf Pèrsic. (Posant en qüestió el dret marítim, segons el qual les aigües d’un estret es consideren internacionals). Si el règim dels aiatol·làs acaba imposant a les navilieres un peatge a l’estret d’Ormuz, per què no podria passar el mateix un dia al mar Roig? Per què la Xina, a través de les seves terminals a la zona, no podria fer el mateix, en un moment donat, a l’estret de Malacca, tan transitat? (Després del fracàs de la trobada a Islamabad, és el mateix Trump qui brandava l’amenaça de bloquejar el trànsit mercantil… per part de la marina de guerra americana!).

Reapareixen així lògiques imperials decimonòniques, fa ben poc impensables. “Si les amenaces continuen creixent, cosa probable, es podria arribar a autoritzar les marines mercants a defensar-se per si mateixes. Alguns organismes occidentals, com l’Institut Naval dels Estats Units, ja suggereixen equipar els vaixells mercants amb drons i míssils. (…) Això no seria un fet extraordinari a escala històrica. La desmilitarització completa de les flotes mercants és recent.” Efectivament, a finals del segle XIX i començaments del XX, alguns carreguers estaven concebuts per poder transportar també tropes i armes destinades a expedicions colonials o durant la guerra de 1914-1918.

El fons de la qüestió és que les elits americanes estan lliurant una batalla angoixada per la seva hegemonia. Intenten ofegar la Xina recorrent a la força per controlar matèries primeres i rutes estratègiques. I ho fan de la mà de multimilionaris il·luminats i d’un personal polític la sociopatia del qual reflecteix plenament els trets decadents de la classe dominant. Però el factor humà sempre juga el seu paper. Hitler era, als ulls de bona part de la gran burgesia alemanya, un personatge extravagant, un boig útil que va crear un moviment capaç d’aixafar la classe obrera i les seves poderoses organitzacions, conjurant el fantasma d’aquella revolució que havia ensenyat les dents el 1919 i havia donat lloc a la República de Weimar. Finalment, els deliris i obsessions de l’home al qual havien lliurat el poder van conduir Alemanya al desastre. Morin conserva la memòria que molts dirigents actuals prefereixen ignorar. Considera la profunditat i la imminència d’una calamitat a la qual només estem començant a albirar. I la seva mirada es torna pessimista… en el temps curt de la història. Entén que l’ordre de postguerra ha saltat irremeiablement pels aires. El dret internacional ha deixat de prevaldre. La guerra s’imposa com la gramàtica amb què es redefiniran les relacions entre les potències, mundials i regionals. La crisi és de tal magnitud, està removent amb tanta força les plaques tectòniques de les nacions, que la democràcia pot sucumbir davant l’impuls del nacionalisme i del populisme d’extrema dreta. Edgar Morin ja ha viscut tot això. (La derrota d’Orbán és sens dubte una bona notícia i dona un respir a la Unió Europea. Però està lluny de marcar un canvi general de tendència).

I tanmateix el filòsof manté viva la flama de l’esperança. Potser, com diu, sigui massa tard. Potser no puguem impedir que caigui sobre els pobles una nit de sofriment, violència i autoritarisme que les noves generacions, crescuts en un temps sense guerres, ni tan sols poden concebre. Però cal mantenir-se ferms, ens diu Morin. No s’ha de perdre l’esperança enmig de la foscor. Esperança en què? “En l’imprevisible.” En més d’una ocasió, l’època de reacció ha desembocat en un període convuls, un temps agitat i incert en què la ruptura del poder dels posseïdors ha obert un escenari de redefinició de les relacions entre classes socials. En aquest sentit, és aclaridor l’apunt de Thomas Piketty sobre tres grans crisis del deute públic francès: 1789, 1945 i 2026. “Incapç de fer pagar impostos a les classes privilegiades, l’Antic Règim acumula un deute considerable. (…) Finalment, per sortir de l’impasse, Lluís XVI acaba convocant els Estats Generals. Ja sabem què va venir després.” D’entrada, la fi dels privilegis i la introducció d’una fiscalitat universal. Després de les dues guerres mundials, el 1920 i el 1945, el deute superava a França el 200% del PIB. I en ambdós casos es va reduir gràcies a la imposició de forts gravàmens sobre les grans fortunes. En el primer cas, cal remarcar que aquestes polítiques —que avui alguns qualificarien, horroritzats, de “confiscatòries”— van ser impulsades per una de les coalicions més conservadores de la República. “El Bloc Nacional va aprovar un tipus impositiu del 72% sobre els més rics. Aquella aliança provenia de les mateixes famílies polítiques que, fins al 1914, rebutjaven un impost sobre la renda del 2%.” La tardor del 2025, també va ser rebutjada per l’Assemblea Nacional la modesta proposta d’establir un tribut del 2% sobre els ultrarics. “Desplegant tanta energia en la defensa dels interessos dels poderosos, aquesta gent contribueix a orientar la ira social cap a conflictes identitaris i discursos contra la immigració i els pobres. Però això no resoldrà res. Els milers de milions necessaris no hi són. A tot estirar, aconseguiran allargar els terminis. Tanmateix, en aquest interval els danys seran considerables. (…) L’entesa de nacionalistes i liberals ens condueix al pitjor.”

Aquí rau tota la qüestió. Hi ha una sortida progressista possible al desordre global, a la tempesta econòmica i social que s’acosta. I l’imprevisible es produirà, perquè les condicions objectives perquè això passi no deixaran d’acumular-se. Evocant l’arribada inesperada de la revolució —que concebia més com un fre a la barbàrie que com un accelerador de la història—, Walter Benjamin recorre a la tradició talmúdica: lluny d’anunciar-se amb gran pompa, “el Messies entrarà a Jerusalem per la porta més recòndita i estreta de la ciutat”. Però, a quin preu de sofriment humà s’obrirà davant nostre un nou horitzó civilitzatori? L’esperança a què ens convoca Morin no és un estat passiu, sinó tot el contrari. És una crida a l’acció, conscient de les potencialitats de fraternitat i creativitat que la humanitat ha mostrat en els moments de màxima inspiració de la història. “A Déu pregant i amb el mall donant.” Fins i tot el vell refranyer sembla il·luminador a la mitjanit.

Ens veiem aquest dimecres, al Centre Cívic Golferichs de Barcelona, per parlar de tot això en la presentació del llibre “De la distopia a l’esperança. El socialisme democràtic davant el món dels depredadors”. I el cap de setmana, l’esquerra mundial té cita a la cimera convocada per Pedro Sánchez.