Borden, després cavalquem

Potser als governs de coalició i de progrés presidits per Pedro Sánchez se’ls podran criticar moltes coses. Ara bé, el que no es pot negar és que aquests executius han tingut una gran determinació per reforçar l’Estat del benestar i, de manera especial, posar en pràctica polítiques per millorar la qualitat de vida dels més desfavorits.

Assumptes com la reforma del mercat laboral, reduir la temporalitat a mínims històrics, disparar la creació d’ocupació superant els dos milions d’afiliats a la Seguretat Social o que el SMI hagi pujat un 61%, que s’hagi garantit la revalorització de les pensions per llei o s’hagi posat en marxa l’Ingrés Mínim Vital (IMV), són algunes de les iniciatives amb què s’ha reforçat l’escut social des que Sánchez va arribar a la presidència del Govern el 2018.

Ara, l’Executiu ha fet un pas més i en el Consell de Ministres del passat 14 d’abril (no sé si la data és pura casualitat o no) va aprovar el reial decret per a la regularització extraordinària d’immigrants que es troben a Espanya. Amb aquesta iniciativa es preveu que unes 500.000 persones en situació irregular puguin incorporar-se al sistema, cotitzar, pagar impostos, tenir drets i obligacions. Per evitar problemes, el Govern ha hagut d’ajustar la norma a les recomanacions fetes pel Consell d’Estat i endurir tot el que fa referència als antecedents penals. Amb la finalitat de pal·liar possibles inconvenients, l’Executiu s’ha ofert a ajudar els immigrants demanant als seus països d’origen els certificats per via diplomàtica si aquests es retarden.

Els sol·licitants hauran de demostrar que fa cinc mesos que viuen a Espanya, haver entrat al país abans de l’1 de gener de 2026, ser majors d’edat i presentar un passaport o altres documents d’identitat en vigor o caducats. És imprescindible no tenir antecedents penals. Quanta gent hi ha en aquestes circumstàncies? En tractar-se de persones en situació irregular, no hi ha una estadística definitiva, però sí que hi ha estimacions basades en registres on sí que consten aquestes persones, com el padró o les enquestes laborals. Alguns estudis apunten que unes 850.000 viuen al nostre país en situació irregular. Aquesta xifra equival aproximadament al 17% de tots els estrangers nascuts fora de la UE que actualment viuen a Espanya.

En un interessant article publicat a EL PAÍS (14/04/26), en referència a aquesta regularització extraordinària, Andrea Rizzi sosté que “és un gest polític a contracorrent en el panorama global contemporani” (…) “les democràcies avançades es mouen en una altra direcció”. (…) “S’està produint un replegament identitari, de desconfiança i recel i xenofòbia cap als estrangers”. (…) “Els nacionalpopulistes marquen el discurs en matèria migratòria. En aquest context, moltes dretes convencionals i fins i tot algunes forces progressistes —com a Dinamarca— han girat cap a polítiques migratòries d’extrema duresa en les quals resulta inconcebible una mesura com una regularització massiva”.

I no només això: la nostra societat, com gairebé totes les societats occidentals, pateix un clar declivi demogràfic; necessitem mà d’obra per cobrir els llocs de treball que els d’aquí no volen; d’altra banda, els que venen de fora ens aporten dinamisme i multiculturalitat. I no podem oblidar que és de primer de solidaritat atorgar drets a qui ja resideix, treballa, aporta i conviu amb nosaltres.

Resulta depriment veure com els populars fan cas omís dels empresaris i de l’Església, que el 2024 va auspiciar una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que promovia la regularització massiva d’immigrants i aleshores van votar a favor. En canvi, ara, a remolc de l’extrema dreta, han endurit el seu discurs sobre immigració. El mateix Feijóo defensava que es donés una sortida al mig milió d’estrangers que es calculava que resideixen a Espanya de forma irregular. “Hi ha un debat que hem de fer i hem de tancar amb els immigrants que viuen i treballen a Espanya, però que no han obtingut de moment beneficis”, va dir en una entrevista a la COPE l’abril de 2024. Els migrants en situació irregular, va afegir, “poden estar tranquils que el PP és sensible amb ells i buscarà solucions per a una inclusió social correcta i legal”.

Però ara, al líder del PP li ha faltat temps per dir que la mesura aprovada pel Govern per donar papers a uns 500.000 estrangers que ja resideixen a Espanya “va en contra de les Corts, va en contra d’Europa i de la majoria dels espanyols”. I ha argumentat que “alimenta les màfies”, ja que reben el missatge que “Espanya és un xollo”; que “perjudica qui compleix i ha entrat de forma legal”; que és “insegura”, perquè no se sap a quantes persones afecta; i que “sobrecàrrega l’Estat del Benestar”.

Aquests dies hem conegut l’acord assolit entre PP i Vox per governar Extremadura. Aquest pacte adverteix que no se subvencionarà les ONG que acullin irregulars, encara que pertanyin a l’Església com, per exemple, Càritas, i té una “mesura estrella” que és donar prioritat absoluta als espanyols en les prestacions socials, ajudes, subvencions i accés a l’habitatge públic. Sobren els comentaris.

Per tancar l’atapeïda agenda política dels darrers dies, Barcelona acollia aquest últim cap de setmana un grup molt nombrós de líders progressistes d’arreu del món que assistien a una cimera on s’ha posat en valor el multilateralisme davant dels EUA de Trump i on s’han fet propostes per rellançar l’esquerra. En aquest context, el president colombià, Gustavo Petro, entre altres coses, va dir que: “Espanya és avantguarda a Europa”.

Mentrestant, en un intent desesperat de contraprogramar Sánchez, la dreta organitzava una trobada a Madrid amb l’opositora veneçolana María Corina Machado, que, a més de ser esplèndidament obsequiada pel PP, es reunia amb Núñez Feijóo, Santiago Abascal i Isabel Díaz Ayuso, alhora que declinava veure’s amb el president del Govern.

Vist el que s’ha vist, queda clar el nivell polític i la catadura moral que té l’oposició al nostre país i la dreta extrema a escala global. Davant d’aquesta situació i les expectatives de futur que generen els terraplanistes de la política i negacionistes del progrés, no és d’estranyar que la gent progressista pensi: “Borden, després cavalquem”, i és que aquesta tropa no dóna per més.