Les dones afganeses no volen continuar sent mortes en vida

Carmen P. Flores

Ja s'ha complert un any des de l'arribada al govern de l'Afganistan dels Talibans. Una etapa que, com s'esperava, ha estat de restriccions, barbaritats i despotisme d'uns individus que han restringit el més important de les persones: les seves llibertats, especialment les dones, considerades objectes els propietaris dels quals són els homes.


A la “nova” Afganistan asfixiada pel règim totalitari, les dones no són ciutadanes de plens drets, sinó que aquests s'han vist reduïts en la seva totalitat. No se'ls deixa anar a l'escola, no poden sortir soles al carrer, sinó que un home –pare, germà o marit– ha de ser el responsable de la seva presència en públic, incloent-hi la forma de vestir. Per viatjar a més de 75 quilòmetres necessiten un permís “mahram”. Sense ell, les dones poden ser detingudes, copejades i torturades. Tot un model de “democràcia” que els porta a temps que ja creien superats i que els han tornat a la dura realitat que viuen, inexplicable al segle XXI.


Cal recordar que la situació de les dones a l'Afganistan no ha estat sempre així. Ja a l'any 1919, durant el període del rei Amanullah, després de la independència de l'imperi britànic, la Constitució afganesa va atorgar el dret del vot a les dones. Un any després els EUA feien el mateix. A Espanya el dret al vot de les dones no va arribar fins al 1931.


Les dones afganeses sempre han tingut un paper d'avançada molt important, en manifestar les seves opinions, feines, i oposant-se als talibans en les diferents etapes en què han tingut el poder. A ningú se li oblida la postura de la nena Malala, que va ser objecte de la ira dels talibans en ser tirotejada quan tornava a casa seva. El seu delicte va ser el dret a anar a l'escola que demanava no només per a ella, sinó per a totes les nenes. La seva actitud, la seva valentia i la seva manera de pensar el van fer aconseguir el Nobel de la Pau.


Les dones afganeses sempre han estat a la primera línia de lluita perquè el seu país surti de l'Edat Mitjana a què els talibans l'han portat. No té por, desafien el règim als carrers amb pancartes i cridant que volen la llibertat i els drets que els han tret. A la clandestinitat, les mestres segueixen fent classes a les nenes perquè la seva educació serveixi com a eina de coneixement i de reivindicació que un altre país és possible, on les dones gaudeixin dels mateixos drets que els homes. No és una batalla fàcil, ni dolça, on moltes dones seran detingudes, castigades i fins i tot perdran la vida, però no els importa perquè ara, amb els talibans, estan mortes en vida. Occident, les societats anomenades avançades, solidàries i democràtiques no poden continuar mirant cap a una altra banda, necessiten que les ajudin o serà massa tard.


Els EUA que al seu dia ajuden els talibans per fer fora Rússia del País que havia envaït per interès geoestratègic - volia que fos el Vietnam de Rússia- i els van ajudar perquè serien els salvadors del país. Anys després els talibans van ensenyar la seva veritable cara i els americans han estat 20 anys lluitant contra ells fins que va arribar Trump a la presidència i va decidir treure les tropes del país deixant la població civil en mans d'aquests terroristes. En aquesta situació de retorn a l'Edat Mitjana, les dones afganeses, amb la por de ser lapidades o acusades de desobeir els seus guardians familiars, no es rendeixen i en la menor ocasió, es manifesten proclamant la situació en què viuen.


Un any de govern talibà, un aniversari per no celebrar, però tampoc per oblidar perquè les vides de moltes dones continuen estant en perill si no es restableixen els drets dels que han estat privades.

 

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




He llegit i accepto la política de privacitat

No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH