Cinc anys de bogeria d'una part del Parlament de Catalunya

El temps passa més ràpidament del que pensem. A alguns els agradaria que s'aturés, altres en canvi, desitgen que no s'aturi, Com a la vinya del Senyor, hi ha opinions per a tots els gustos, com ha de ser.

Han passat cinc anys des que els dies 6 i 7 de setembre , en unes sessions convulses al Parlament de Catalunya, que va dividir els partits polítics en dos bàndols, sense possibilitat de reconciliació. Perquè el corró dels partits independentistes representats per les seves “senyories” van aprovar les lleis de desconnexió: transitorietat jurídica i la del referèndum . Es van aprovar sense tenir en compte els advertiments reiterats d'inconstitucionalitat dels serveis jurídics de la institució i del govern de Mariano Rajoy, president del govern d'Espanya en aquelles dates.

L'enfrontament dialèctic entre diputats era evident, igual que la tensió que es va produir per “l'aprovació” i per algunes actituds de polítics que van fregar la mala educació i el mal comportament ètic dels seus càrrecs . Són dies en què la imatge de la política catalana, especialment dels partits que governaven, deixava molt a desitjar. Era com una mena de bogeria col·lectiva en què uns quants es creien estar per sobre de les lleis, la responsabilitat i el respecte que comporten els seus càrrecs, creient-se que ja havien arribat al cel. Sense voler veure el que estava succeint a la societat catalana, o potser sí que ho sabien alguns - els instigadors- i volien que passés això.

Les conseqüències de les accions les van patir alguns dels seus “líders”, no tots, i no cal explicar, ho coneixen, tot allò que va venir després. Han passat cinc anys i el panorama no és pas el que era: s'ha abaixat el suflé, s'ha dividit l'independentisme i s'ha generat desconfiança entre ells per interessos diferents . L'ANC que va néixer amb vocació de ser el “braç armat” de la causa –i Òmnium– ha treballat fins al punt que s'havien cregut imprescindibles i fins i tot la brúixola que havia de marcar la ruta a seguir pel govern i fins i tot la CUP. Situació que ha omplert el got de les formacions. Alguns polítics, en privat, manifestaven que a l'ANC ia Òmnium no els han elegit els votants, cosa que és certa. A això cal afegir-hi unes noves eleccions a Espanya i Catalunya, canvi a Madrid i canvi a la presidència de la Generalitat: Pedro Sánchez a la capital i Pere Aragonés a Catalunya, cosa que ha facilitat el diàleg entre els dos governs. No és fàcil, però l?actitud d?ERC, sense renunciar a les seves pretensions, és de continuar parlant. Mentre els seus socis de govern, Junts, no estan gaire per la feina gràcies als seus màxims dirigents; Laura Borrás- pels motius ja coneguts- i Jordi Turull. Això sí, hi ha una part dels postconvergents que no estan dacord amb les seves decisions. A l'octubre volen fer una enquesta als seus afiliats per consultar-los si volen que segueixin al govern…. Potser s'emporten una sorpresa.

A més de les disputes polítiques, aquests cinc anys han portat una mica més de tranquil·litat en una societat dividida , una economia amb tiretes, una sanitat a “urgències” i una Diada que entra en una nova fase. La propera tornarà als seus orígens de festa familiar, social, política i lúdica? Això desitja bona part de la ciutadania que van deixar d?assistir pel caire que havia agafat.

Cinc anys, baixa de suflé, torna la il·lusió d'aconseguir més -autogovern?-, el desig de la gent del carrer de tornar a la tranquil·litat a tots els camps i recobrar del tot el sentit comú que se n'havia anat als núvols .

Ja ho deia Antoine de Saint-Exupéry: “Dol, fa mal un munt. Però passarà, i quan sane, més fort brillaràs, més alt volaràs, més lliure somiaràs. I entendràs, que algunes històries acaben, perquè altres millors puguin començar”. Doncs això, que cinc anys hagin servit de res.