Nicolás Redondo, una persona íntegra ens ha deixat

Diuen que la vida es compon d'etapes. Se'n tanca una, se n'obre una altra i la vida continua amb tota la normalitat que l'ésser humà pugui assumir, o no. En aquest esdevenir les persones que tenen una certa edat s'adonen que la mort forma part de la vida. Se'n van persones que han estat i continuaran sent referents en les vides de molta gent. Mentre les persones que se n'han anat segueixin presents a la nostra memòria, no hauran mort.

Aquest dimecres ens arribava la notícia de la mort de Nicolás Redondo , el que al seu dia va ser secretari general de la UGT . Se n'havia anat als 95 anys, amb un bagatge sindical i polític a l'esquena que fins ara no ha estat igualat al sindicat socialista. La UGT no ha estat capaç en tots aquests anys en què Redondo havia deixat de dirigir el sindicat de trobar un dirigent de la talla sindical, política i humana de Nicolás. La seva honestedat, el sentit de la justícia, la no acceptació en moltes ocasions de les directrius del partit germà, l'havien convertit en un sindicalista de raça, molest. No li agradava ser una marioneta. Bé era Nicolau!

Nicolas Redondeo se n'ha anat en silenci, sense fer soroll, sense rebre l'homenatge en vida que es mereixia . Nico, com li deien els que el coneixien bé, era un basc “tiro palant”, sense por, valent i d'aquells que les coses les deia a la cara: sense embuts i sense adornaments. Aquesta sinceritat i valentia li havia fet guanyar-se l'autoritat entre els seus i la classe treballadora, que continua mantenint malgrat que alguns ho han intentat esborrar.

Sota aquesta aparença d'home dur, directe i impenetrable s'amagava una gran generositat, un gran sentit de la justícia i de responsabilitat que sempre ha demostrat al llarg de la trajectòria sindical i política. Amb un somriure de mig costat que no dissimulava quan estava a gust o volia aplicar el sarcasme en una situació complexa.

La generositat de Nicolas va quedar palesa al Congrés de Suresnes, quan va ser proposat per dirigir el PSOE, va renunciar, i va proposar a un desconegut Felipe González, a qui el veia com una gran promesa del socialisme espanyol. No s'equivocava aleshores, després seria una altra cosa després de les mercaderies econòmiques d'alguns ministres portessin el govern socialista a un enfrontament amb el dirigent ugetista. Dos ministres, Carlos Solchaga i Manuel Chave, un ¿liberal? d'economia i el segon - per cert, dirigent d'UGT- ministre de Treball. Dos personatges que amb les seves propostes van posar en peu de guerra el sindicat socialista.

Abans de l'enfrontament obert amb el ministre Solchaga, entre el 1983 i el 1984, s'havien produït consensos en polítiques salarials, com les 40 hores setmanals amb 30 dies de vacances. També es van aconseguir acords en la conflictiva reconversió industrial que va ser molt dura, però va tirar endavant.

El que preocupava el govern de González eren les vagues que convocaven els sindicats, especialment la del sindicat germà, la UGT. El punt àlgid de les discrepàncies entre González i Redondo es va produir després de la vaga general del 1989, la vaga més gran que fins aleshores s'havia produït a Espanya, on el 90% de la població va secundar la convocatòria. Va ser la derrota més gran de Felipe Gonzalez en els seus 15 anys de govern.

La veritat és que les relacions personals i polítiques es van fer miques entre els dos líders. No es van tornar a parlar mai més, ni quan tots dos van deixar les seves respectives responsabilitats.

Coneixia Nicolas Redondo de les moltes entrevistes que vaig fer quan treballava a Radio Miramar de Barcelona, on portava la secció d'Economia i Laboral. No em va posar mai cap pega a l'hora d'accedir-hi. És més, ho podia trucar fins i tot quan era a casa seva, a la nit, per parlar sobre algun tema que havia sorgit les últimes hores. L'activitat sindical estava en aquella època en plena efervescència: les vagues i les manifestacions eren molt habituals, amb una gran conflictivitat laboral.

Nicolas Redondo reconeixia uns anys enrere, amb tristesa, que l'esperit combatiu dels sindicats havia desaparegut. És com si aquests haguessin pactat una moratòria, recalcava.

Se n'ha anat un gran sindicalista, una persona honesta, un líder carismàtic que al seu dia va saber renunciar a tantes coses . Redondo ha deixat empremta en tots els que el coneixíem. Nico se n'ha anat, però el seu llegat es queda, per més que alguns el vulguin tapar. Deia Hemingway que “l'únic que ens separa de la mort és el temps”.