Perseverem, companyes!

Núria Suero

Professora de Ciències Polítiques a la UAB i feminista.

Marie Curie
Marie Curie / Wikipedia Commons

Sovint es parla de l’empoderament de les dones com una qüestió purament individual. Ens diuen: empodera't! Per totes bandes i en forma imperativa, deixant implícit que si no ho estàs és culpa teva (altra cop la culpa!). Però l'empoderament és una qüestió col·lectiva. Depèn de la consideració que tenim dins la societat. És impossible estar empoderades si se'ns considera menys intel·ligents, menys capaces, menys divertides, menys interessants, sempre menys. És impossible estar empoderades si els nostres cossos són mercaderies que es compren, es venen o es lloguen, si ens violen i ens assassinen impunement. És impossible estar empoderades si mai se'ns considera brillants i sempre carregades de defectes.

 

Algú em dirà: al segle XXI això ja no és així. Ja hem conquerit tots els espais i som formalment iguals. Certament, la lluita feminista ha assolit grans victòries. Guanyades amb dolor, patiment i valentia. Però la llarga opressió de les dones continua en tots els aspectes de les nostres vides. Sovint, en formes menys evidents. Posant un exemple (dels molts que podríem escollir): el món acadèmic.

 

Històricament les dones han estat vetades de l'accés al coneixement. S'ha promogut la nostra ignorància per evitar la nostra emancipació. Així, Aristòtil ja va teoritzar sobre la inferioritat intel·lectual de les dones. Les dones tenien prohibicions d'accés a la universitat. Dones que  van arribar a ser grans científiques van haver de lluitar contra aquestes traves que els impedien estar en un lloc hostil, que no era per a elles, on no eren benvingudes. Marie Curie n’és un exemple. Aquesta realitat avui continua existint a països com l’Afganistan tot i la impressionant lluita que estan lliurant les afganeses.

 

A casa nostra, em direu, no és així. Les dones són doctores, professores universitàries, investigadores i catedràtiques. Si observem les dades, però, veiem que les dones som majoria en els graus universitaris però la presència de les dones va disminuint progressivament en els esglaons més alts de la carrera acadèmica fins arribar a ser tan sols el 23% de catedràtiques. Que ens diuen aquestes dades (la famosa gràfica de tisores)? Que les dones continuem sent expulsades del món acadèmic, de la recerca, del pensament. Simplement desapareixem. O ens desapareixen. Les conseqüències son nefastes: l'exclusió de la nostra visió del món, de les nostres realitats, de les nostres experiències. Implica un empobriment del coneixement i del seu avenç.

 

Per això avui continuem fent-nos nostres les paraules de les pioneres que van lluitar per estar presents en aquests espais. Com deia la mateixa Marie Curie: cal perseverar, perseverar, perseverar. I cal continuar empenyent per fer polítiques d'igualtat efectives que ens permetin estar allà on hem estat històricament expulsades.




Més autors

Opinadors