Mentrestant, els partits tradicionals es desangren en lluites internes, promeses incomplertes i lideratges qüestionats, les elits econòmiques, fins fa poc discretes, han assumit un protagonisme sense precedents. La Generalitat, presidida per un Salvador Illa atrapat entre pactes inestables i decrets tombats, governa més a cop de pressió empresarial que de majoria parlamentària.
Lluny de l’èpica del “procés” o les promeses de normalitat, l’any transcorregut ha demostrat que l’eix del poder ha mutat. Les tensions amb la patronal Foment del Treball i els revessos soferts davant el Cercle d’Economia han convertit l’economia en l’autèntica oposició. Les exigències per desbloquejar inversions, com l’ampliació de l’aeroport o l’opa sobre el Banc Sabadell, han deixat en evidència la fragilitat de l’Executiu d’Illa, més pendent de no enfadar els seus socis que de governar amb rumb propi.
De líders a figures en segon pla
Els grans noms de la política catalana viuen moments d’esgotament. Illa, que va arribar amb l’aurèola de la moderació, no ha aconseguit ni pressupostos ni pau interna. La seva promesa de “centralitat” ha estat segrestada per la pugna diària entre Comuns i ERC, el suport dels quals es cobra car i el porta a polítiques que incomoden tant al seu electorat com al teixit empresarial.
Oriol Junqueras, encara líder d’Esquerra després d’una votació ajustada, lliura una guerra interna que amenaça d’implosionar el seu partit. Puigdemont, per la seva banda, ha passat de messies de l’exili a espectador incòmode, incapaç d’executar el seu retorn promès ni de capitalitzar la seva influència més enllà de Madrid. El seu lideratge es manté més per nostàlgia que per viabilitat real.
El nou poder: negocis, xarxes i populisme
En aquest buit de poder real, han sorgit noves forces. L’extrema dreta de Sílvia Orriols, impulsada pel rebuig al independentisme i un discurs virulent contra la immigració, creix en enquestes malgrat el cordó sanitari imposat. El seu ascens ha estat facilitat, en part, per la descomposició de Ciutadans i el discurs reactiu dels partits tradicionals, que no aconsegueixen frenar la seva expansió en territoris on l’oblit institucional és crònic.
Mentrestant, els empresaris i lobbies no dissimulen la seva impaciència. Ja no es limiten a comunicats de premsa: marquen públicament l’agenda, exigeixen pactes amb Junts, tomben decrets incòmodes i adverteixen d’un èxode inversor si el rumb no es corregeix. El que fins fa poc es decidia als plens ara es cuina en fòrums empresarials.
Un país sense brúixola
Catalunya viu una etapa de lideratge en retirada, on les decisions polítiques manquen de visió a llarg termini i estan condicionades per la conjuntura del dia. Amb la financera singular encara sense concretar i una repetició electoral sempre a l’horitzó, el Parlament sembla més un escenari de supervivència que de govern.
En aquest nou taulell, ja no és la independència ni el constitucionalisme el que divideix els catalans, sinó qui mana realment: els representants elegits o els actors que mai es presenten a les urnes?
L’auge de l’extrema dreta
Un dels fenòmens més destacats i preocupants del 12-M va ser la consolidació i ascens de l’extrema dreta al Parlament. Mentre forces històriques com Ciutadans desapareixien del mapa polític, el buit va ser aprofitat per partits com el PP, que va doblar la seva representació, però també per formacions de tall ultraconservador i obertament xenòfobes. Vox va mantenir una presència significativa, però va ser Aliança Catalana, liderada per Sílvia Orriols, la gran revelació electoral. El seu discurs frontal contra el procés, l’independentisme i la immigració va connectar amb sectors socials descontents a comarques com el Ripollès, i la seva irrupció al Parlament, amb representació pròpia, va confirmar que el populisme de dretes ha arrelat en determinats territoris de Catalunya.
Malgrat els esforços per articular un cordó sanitari des de les anomenades forces democràtiques, el creixement d’aquestes formacions ha sacsejat el tauler polític català. Ha forçat la resta de partits a replantejar discursos, estratègies i aliances, i ha introduït a la cambra un to més polaritzat, que contrasta amb l’intent de Salvador Illa de projectar una imatge de moderació i “normalitat” institucional. La presència creixent d’aquests grups és també un símptoma del desgast social després d’anys de conflicte polític sense resoldre i crisis acumulades.
Escriu el teu comentari