L'Estatut compleix 20 anys: la reforma que va obrir la porta al ‘procés’ i va canviar la política catalana per sempre
Del lideratge de Maragall a la fallada del Constitucional i el naixement de l'independentisme massiu: així va ser l'agitada història de l'Estatut, que avui compleix dues dècades
Avui fa 20 anys de l’aprovació del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya, un text que va marcar un punt d’inflexió en la política catalana i espanyola. Allò que havia de ser una modernització institucional, liderada pel socialista Pasqual Maragall - el president català en aquell moment- va acabar convertint-se en un dels episodis més polèmics i transcendents de la democràcia recent.
L’origen: de Maragall a Zapatero
L’objectiu inicial era tancar l’etapa pujolista i obrir un nou marc d’autogovern. Però el text va anar molt més enllà, fins al punt que el mateix Jordi Pujol el va considerar inoportú, convençut que “no era el moment adequat”.
El gran impuls va arribar el 2003, quan el candidat socialista a la Moncloa, José Luis Rodríguez Zapatero, va prometre: “Apoiaré la reforma de l’Estatut que surti del Parlament de Catalunya”. Aquella frase va obrir la caixa dels trons i va donar peu a una reforma que dividiria la societat i encendria el debat polític a tot l’Estat.
El Pacte del Tinell i el disseny del text
El nou Estatut es va redactar sota el Pacte del Tinell, que excloïa explícitament qualsevol pacte amb el PP. Per a molts, això demostrava que el projecte es concebia d’esquena a la sensibilitat constitucionalista i amb la clara voluntat d’allunyar Catalunya del marc espanyol.
De fet, Maragall va arribar a afirmar que el text era “una autèntica Constitució per a Catalunya”, ja que relegava l’Estat a un paper “residual”.
Reaccions: el naixement de Ciutadans i el recurs del TC
El debat no es va fer esperar. A Catalunya, el malestar va propiciar el naixement de Ciutadans, una força contrària al nacionalisme. A la resta de l’Estat, el PP va presentar un recurs d’inconstitucionalitat, al qual es van afegir cinc comunitats autònomes i el Defensor del Poble.
El 2009, els principals diaris catalans van publicar l’editorial conjunt “La dignitat de Catalunya”, advertint de les conseqüències que tindria una sentència restrictiva del Tribunal Constitucional.
La sentència del TC: esclata la indignació
L’any 2010, el Tribunal Constitucional va anul·lar 14 articles clau i va rebutjar que Catalunya pogués definir-se com a nació. La resposta va ser immediata: sota el lema “Som una nació, nosaltres decidim”, es va celebrar una manifestació multitudinària a Barcelona encapçalada per José Montilla, que va haver d’abandonar la protesta escortat.
Aquella reacció va ser vista com el detonant del creixement de l’independentisme, tot i que molts analistes assenyalen que el veritable motor va ser l’estratègia d’Artur Mas, que el 2012 va utilitzar el rebuig de Rajoy a un pacte fiscal per iniciar el procés.
El nou Estatut presentava diverses inconstitucionalitats formals i materials que el situaven més proper a una Constitució autonòmica que a una norma institucional bàsica. Segons la catedràtica Montserrat Nebrera, el text equiparava “nació” amb “nacionalitat”, consagrava símbols nacionals propis de Catalunya, desenvolupava competències que corresponien a l’Estat i generava ambigüitats jurídiques que incrementaven la conflictivitat competencial. A més, l’Estatut promovia un model lingüístic i social unilateral, establia relacions bilaterals amb l’Estat que obviaven la sobirania comuna d’Espanya i atribuïa drets i deures exclusius que afectaven tots els ciutadans de Catalunya en funció d’una ideologia partidista. En conjunt, la norma vulnerava la unitat jurídica de l’Estat, el principi de pluralisme polític i la lleialtat constitucional, convertint-se en un instrument de reforçament identitari que excedia els límits legals d’un Estatut d’Autonomia.
Un referèndum amb poc entusiasme
Cal recordar que, ja en el seu origen, l’Estatut no despertava gran passió ciutadana. El 2006, només un 6% dels catalans volia un nou text i, en el referèndum, només el 35% del cens el va aprovar, malgrat una intensa campanya institucional. Les Diades del 2010 i 2011 van ser discretes fins que, amb l’“agravi fiscal” com a bandera, la mobilització es va fer massiva a partir del 2012.
20 anys després: balanç i futur
Dues dècades més tard, l’Estatut continua sent un element central per entendre el present. Per a uns, va ser la llavor del conflicte independentista; per a altres, una reforma frustrada.
El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha reivindicat avui que l’Estatut va ser “una gran aposta de país” i ha assegurat que cal “seguir exercint l’autogovern amb responsabilitat, rigor i sentit de país”. Illa ha remarcat que el text va ser fruit del pacte democràtic i de la voluntat dels catalans de “ser, conviure i governar-se”.
El balanç és clar: 20 anys després, l’Estatut no només és història, sinó un recordatori viu que el debat territorial continua definint la política catalana i espanyola.
Escriu el teu comentari