¿Una Catalunya ingovernable? la polarització deixa al PSC sense marge legislatiu

Catalunya travessa una fase d’alta tensió política que, segons dirigents i analistes, està deixant el PSC amb gairebé cap marge legislatiu. La segona jornada del Debat de Política General (DPG) al Parlament ha servit per evidenciar que les dinàmiques nacionals —el conegut “acord de Brussel·les” entre Junts i el PSOE—, les pugnes internes entre els socis parlamentaris i la pressió electoral externa converteixen qualsevol iniciativa del Govern en una negociació d’alt risc.

Illa intenta desmarcar-se… però l’ombra de Brussel·les persisteix

El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha intentat marcar distàncies amb les crítiques de Junts assegurant que el PSC no va participar en la confecció de l’acord de Brussel·les i que, en tot cas, faran tot el possible perquè es compleixi sense obstacles. Aquesta estratègia buscava desactivar la pressió de Junts, que havia anunciat la votació del preàmbul de l’acord al Parlament per forçar un posicionament clar del PSC. Malgrat això, Illa continua condicionat per les expectatives generades per les promeses pactades a la taula estatal, que Junts intenta ara fer valer públicament.

El discurs públic d’Illa defensant que les qüestions que afecten Catalunya s’han de tractar a Catalunya no ha estat suficient per calmar la controvèrsia. Junts ha augmentat el to i ha presentat propostes que van des de la recuperació del preàmbul de Brussel·les fins a reivindicacions com reclamar un referèndum d’autodeterminació o aplicar l’amnistia a Puigdemont, mesures que serveixen tant per marcar perfil davant del seu electorat com per pressionar el PSC.

ERC i la finançament: “temps de descompte”

Mentre Junts apressa amb l’ofensiva identitària, ERC centra el focus en el que molts consideren el veritable coll d’ampolla: la finançament. El partit ha avisat que Illa està en “temps de descompte” i exigeix passar de les paraules als fets per complir els acords d’investidura, especialment els relacionats amb la finançament singular que condicionen la negociació dels pròxims pressupostos autonòmics. ERC ha deixat clar que no negociarà comptes sense avenços concrets des de Madrid, deixant el Govern en una situació d’impàs si els compromisos estatals no es tradueixen en mesures tangibles.

La xarxa de la finançament —promeses d’instruments legals o habilitacions per recaptar i reasignar recursos— està en gran mesura paralitzada a Madrid. Aquesta falta de resposta externa limita la capacitat de maniobra d’Illa: si el Govern central no desbloqueja recursos ni tramita les modificacions necessàries, l’executiu català corre el risc de no poder passar dels anuncis a les polítiques amb pressupost, erosionant la seva credibilitat davant ERC, els Comuns i l’opinió pública, que ja nota la manca de pressupostos.

Junts apreta perquè no vol cedir relat; Aliança Catalana remou el terreny

Al Parlament també es percep la pressió electoral sobre Junts: el partit necessita mantenir viu el relat independentista per no perdre terreny davant la seva base i davant nous actors que reclamen protagonisme en l’agenda sobiranista. Per això presenta iniciatives que tensionen el Govern i, alhora, busquen ocupar la centralitat del discurs secessionista. Aquesta tàctica obliga Junts a no “llevar el peu de l’accelerador”, encara que a llarg termini la confrontació constant pugui resultar contraproduent per a la governabilitat.

Els Comuns: soci potencial… però debilitat

Teòricament, els Comuns són el soci més proper al PSC per sostenir mesures d’esquerres i donar marge parlamentari. En la pràctica, els mals resultats electorals i la pèrdua de múscul polític els deixen amb poca capacitat per condicionar l’agenda del Govern. La seva fórmula —replicar pactes de l’àmbit estatal entre PSOE i Sumar— és limitada en un context autonòmic on han perdut el relat i on tot depèn, precisament, d’acords amb Madrid i de majories parlamentàries clares que avui no existeixen. Aquesta debilitat converteix Illa en un actor extremadament dependent del compliment extern dels compromisos i de la fràgil lleialtat dels seus socis.

El resultat: un Govern amb iniciatives, però sense permisos per executar-les

El balanç de la sessió és clar: Illa pot anunciar grans mesures —habitatge, inversió, internacionalització de la llengua—, però la factibilitat real d’aquestes mesures és limitada sense pressupostos aprovats ni les transferències econòmiques promeses des de Madrid. En aquest escenari, la fulla de ruta del PSC topa amb les prioritats d’ERC (finançament), amb l’escalada de Junts (autodeterminació i amnistia) i amb la manca de múscul dels Comuns. El resultat és un Parlament en què la polarització redueix dramàticament el marge legislatiu del Govern i converteix la governabilitat en una tasca de supervivència diària.

És sostenible aquest mapa polític?

Les tensions actuals plantegen preguntes incòmodes: pot un Govern que depèn de promeses alienes —i que, a més, afronta pressions de l’oposició i dels socis— legislar amb eficàcia? És raonable mantenir agendes maximalistes (referèndum, amnistia) quan el motor fiscal i pressupostari està gripat? Cal recordar que la política efectiva combina agenda simbòlica i capacitat material per sobreviure en la gestió quotidiana, i ara mateix falten ambdues peces per a moltes de les grans propostes sobre la taula.