Navarra reforça la tesi de Illa: intervenció pública i control del lloguer per a acabar amb el drama de l'habitatge

"No hi ha ningú que faci més per l'habitatge que el Govern de Catalunya", ha assegurat Salvador Illa fa. La Generalitat formalitzarà el pròxim 13 de novembre la compra de 170 habitatges a InmoCaixa, elevant a 843 els immobles adquirits des de l'inici del seu mandat. Amb aquesta mesura, el govern català reforça la seva intervenció directa en un mercat marcat per preus elevats i escassa oferta, consolidant un model que combina expansió del parc públic, regulació del lloguer en zones tensionadas i acords socials.

Catalunya ha dissenyat un enfocament integral. A més de la compra directa d'habitatge públic, el Govern aplica la Llei estatal d'habitatge en més de 140 municipis declarats com a zones tensionadas, incloent Barcelona, Girona i Sabadell, on s'han imposat límits de preus i sancions a grans forquilles. També s'ha aprovat un registre obligatori de grans propietaris i s'han reforçat els drets de tanteig i retracte per a evitar que immobles en mans de fons passin al mercat especulatiu.

La col·laboració amb els Comuns ha enfortit la política antidesahucios, amb la creació d'una unitat específica i el compromís d'ampliar el parc públic. Encara que s'ha debatut la possibilitat de limitar la compra especulativa, aquesta mesura encara està en estudi i no ha estat implementada.

Malgrat aquestes polítiques, la pressió sobre els preus continua sent notable. Al juny de 2025, el preu mitjà del lloguer a Catalunya va aconseguir els 15,49 €/m², i a Barcelona va arribar a 24 €/m², amb un increment anual del 9,7%. Aquesta situació reflecteix la necessitat d'intervencions sostingudes per a garantir l'accés assequible a l'habitatge.

El context polític de l'habitatge a Catalunya

L'aposta del Govern de Salvador Illa per una intervenció activa en el mercat de l'habitatge no sols respon a una urgència social, sinó també a una estratègia política per a consolidar aliances parlamentàries. L'acord amb els Comuns en matèria de desnonaments i habitatge tensionada ha estat clau per a desbloquejar els pressupostos, mentre que la negociació amb ERC sobre finançament singular inclou també compromisos en habitatge protegit. En aquest sentit, la política habitacional s'ha convertit en un eix transversal que articula pactes i defineix prioritats legislatives.

Reptes estructurals: sòl, finançament i burocràcia

Malgrat les mesures adoptades, Catalunya enfronta obstacles estructurals que limiten l'impacte de les seves polítiques. L'escassetat de sòl disponible en zones urbanes, la lentitud en la tramitació de llicències i la falta de finançament estatal per a ampliar el parc públic són factors que alenteixen l'execució. A més, l'encariment de materials i la pressió del mercat turístic dificulten la contenció de preus. Per això, el Govern ha sol·licitat a l'Estat més competències urbanístiques i fiscals per a poder intervenir amb major eficàcia.

El paper dels ajuntaments

Molts dels avanços en habitatge a Catalunya han estat impulsats des de l'àmbit municipal. Ciutats com Barcelona, Sabadell, Terrassa o Girona han liderat la declaració de zones tensionadas, la regulació de pisos turístics i la compra directa d'immobles. L'Ajuntament de Barcelona, per exemple, ha sancionat a grans forquilles per incomplir la llei de lloguer i ha promogut cooperatives d'habitatge com a alternativa al mercat especulatiu. Aquesta col·laboració entre Generalitat i ajuntaments ha estat clau per a aplicar la Llei estatal d'habitatge amb major ambició que en altres comunitats.

Catalunya, líder, a Espanya

El panorama nacional mostra una gran disparitat entre comunitats autònomes:

Navarra: un model complementari

Navarra ha estat pionera a declarar zones tensionadas i a reforçar el parc públic mitjançant la compra directa d'habitatge a través de Nasuvinsa. Encara que no ha prohibit la compravenda especulativa, sí ha manifestat la seva intenció de limitar-la en zones tensionadas. A més, ha creat un registre de grans forquilles i reserva habitatge protegit per a joves i majors, aconseguint un mercat més equilibrat i pujades de preus moderades.

El debat sobre el model espanyol d'habitatge

La disparitat entre comunitats autònomes en matèria d'habitatge ha reobert el debat sobre la necessitat d'un model comú. Mentre algunes regions com Catalunya i Navarra aposten per la intervenció pública, altres com Madrid i Balears defensen un enfocament liberal basat en l'oferta privada. Aquesta fragmentació ha generat desigualtats territorials en l'accés a l'habitatge, especialment entre joves i famílies vulnerables. Diversos experts i plataformes ciutadanes reclamen una reforma constitucional que reconegui el dret efectiu a l'habitatge com a prioritat estatal, amb finançament garantit i criteris homogenis.

Catalunya, sota el lideratge de Salvador Illa, lidera un model integral d'intervenció en habitatge: combina expansió del parc públic, regulació del lloguer i col·laboració social per a frenar l'especulació i garantir l'accés assequible. Navarra aporta un exemple complementari, amb mesures pioneres i efectives que equilibren oferta i demanda. En contrast, altres comunitats com Madrid i Balears enfronten la pressió del mercat amb instruments més limitats, la qual cosa evidencia la necessitat de polítiques actives i estructurals per a assegurar el dret a l'habitatge en tota Espanya.