L'Església facilitarà pisos i solars en desús a la Generalitat per a la bossa d'habitatge social de Catalunya

La política té a vegades girs inesperats. El protocol signat entre la Generalitat i l'Església catalana per a cedir immobles destinats a habitatge social és un d'aquests moviments que introdueix un element nou tangible en un debat que portava massa temps atrapat entre declaracions solemnes i resultats modestos.

L'accés a l'habitatge s'ha convertit en un dels elements de fractura social de Catalunya. Joves que no poden emancipar, famílies que destinen la meitat dels seus ingressos al lloguer, i administracions que anuncien plans amb xifres ambicioses però velocitat lenta. La Generalitat ha incorporat prop de 5.400 habitatges al parc públic entre 2021 i 2025. Una xifra rellevant, però insuficient enfront de la magnitud del desafiament.

L'església cedirà espais en desús per a habitatge social

En aquest context, l'entrada de l'Església introdueix una dimensió institucional que transcendeix el purament immobiliari. Durant dècades, l'Església ha estat una gran tenidora de sòl i edificis. Molts d'ells, avui, estan infrautilitzats o directament abandonats. Que ara decideixi cedir part d'aquest patrimoni per a habitatge social, sense perdre la titularitat, però permetent el seu ús públic, és una decisió pragmàtica i  política.

No és la primera vegada que l'Església intervé en qüestions socials.  Quan l'arquebisbe de Tarragona planteja que l'accés a un pis és un assumpte de país, està reconeixent alguna cosa que la política ha trigat a assumir: que el mercat, per si sol, no resoldrà aquesta crisi.

Per al Govern de Salvador Illa, l'acord té també una lectura estratègica evident. El seu compromís d'aconseguir 50.000 habitatges socials en 2030 necessita sòl, edificis i temps. I el temps és precisament el recurs més escàs en política. Cada any que passa sense resultats visibles erosiona la credibilitat de qualsevol pla, per ben dissenyat que estigui sobre el paper.

El protocol permet superar un dels grans obstacles estructurals: la disponibilitat de sòl i patrimoni. No crea habitatges immediatament, però obre una via. I en política, obrir vies és tan important com recórrer-les. L'Església manté la propietat, la Generalitat assumeix la gestió, i totes dues institucions comparteixen el rèdit de l'operació. Una aliança que fa a penes una dècada, hauria estat impensable en l'actual clima polític català.

Però convé no caure en la complaença.  La clau no està en la signatura, sinó en l'execució.
L'emergència de l'habitatge no admet solucions simbòliques. Exigeix decisions sostingudes, recursos constants i una voluntat política que resisteixi el desgast del temps. L'Església ha mogut fitxa. El Govern també. 

Ara comença la part més difícil: convertir el gest en realitat. Perquè en matèria d'habitatge, la credibilitat es mesura per les claus lliurades.