L'última proposta del Govern per convèncer els seus socis europeus que permetin el reconeixement del català, l'eusquera i el gallec com a llengües oficials a la UE planteja la seva oficialitat a partir del 2027, tot i que amb una implementació parcial, ja que a partir d'aquesta data només es traduirien de tota la legislació comunitària els reglaments del Consell i del Parlament Europeu, cosa que en la darrera legislatura va suposar menys del 3% de tots els actes jurídics.
Així, l'oferta sobre la taula dels 27, segons ha pogut saber Europa Press, proposa una modificació del marc lingüístic per ampliar el paraigua a les tres llengües cooficials a partir del 2027. La reforma inclouria una "derogació" immediata per la qual les institucions de la UE no estaran obligades a redactar tots els seus actes legislatius ni a publicar-los al Diari Oficial de la UE en català, eusquera i gallec. Els Vint-i-set hauran d'abordar com a molt tard en un termini de quatre anys la revisió de la derogació per decidir si se'n posa fi, i qualsevol canvi es decidirà de nou per unanimitat.
La proposta matisa que aquest fre no afectarà els reglaments, és a dir, les normes que, a diferència d'altres actes jurídics com les directives, són d'aplicació directa a tota la UE i no necessiten transposició nacional. Segons les estadístiques de la UE, en la darrera legislatura es van tramitar un total de 12.065 actes jurídics, dels quals el 2,6% (316) van ser reglaments.
A més, per superar les reserves dels països amb dubtes sobre el cost de la reforma, el Govern afegeix una declaració en què afirma que serà Espanya qui assumirà tots els costos de l’oficialitat del català, l’eusquera i el gallec, tot i que de moment no especifica cap xifra sobre què suposaria. Aquest compromís figura com un considerant, davant del marc actual, que estableix que l’oficialitat va a càrrec dels fons comunitaris.
A manca d’un pla detallat de com aplicar a la pràctica el pas de 24 a 27 llengües oficials, Espanya apunta que "en els pròxims mesos" i "abans que s’apliqui l’acord", es coordinarà amb les institucions de la UE per presentar al Consell una proposta dels recursos materials, tècnics i humans necessaris per "no aplicar o reduir gradualment" la derogació prevista al reglament per a cadascuna de les tres llengües.
Decisió per unanimitat dimarts
La qüestió es manté a l’agenda com a punt per a "adopció" al Consell de Ministres d’Afers Generals de la UE de dimarts 27 de maig, tot i que es tracta d’una reforma que requereix la unanimitat dels Estats membre i que planteja dubtes legals i financers no resolts per a diverses delegacions, segons han indicat a Europa Press diferents fonts diplomàtiques.
En aquest context, el Govern va presentar dimecres passat als ambaixadors un document més detallat que els que han circulat des que Espanya va presentar la petició per primera vegada al setembre del 2023, amb l’única petició de modificar el reglament de llengües per incloure-hi les tres cooficials d’Espanya. Ara, la petició encara no ha aconseguit els suports suficients, però el Govern ha incrementat la pressió sobre les capitals, segons un alt diplomàtic europeu, que reconeix que la qüestió és "molt sensible" i que transcendeix les negociacions a Brussel·les.
La unanimitat exigeix que cap país es posicioni en contra, però l’abstenció de delegacions no impediria que es prengués una decisió; tampoc no és definitiu que es produeixi la votació, ja que hi ha marge perquè l’agenda es modifiqui sobre la marxa.
Especificitats del cas espanyol
El text presentat, segons ha pogut saber Europa Press, no esmenta la idea de començar per l’oficialitat del català i deixar per més endavant la de l’eusquera i el gallec, com havia plantejat el Govern en una fase anterior de la negociació, i planteja una altra forma de progressió: començar per la traducció dels reglaments a partir de l’1 de gener de 2027 i deixar per a una revisió posterior, el 2031, la possible modificació de la derogació sobre la resta de documentació.
En els primers debats a nivell tècnic i d’ambaixadors, la proposta espanyola ha topat amb l’opinió negativa dels serveis jurídics del Consell, que han expressat oralment els seus dubtes respecte a la base jurídica d’una reforma en els termes en què es planteja aquesta, segons han confirmat fonts europees. Amb tot, el dictamen negatiu del servei jurídic no impedeix una decisió dels Vint-i-set.
La manca d’una avaluació d’impacte sobre el cost i les implicacions pràctiques i legals de la reforma que demana Espanya ha estat fins ara un dels principals esculls per a prop d’una desena de països que han expressat dubtes en els debats de preparació, inclosos França i Itàlia, pel seu impacte financer i per com deixar clar que serà Espanya qui n’assumeixi el cost.
Al desembre del 2023, la Comissió Europea va oferir una estimació de 132 milions d’euros l’any (44 milions per llengua), però va advertir que era un càlcul molt preliminar basat només en l’experiència prèvia del gaèlic. En el cas del gaèlic, Irlanda va sol·licitar-ne la inclusió el 2005 i va ser adoptat el 2007, tot i que no va obtenir l’estatus complet fins a l’1 de gener del 2022 perquè Dublín va demanar una aplicació gradual davant la dificultat de traduir tots els documents al gaèlic.
Tampoc agrada a països com els bàltics, amb minories lingüístiques russes, el risc d’obrir la "caixa de Pandora" i que aquest canvi creï un precedent que els comprometi després. Davant aquestes pors, el Govern insisteix en les especificitats del cas espanyol i les seves llengües cooficials, recollides a la Constitució, des d’abans de la seva entrada a la UE, i d’ús tant al Congrés com al Senat.
Un altre argument de pes és que Espanya ja va traduir fa anys els Tractats a les tres llengües cooficials i que ja tradueix a aquestes molta de la seva legislació, inclosa la transposició de normativa comunitària.
A més, planteja que en una declaració annexa a la reforma del reglament, el Consell estableixi que qualsevol petició futura d’una altra llengua "serà avaluada cas per cas i haurà de complir criteris estrictes", entre els quals que sigui històricament originària del país que la sol·liciti i que el seu estatus estigui reconegut a la Constitució de l’Estat membre durant almenys dues dècades.
Escriu el teu comentari