De l'escrutini a l'escarni: quan la persecució política es converteix en perill per a la vida humana

Divendres passat, José María Ángel, excomisionado per a la reconstrucció després de la DANA, va ser ingressat d'urgència a l'Hospital de Llíria després d'un intent de suïcidi. Ho van trobar en els voltants del cementiri de L'Eliana, la seva localitat natal, després d'haver deixat una carta de comiat. La notícia, confirmada per fonts del PSPV-#PSOE, ha sacsejat el panorama polític valencià i ha reobert un debat incòmode però urgent: fins a on pot arribar la pressió institucional i mediàtica abans de trencar a una persona?

Ángel havia dimitit a penes una setmana abans, el 31 de juliol, després de ser acusat d'haver falsificat un títol universitari fa més de 40 anys per a accedir a una plaça de funcionari. La denúncia, presentada de manera anònima davant l'Agència Valenciana Antifrau, va derivar en una recerca de la Fiscalia Anticorrupció. En la seva carta de renúncia, Ángel va lamentar el “mal personal enorme” que li havia causat la polèmica i va denunciar un “atac injustificat”.

L'escarn abans del judici

El cas d'Ángel no és el primer en el qual una figura pública es veu arrossegada per una espiral de pressió que va més enllà del judicial. En l'era de l'escrutini constant, la presumpció d'innocència es dilueix entre titulars, tertúlies, xarxes socials i la necessitat de l'oposició de guanyar força i rellevància. La condemna arriba abans que el veredicte. I el cost no sempre és polític: moltes vegades és humà.

Casos que van marcar un abans i un després

L'intent de suïcidi de José María Ángel no és un fet aïllat. Al llarg de les últimes dècades, diferents figures públiques han estat empeses al límit per la pressió institucional, mediàtica o judicial. Aquests casos, encara que diversos en context, comparteixen una constant: el sistema va oblidar que darrere del càrrec hi havia una persona.

David Kelly (Regne Unit, 2003): Va ser un científic britànic implicat en l'escàndol de les armes de destrucció massiva a l'Iraq. Després de ser exposat pel govern com a font d'una filtració, va ser sotmès a una intensa pressió mediàtica i política. Es va suïcidar poc després al no poder suportar tota la pressió que això implicava.

Aaron Swartz (els Estats Units, 2013): Activista digital i cofundador de Reddit. Va ser perseguit judicialment per descarregar articles acadèmics de JSTOR amb finalitats d'accés lliure. S'enfrontava a una condemna de fins a 35 anys de presó. Es va suïcidar abans del judici.

Jang Ja-yeon (Corea del Sud, 2009): Actriu que va deixar una carta denunciant abusos sexuals per part de figures influents del món empresarial i mediàtic. El seu suïcidi va deslligar una ona d'indignació a Corea del Sud. El cas continua sent símbol d'impunitat i silenci institucional.

Assetjament polític o fiscalització legítima?

La línia entre la fiscalització legítima i l'assetjament polític és cada vegada més difusa. És legítim investigar un títol fals? Per descomptat. És legítim exigir responsabilitats públiques? És un deure. Però quan la pressió es converteix en linxament, quan el debat es transforma en escarn, quan el focus deixa d'estar en els fets i es posa sobre la persona, el sistema deixa de ser just. I és aquí, quan les conseqüències deixen de ser justes, deixen enrere al polític i transcendeixen fins a la persona.

José María Ángel no ha estat jutjat ni condemnat. Però ha estat exposat, assenyalat i empès fins al límit. I això ha estat molt prop de costar-nos una desgràcia. El seu cas obliga a preguntar quins protocols existeixen per a protegir la salut mental dels càrrecs públics, quins límits ètics haurien de respectar els mitjans i quina responsabilitat tenen les institucions quan una persona es trenca. I si de debò és necessari que l'oposició sigui tan extremadament dura a l'hora de parlar del seu cas. Entendre quan la fiscalització passa a ser l'assetjament i enderrocament contra una persona. 

Qui respon quan el sistema tritura a una persona? Qui assumeix la responsabilitat quan el judici públic es converteix en sentència irreversible? Qui garanteix que la transparència no es converteixi en tortura? Aquí és on s'ha d'aprendre a posar límits i d'això la ulrtaderecha no sap massa. 

Dues gestions, dues destinacions: Ángel i Mazón enfront de la responsabilitat política

La política valenciana ha viscut en els últims mesos dos episodis que, encara que diferents en naturalesa, comparteixen un eix comú: l'exigència de responsabilitat pública. No obstant això, la forma en què s'han gestionat —i les conseqüències personals i polítiques que han tingut— revelen un contrast inquietant entre dues figures clau: José María Ángel i Carlos Mazón.

Ángel va dimitir després de la publicació d'un informe que qüestionava un títol universitari en el seu currículum. Va assumir el seu error i va entendre que no podia estar en la seva posició. No estava imputat, no hi havia sentència, ni tan sols una acusació formal. Però la pressió mediàtica i política va ser tan intensa que va decidir apartar del càrrec. Poc després, va intentar treure's la vida.

Carlos Mazón, president de la Generalitat, ha enfrontat una de les gestions més controvertides del seu mandat: la resposta institucional a la DANA del 29 d'octubre, que va deixar 228 víctimes mortals. Mazón no es trobava en el centre de coordinació d'emergències (Cecopi) durant les hores crítiques; estava menjant amb una periodista. El seu govern ha estat assenyalat per negligència greu, i dos alts càrrecs estan imputats. Encara no se sap per què Mazón no ho està. La jutgessa ha desmuntat la versió oficial de la “apagada informativa”, i més de 200 entitats socials han exigit la seva dimissió. Mazón, no obstant això, ni s'ha plantejat deixar el càrrec ni ha acceptat niuna sola crítica després d'haver estat menjant en El Ventorro mentre els seus conciutadans s'estaven ofegant per una negligència en el seu sistema d'alertes. 

La diferència és abismal. Ángel dimiteix per un títol dubtós. Mazón continua cobrant de l'herald públic malgrat una tragèdia amb centenars de morts a la seva esquena i una recerca judicial en marxa. Els familiars de les víctimes de la DANA li continuen pagant el sou. Sona fins a tenebrós. El primer ha acabat hospitalitzat per un intent de suïcidi després de no aguantar l'assetjament i enderrocament per part d'un sector que no fa falta ni nomenar. El segon es reafirma en el seu lloc. On està el barem ètic? Per què s'exigeix més a qui menys mal ha causat? Perquè segueix en el seu lloc algú que és responsable de més de 200 morts?

Aquest contrast no sols revela una doble moral política (de segons quin sector). També exposa com el focus mediàtic i la polarització partidista poden distorsionar el sentit de la responsabilitat pública. En temps on la política es juga més en titulars que en fets, la figura d'Ángel, és la d'un home que va fer les coses mal i va assumir les seves conseqüències. La figura de Mazón, en canvi, és la d'algú al qual tot li rellisca i va deixant passar el temps, a veure si s'obliden de la seva gestió de la DANA.

Les paraules arriben tard

Després de l'intent de suïcidi de José María Ángel, algunes veus polítiques van trencar el silenci amb missatges que no sols expressaven dolor, sinó que també assenyalaven l'origen del sofriment. La ministra Diana Morant, visiblement afectada, va parlar d'una “cacera inhumana” i d'un dolor que “pot tenir conseqüències irreversibles”. La seva reflexió va ser més enllà del cas concret: “La gent no vol allunyar de la seva família, vol deixar de sofrir. Hem d'obrir el debat sobre com deshumanitzem a les persones, perquè això causa dolor i pot tenir conseqüències irreversibles.”

Pilar Bernabé, delegada del Govern en la Comunitat Valenciana, va anar encara més concisa, però igual de precisa: “És clar que és tard. Molt tard. Algun dia haurà d'arribar el moment de parar i respectar.”

Totes dues declaracions no sols mostren empatia, sinó que apunten a una responsabilitat col·lectiva. Perquè quan el sistema polític converteix a les persones en blanc, quan el debat públic oblida que darrere de cada càrrec hi ha una vida, el mal ja no és només institucional: és humà. I a vegades, com en aquest cas, irreversible.

El preu del poder

La política no pot continuar sent una màquina de triturar persones. La fiscalització ha de conviure amb l'empatia. L'exigència amb la prudència. La transparència amb el respecte. Perquè quan el poder es cobra vides, tots perdem. I estem massa prop d'haver de lamentar una desgràcia irreparable.