De Rivera a Puigdemont: com Vox i Aliança Catalana creixen a l'ombra de les ruptures

La història política recent a Espanya sembla escrita de tal manera que sempre hi ha un referent per tot el que succeeix. El que avui viu Junts per Catalunya amb el PSOE recorda, amb sorprenent simetria, el que va ocórrer fa gairebé una dècada entre Ciutadans i el Partit Popular. Dos partits nascuts amb vocació de frontissa, amb capacitat d'influir (i molt) en l'obra de l'Executiu sense governar, que van decidir trencar amb el seu soci de referència en nom de la coherència O almenys, en el cas de Ciutadans, de distanciar del PP.

En 2017, Ciutadans es va desmarcar del PP de Mariano Rajoy després de denunciar l'incompliment dels pactes de regeneració democràtica i els escàndols de corrupció que esquitxaven al partit que va arribar a governar gràcies als vots favorables dels d'Albert Rivera i l'abstenció d'un PSOE molt tebi.

En 2025, Junts ha fet el propi amb el PSOE de Pedro Sánchez, acusant-lo de no complir els compromisos sobre amnistia, competències i idioma. Totes dues ruptures comparteixen una tensió de fons: la dificultat de conjugar la política d'acords amb la pressió de les bases més ideologitzades, que van guanyant força amb el pas de les enquestes.

La diferència és el context. Ciutadans es movia en un tauler estatal dominat per la fragmentació del sistema bipartidista. Junts ho fa des de Catalunya on l'independentisme es troba exhaust després d'una dècada de Procés i amb el creixement d'una força nova que amenaça a tots els nacionalistes catalans. 

Ciutadans, de nova esperança a irrellevància absoluta

En 2015, Ciutadans era la gran promesa del centrisme espanyol. Nascut a Catalunya com a reacció a l'independentisme, es va projectar com una alternativa regeneradora enfront dels vells partits nacionals i amb una clara vocació per acabar amb el bipartidisme. El seu salt al Congrés va ser fulgurant i el seu líder, Albert Rivera, es va convertir en un dels polítics més influents del moment a Espanya.

En 2016, el partit va signar un acord d'investidura amb el Partit Popular per a facilitar la reelecció de Mariano Rajoy. Una decisió que molts donaven per feta, malgrat trencar amb la idea d'acabar amb els grans partits tradicionals. A canvi de trair a la seva idea fundacional a Espanya, Ciutadà va arribar a un acord per pacte contenia 150 mesures sobre transparència, ocupació, educació i lluita contra la corrupció. Allò havia de consolidar a Ciutadans com una força “d'Estat”, capaç d'influir en el poder sense assumir els seus costos.

Però el somni va durar poc. En 2017, els de Rivera es van distanciar del Govern, van endurir el discurs i van buscar diferenciar. Rivera va voler demostrar que el seu partit no era una crossa del PP, sinó una alternativa liberal moderna i diferent.

El problema va ser que aquest espai d'indignació i ruptura el va ocupar un altre: Vox. El seu missatge emocional, simplificat i nacionalista va eclipsar el projecte tecnocràtic de Ciutadans i centrista. La política del “ni vermells ni blaus” va quedar atrapada entre dos pols cada vegada més definits i enfrontats. En les eleccions següents, la fugida de votants va ser massiva. Ciutadans va passar de ser l'àrbitre del tauler a ser un ressò sense força parlamentària, donant pas al creixement constati de Santiago Abascal, que es va acabar portant gran part dels escons de Ciutadans.

Junts i la por a Orriols

La decisió de Junts per Catalunya de trencar amb el PSOE arriba després de gairebé dos anys d'una relació tan pragmàtica com incòmoda. Des de l'acord d'investidura de 2023, Junts ha exercit un paper clau en l''estabilitat inestable' del Govern de Pedro Sánchez. A canvi, els de Puigdemont van obtenir una sèrie de compromisos simbòlics i polítics: la llei d'amnistia, la negociació de competències en immigració i la promoció del català a Europa. No obstant això, Junts considera que aquestes promeses no s'estan complint.

El passat dia 27 d'octubre, Carles Puigdemont va anunciar la ruptura total amb l'Executiu, al·legant incompliments reiterats en aquests acords. No es tracta d'un mer advertiment, sinó d'un tall polític que deixa al Govern sense capacitat de legislar. Junts opta per tornar a l'oposició i recuperar un discurs de confrontació amb Madrid, amb la idea d'evitar la sagnia de Aliança Catalana, de la mà d'una Sílvia Orriols que guanya força sense parar.

No obstant això, trencar amb l'Executiu per a respondre al creixement de l'extrema dret no és alguna cosa que garanteixi èxit. El cas de Junts entronca amb el de Ciutadans. Totes dues forces, amenaçades per la dreta més radical, van apostar per trencar i evitar la sagnia. Una decisió que, vist el vist, va portar a rivera a l'abisme i caldrà veure on porta a Puigdemont i els seus.

Dues ruptures i una extrema dreta que amenaça

En tots dos casos, el punt d'inflexió és el mateix: la ruptura amb el poder en nom dels principis. Ciutadans ho va fer per a demostrar que no era còmplice de la corrupció. Junts ho fa per a reafirmar la seva identitat sobiranista. Però el desenllaç podria coincidir si la ruptura no va acompanyada d'un nou relat.

La lliçó: entre la coherència i la utilitat

La coherència és un valor polític, però no una estratègia. Ciutadans va voler demostrar la seva independència moral i va acabar desapareixent pel creixement de Vox, que es va emportar part del seu electorat i per la seva irrellevància absoluta en quedar lluny de tots. Per part seva, Junts aspira a reafirmar la seva autenticitat i model centrat en Catalunya i en el bloqueig a Madrid, però podria caure en la irrellevància si no redefineix el seu propòsit.

El creixement de Aliança ha fet que Junts es mogui de manera erràtica i hagi pres una decisió dràstica i irreversible per a mantenir la majoria dels seus votants i evitar que facin el salt per a unir a Sílvia Orriols.

Junts té encara marge per a evitar la destinació de Ciutadans. Sembla allunyat de la desaparició i la irrellevància. Però si no aconsegueix traduir la seva ruptura en una proposta clara i renovada, el mirall del passat podria retornar-li la mateixa imatge que la de Rivera, la d'una força que va acabar sent devorada per les gargamelles de l'extrema dreta.