Així és Juan Francisco Pérez Llorca: el successor de Carlos Mazón i negociador amb Vox a València

Fins fa pocs anys, el nom de Juan Francisco Pérez Llorca no transcendia de l'àmbit municipal de Finestrat, a la Marina Baixa. Era conegut sobretot com a alcalde d'aquest municipi alacantí, càrrec que ocupa des de 2015. Avui la direcció nacional del Partit Popular l'ha designat com a candidat per a la investidura en la Generalitat Valenciana, situant-ho de cop en el primer pla polític autonòmic.

Nascut en 1976, Pérez Llorca va començar en política des de baix: primer com a regidor i, més tard, com a alcalde. La seva trajectòria s'ha centrat sempre en la gestió local. Durant els seus mandats a Finestrat ha aconseguit majories absolutes consecutives, una cosa poc habitual en un context polític marcat per la fragmentació. La seva administració ha prioritzat l'estabilitat pressupostària, el desenvolupament urbanístic planificat i l'impuls del turisme com a motor econòmic. Aquest treball li va generar visibilitat interna en el PP.

La gestió municipal va ser la seva plataforma d'ascens dins de l'estructura autonòmica del partit. Sense lectures èpiques ni discursos messiànics: resultats en la seva localitat, disciplina interna i perfil d'organització. Aquest és el Pérez Llorca que ara es projecta cap a la Presidència de la Generalitat.

L'ascens intern: d'alcalde a estrateg autonòmic

No va ser la projecció mediàtica el que ho va portar a València, sinó el seu paper dins de l'engranatge del partit. En 2023, Carlos Mazón ho va incorporar al seu cercle de màxima confiança nomenant-lo secretari general del PPCV, convertint-lo en el seu número dos en l'estructura autonòmica. Des d'aquest moment, Pérez Llorca va deixar de ser només un alcalde reeixit: es va transformar en un operador polític.

En Les Corts, a més de diputat, va assumir el càrrec de síndic del grup popular, el portaveu parlamentari. Allí es va guanyar una reputació clau: polític calmat, perfil tècnic, ferm quan toca i capaç de negociar fins i tot quan el context és aspre.

Pérez Llorca va ser qui es va asseure amb Vox, va esmicolar propostes i va alinear acords, tant els pressupostaris com els que van fer possible la investidura de Mazón en 2023.

Els motius de l'elecció de Feijóo

A Gènova necessitaven algú amb tres característiques molt concretes per a no haver d'anar a eleccions i mantenir el manod de la Comunitat Valenciana:

• Ser diputat autonòmic —imprescindible per a poder aspirar a la presidència.
• Garantir continuïtat i estabilitat sense obrir noves batalles internes.
• Saber negociar amb Vox, sense que això generi conflicte dins del PP.

El perfil encaixa exactament amb el que representa la figura de Pérez Llorca. No és un candidat de focs artificials ni especialment mediátic. Probablement María José Catalá agradava més al píblico, però Llorca és un home de partit. D'estructura. De resultats silenciosos i amb el qual es veuen amb més opcions de treure rèdit dels acords amb Vox.

Una incògnita amb potencial

Dins del PP valencià ja hi ha qui planteja que, encara que neix com a opció de transició, podria acabar consolidar. Té experiència executiva, organització interna darrere i un discurs de moderació que atrapa al votant de centre.

El seu desafiament, a partir d'ara, serà un altre: deixar de ser el negociador en l'ombra i construir la seva pròpia marca política. El partit ja ha apostat per ell. Toca comprovar si podrà convèncer també a la ciutadania.