La història de banderes compartida entre el PP i Junts: de Vox a Aliança Catalana

Diu la història que un dia en un territori algú va crear una bandera molt gran, tan gran que no deixava lloc per veure res més. Els seus veïns, en veure la immensitat d'aquest símbol, en van crear un altre de la mateixa mida, i van començar a competir per veure qui tenia la bandera més gran. Van passar els anys, i aquesta lluita tan viril entre els dos territoris va derivar en enfrontaments interns: És prou gran la bandera per competir amb l'enemiga?, es preguntaven molts. I de cop van sortir dissidents dins dels moviments que prometien símbols encara més grans, capaços de tapar-ho tot, fins i tot als creadors de les primeres banderes.

Els dos territoris esmentats podrien ser perfectament Catalunya i Espanya, i els creadors de les primeres banderes immenses, el PP i Junts. Dos partits que tenien el poder al seu espai polític i que, gràcies a la deriva nacionalista, han convidat forces extremistes al ring que ara es mengen el seu pastís: Vox i Aliança Catalana.

La crisi de la dreta espanyola

El PP, intentant gratar vots amb el conflicte entre Catalunya i Espanya, va aconseguir que un tercer actor entrés al joc, Vox. És sens dubte la resposta de la població a un discurs basat en les sensacions, en la por al contrari i en l'autoreafirmació nacional irracional. Quan es recorren a aquests elements, la lògica mor i dóna pas a altres idees que provenen més de l'estómac que no pas del cervell. Així, el vot es mou de les candidatures més centrals a les extremistes, que són les que tenen més respostes fàcils als problemes de la societat. I si es tracta d'agitar la bandera, saben treure'n una de molt gran, la més gran que es pugui exhibir.

La carrera populista del PP ha tingut efectes molt nocius per a la formació. Ha perdut gran part del seu electorat a favor d?un partit que el té presoner. Els populars, mentre segueixin portant Vox a la motxilla, estaran sotmesos al seu discurs extremista, i per tant sense possibilitats de generar sinergies amb la resta de forces polítiques que arribin al Congrés espanyol. És a dir, estan condemnats a ser l'eterna oposició tret que aconsegueixin la majoria absoluta. Un negoci rodó.

El torn de Catalunya

El camí d'esbarzers que ha hagut de recórrer el PP es comença a replicar a l'altra banda del tauler, a Catalunya. Després dels esdeveniments del referèndum d'independència del 2017, els partits processistes catalans es van dividir en dos camins: ERC, en un intent per restaurar la convivència i demostrar que són possibles els pactes entre les forces d'esquerra espanyola, van basar la seva estratègia en el diàleg amb Espanya i, en definitiva, restaurar ponts amb les forces polítiques que no construeixen el seu ideari al voltant d'una bandera. A l'altra banda va quedar Junts, que van continuar el seu pla de guanyar vots amb el xoc directe amb l'Estat, titllant de botiflers els republicans per pactar.

I en aquest context ultranacionalista de no poder ni tan sols parlar amb el contrari, els de Puigdemont han cavat la seva pròpia tomba -igual que ho va fer el PP al seu dia-. El context polític canvia, el Junts antipactista de l'anterior legislatura, que assenyalava els catalans que sí que pactaven amb l'Estat, s'ha convertit en un dels principals socis del PSOE en aquest mandat. I si has convençut els teus que l'adversari és el dimoni, potser fugiran quan comencis a teixir pactes amb ell.

Junts va sacsejar massa la bandera, i així va fer néixer Sílvia Orriols, la líder d'Aliança Catalana i actual alcaldessa de Ripoll, que ha arribat a l'escenari polític català amb pal molt més alt que el de Puigdemont. Aliança Catalana és l'expressió de la xenofòbia en una societat que fa massa anys que sent que el que és propi és el millor i el de fora és, bàsicament, escombraries. Així, ha arribat a la política catalana una candidata que és xenòfoba, a parts iguals, amb els espanyols i amb qualsevol estranger que vulgui contaminar la gran pàtria catalana. És l'expressió del pitjor nacionalisme, l'aïllacionista i el que veu els contraris com a simples enemics - al més pur estil Vox-. Un nacionalisme que no havia existit a Catalunya i que, per mantenir quatre vots, han aconseguit engendrar-se.

L'alcaldessa de Ripoll està aconseguint força al mateix lloc que ho fan totes les ultradretes: fora dels mitjans tradicionals, a les xarxes socials. Però Junts ja nota l'alè d'Orriols al clatell, i ha començat a fer una sèrie de moviments per frenar el seu apogeu.

Alimentar la ultradreta

El primer acte va arribar amb la suposada cessió de competències d'immigració a Catalunya -que encara s'ha de concretar-, una de les principals peticions d'Aliança Catalana. Amb aquest moviment, els de Puigdemont volien complaure tot aquest nou electorat català que, de cop, sent terror cap a una invasió d'immigrants que comprometin les tradicions locals. Però a la ultradreta no se la pot alimentar, perquè sempre té una resposta molt més bèstia i populista cap a tots els problemes.

El moviment de Junts va encoratjar la 'batllessa' de Ripoll i líder d'Aliança Catalana, que va decidir fer un pas més i començar a dificultar l'empadronament d'immigrants al municipi que lidera. Així, els ha deixat fora de l'accés als serveis bàsics com la sanitat i l'educació i, de passada, han tornat a posar Puigdemont contra les cordes: Compren el seu discurs i converteixen Catalunya en una mena d'Hongria o els frenen els peus?

I en aquest escenari estem ara, amb una possible moció de censura sobrevolant sobre Sílvia Orriols que només pot tirar endavant si té el suport de Junts. "Pot ser que tingui els dies comptats com a 'batllessa'...", ha publicat Orriols en un missatge a Twitter, fent saltar totes les alarmes.

Ara Junts haurà de decidir sí que compra el discurs xenòfob d'Orriols o si, per contra, la fa fora de l'alcaldia de Ripoll. Si es produís l'atac d'honestedat i els de Puigdemont decidissin deixar de seguir agitant l'odi cap al contrari, Orriols sortirà de l'Ajuntament de Ripoll, tindrà un any per preparar la candidatura a les eleccions del Parlament i per convèncer part dels possibles votants de Junts. D'aquesta manera, la dreta catalana haurà fet una jugada mestra –com al seu dia va fer el PP–. De tant exhibir bandera, han acabat dividint el seu electorat.