L'"efecte Andalusia" sacseja la política catalana: així canvia la negociació de l'IRPF entre el Govern i ERC

La política espanyola torna a creuar amb la catalana en un moment clau. El recent anunci de l'avançament electoral a Andalusia per al pròxim 17 de maig no sols ha suposat un moviment en el govern espanyol, sinó que també provoca un sisme a Catalunya. La marxa de María Jesús Montero, fins ara vicepresidenta primera i peça clau de l'engranatge de Pedro Sánchez, per a encapçalar la llista socialista andalusa, deixa una vacant en el Ministeri d'Hisenda que en terres catalanes observa amb lupa.

Aquest canvi de guàrdia arriba en un moment crític: amb els Pressupostos de la Generalitat encallats i una negociació sobre el model de finançament autonòmic que té en la recaptació de l'IRPF el seu principal cavall de batalla.

Un canvi clau en Hisenda en ple bloqueig pressupostari

La sortida de Montero elimina del tauler a una figura que Esquerra Republicana (ERC) havia assenyalat repetidament com el "mur" que impedia avançar cap a més sobirania fiscal. Veus autoritzades del partit, com Oriol Junqueras, situaven a la ministra com la responsable directa de l'immobilisme en el traspàs de tributs.

Ara, totes les mirades apunten al seu possible successor o successora. Malgrat que els noms encara ballen en els passadissos de la Moncloa, la figura de Carlos Cuerpo, actual Ministre d'Economia, gana sencers. Qui assumeixi la cartera d'Hisenda heretarà el repte més complex de la legislatura: decidir si l'Estat cedeix finalment la recaptació de l'IRPF a Catalunya, la condició sine qua non que el Govern ha posat sobre la taula per a desbloquejar els comptes públics.

ERC veu una oportunitat per a desbloquejar la negociació

Des de l'àmbit republicà, el canvi de cadira s'interpreta com una possible finestra d'oportunitat. La portaveu parlamentària, Ester Capella, ha deixat clar que la seva formació no renúncia a avançar en termes d'una sobirania fiscal més elevada i ha posat en dubte si la fins ara ministra era un fre real o un argument recurrent per a justificar la falta d'avanços.

Durant mesos, figures com Oriol Junqueras havien assenyalat directament a Montero com una de les responsables del bloqueig en la definició d'un nou model de finançament. Per això, el relleu genera expectatives dins d'ERC, que aspira al fet que el canvi faciliti reprendre el diàleg i materialitzar els compromisos aconseguits en acords anteriors.

Govern i Comuns rebaixen l'impacte del canvi

Enfront d'aquesta visió, des del Govern i els Comuns s'opta per una lectura més prudent. Totes dues parts consideren que l'avançament electoral andalús i els moviments en el Govern central no haurien d'alterar substancialment el curs de les negociacions pressupostàries a Catalunya, que continuen depenent, en gran manera, d'acords interns.

No obstant això, la realitat política apunta al fet que qualsevol modificació en l'interlocutor estatal pot tenir efectes en la dinàmica negociadora, especialment en un assumpte tan sensible com el finançament autonòmic.

Cap a un pacte de país o un nou bloqueig?

La incògnita que planeja sobre el Palau de la Generalitat és si el nou equip de Pedro Sánchez mostrarà una major sensibilitat cap a les demandes fiscals catalanes o si mantindrà la línia ortodoxa de Montero. El que és indubtable és que la sortida de la ministra andalusa ha forçat un repartiment de cartes totalment nou en la partida pels diners públics.

Aquest context situa a la política catalana en una espècie de partida d'escacs, en la qual cada moviment, sigui a Madrid o a Andalusia, pot tenir conseqüències directes sobre l'aprovació dels Pressupostos de la Generalitat i el futur model de finançament.