La traïció dels patriotes

La mentalitat nacionalista es gronxa de manera pueril entre ‘bons i dolents’; no hi ha més, sempre són els mateixos i no hi ha variació possible. És un terreny adobat pel fanatisme, quan no pel cinisme. És raonable distingir entre nacionalisme i patriotisme. Tanmateix, entenc que proclamar-se patriota acaba essent una impostura. Hi ha europeus que es vanten de patriotes (ja siguin de Vox, de la CUP o de l’antic Front National) i coincideixen a renegar de la Unió Europea (encara que no per això deixin de ser europeus); donen sempre suport a qui l’ataca conscientment, i comparteixen a més un gust simultani per la fatxenderia i el victimisme.

Tenim ara a Marine Le Pen acabada de declarar culpable de malversació de fons europeus per finançar el seu partit (avui anomenat Rassemblement National). Un tribunal francès li ha imposat una multa de 100.000 euros i la inhabilita durant cinc anys per exercir càrrecs públics, encara no se sap si ingressarà un temps a presó o se li aplicarà un dispositiu electrònic de localització. Se li cau la cara de vergonya pel seu robatori destapat? Quia, al contrari. La seva reacció ha estat acusar, plena d’indignació, el jutge per haver pres una decisió política per tal que no pugui presentar-se a les pròximes eleccions presidencials. Brama contra la seva condemna per ser una violació de l’Estat de Dret, pròpia de règims autoritaris. Però la seva condemna es basa en un frau de 4,5 milions d’euros als fons públics europeus, desplegant un sistema de llocs de treball falsos que en cap cas es dedicaven als afers parlamentaris d’Estrasburg. Aquí regeix el negar de manera airada una malversació demostrada.

No he pogut deixar de recordar el president Pujol i tota la seva cort escandalitzant-se només per ser imputat en el cas Banca Catalana i donant-li la volta al cas. Hi ha tòpics suficients per desviar l’atenció de l’assumpte en qüestió, hi ha claca per a això i hi ha privilegi d’impunitat, però no hi ha dret ni afany de justícia. Tot té un cost social, no només els diners perduts (que no es retornen) sinó una atmosfera que contamina i que Manuel Chaves Nogales qualificava de beneiteria i insubstancialitat. No volem adonar-nos de com són de greus alguns delictes i, encara pitjor, la seva impunitat. Una tremenda erosió del sistema. La desigualtat entre els ciutadans accentua la ruptura del vincle nacional i viceversa.

En el seu magistral escrit La agonía de Francia, l’escriptor sevillà analitzava el 1941 l’ocupació nazi de França: una catàstrofe nacional produïda enmig d’una colossal inconsciència col·lectiva, amb una multitud indiferent davant del que els queia a sobre: “França ha anat sucumbint a mesura que s’extirpaven en el poble les virtuts de la democràcia i han acabat amb França. Volien destruir l’esperit liberal i han destruït l’esperit francès.” En efecte, desprès de separar l’esperit ciutadà de la vida dels francesos, aquests van quedar al pou de la recerca egoista de satisfacció immediata, indefensos davant d’un enemic que volia imposar altres regles del joc contràries a la llibertat, la igualtat i la fraternitat, arrasant així la democràcia. Per cert, després de l’ocupació nazi, el mariscal Pétain no va trigar a pronunciar discursos contra les plutodemocràcies, les democràcies dels rics; com si fos d’extrema esquerra.

Aquestes frases de Chaves Nogales continuen essent útils avui dia. Ell veia França “podrida i interiorment esquinçada per una guerra civil larvada en la qual només s’havia produït una treva momentània imposada per la imminència del perill exterior”. Però l’amenaça exterior sempre hi és: ja sigui Putin, ja sigui Trump, ja siguin els jihadistes. Ara, amb les envestides de l’indecent president dels Estats Units, PSOE i PP parlen de responsabilitat nacional.

Hi ha ‘patriotes’ enamorats dels botxins dels seus conciutadans, altres ‘patriotes’ cultiven a fons la propaganda de la xenofòbia (i de totes les fòbies que siguin) amb la idea de descompondre un sol indici de convivència. Aquests ‘patriotes’ són una llosa per a la pàtria, sempre necessitada de contínues injeccions de sang nova revitalitzadora (no només per pagar les pensions...).

Fa ara mig segle, Jaume Sisa va compondre la meravellosa cançó Qualsevol nit pot sortir el sol: “A casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d’algú”. Donava la benvinguda a entranyables personatges de ficció, però “també pots venir tu, si vols, t’esperem. Hi ha lloc per a tothom”. Sisa diu que encara no sap què volia dir amb aquella lletra. Jo crec que està bastant clar: un somni d’il·lusió, de generositat, d’afecte als personatges de la infància, que és la pàtria que integra tothom.