600 pel·lícules en tres anys

Sempre he sentit un afecte particular per Azorín. Ja de petit m’encisava el seu estil minuciós, sobri i polit; fabulosa elegància, el va qualificar Josep Pla. Amb els anys, mantinc l’admiració. El fet d’haver saludat Franco en una recepció a El Pardo mai m’ha impedit llegir-lo. Cal distingir constantment entre la qualitat d’una obra i la qualitat humana de l’autor, o la seva actitud política. Per què aquest afany inquisitorial de censurar o venjar-se retrospectivament del que ja no té remei?

Evoco una carta personal d’Azorín a un amic seu l’any 1943, lamentant que es jutgi per les aparences: “No es pot fer càrrec ni de la meva situació moral ni de la material. I no dic res més.” I penso en el text d’una cèlebre cançó de Joaquín Sabina: “Que ser valent no surti tan car, que ser covard no valgui la pena.”

José Martínez Ruiz (1873-1967) va publicar al llarg de la seva vida uns 5.500 articles de premsa i un centenar de llibres. Com a curiositat: va col·laborar durant trenta-cinc anys amb La Prensa de Buenos Aires, però mai va trepitjar l’Argentina. Clarín, l’autor de La Regenta, va vaticinar quan Azorín només tenia 23 anys que acabaria sent considerat “una de les poques esperances de la nostra literatura satírica”. En aquell temps feia gala d’extravagància: paraigua vermell i monocle, i es mostrava esnob i dandi.

Azorín va aconseguir ser escriptor professional, que era la seva gran ambició. Per superar l’oposició del seu pare, que el volia advocat, es va haver d’allunyar del seu llevant natal i instal·lar-se a Madrid. Fray José, Cándido, Ahriman, A., Don Abbondio i Juan de Lis van ser alguns dels pseudònims que va fer servir. A partir de 1904 va signar per primera vegada un article com a Azorín (el seu pseudònim definitiu); es titulava Impresiones parlamentarias. I l’any següent va signar el seu primer llibre amb aquest nom: Los pueblos (assaig sobre la vida provincial). Ja no es va apartar mai més d’aquest nom que suggereix azorar-se, enrojolar-se; un diminutiu que esdevé antagònic del azor, un ocell rapinyaire reial.

Azorín va esdevenir un petit filòsof que observava i es fixava en les coses petites, i que, com va assenyalar Mario Vargas Llosa, enfocant amb “apatia, desil·lusió, lentitud, fascinació per allò mínim”, va arribar a oferir “un món impredictible, d’intensa espiritualitat, que sorprèn i encanta”. El mateix Azorín perseguia la realitat oculta del món, i sostenia que per arribar “a veure i sentir tots els matisos de les coses”, cal “sentir-se amo d’un mateix, no fer res, no prodigar la seva personalitat en aventures, en moviments vans, en gestos externs, en el tracte inútil i feixuc amb la gent”.

Amb les seves contradiccions a sobre, com tot ésser humà, Azorín va lluitar per entrar a la Reial Acadèmia Espanyola (ho va intentar diverses vegades fins que ho va aconseguir) i també per ser diputat al Congrés (va ser elegit en cinc ocasions). Pío Baroja, gran amic seu, el va destacar com una persona sincera, sempre encoratjadora amb els altres, algú que ignorava què és sentir tristor pel bé aliè.

El professor Francisco Fuster ha publicat la biografia Azorín (Alianza). El qualifica d’escriptor original que es va fortificar en la solitud, per a qui l’ofici era l’única font de felicitat, i destaca que va ser qui millor va saber unir allò clàssic i allò modern. Per a l’escriptor de Monòver, “un autor clàssic és un reflex de la nostra sensibilitat moderna”. Segons canviï i evolucioni la sensibilitat de les generacions, els clàssics canvien i són uns altres. Per què, al marge del contingut, molts llegim els seus llibres? Crec que pel seu estil. Tanmateix, no pocs professors s’esforcen a impedir que els seus alumnes el llegeixin. Per motius polítics vulgars? Per què es vol controlar tant? Pot ser que interessi evitar que emergeixin personalitats riques i imprevisibles?

Fuster presenta un Azorín amb diabetis i amb una malaltia crònica greu de tipus digestiu (una inflamació de còlon que l’obligava a purgar-se diàriament). S’entén així la seva reclusió en fer visites o rebre’n, i que digués que no es malgastava en converses perfunctòries (paraula en desús que significa ‘fetes a la lleugera, sense cura’; prové del llatí i s’usa amb freqüència en anglès, on també vol dir ‘de forma superficial, rutinària, sense ganes’). El biògraf destaca que quinze anys abans de morir nonagenari, Azorín va patir un infart de miocardi sever.

Passat l’any 1950, Azorín va declarar haver vist al cinema unes sis-centes pel·lícules al llarg de tres anys. Anava a sessions populars i, de vegades, veia dues o tres vegades una mateixa pel·lícula. El cinema és clau per a una bona educació sentimental, i és realment lamentable que gairebé no s’aprofiti el formidable i variat arsenal que conté. Pot generar una vacuna contra tota manipulació. Amb una bona formació cinematogràfica tot milloraria. A què esperem?