Pablo Iglesias, un model d'empresari que no demana crèdits, sinó donacions

La mort de l’expresident Pepe Mujica fa uns dies ha suscitat milers d’opinions, tant de mandataris de mig món com de persones anònimes i dels qui es fan dir amics seus, que aprofiten l’ocasió per publicar a X algunes de les fotos que es van fer en el seu dia amb l’expresident uruguaià. Un exemple d’honestedat, entrega i ètica per a la classe política i per a tothom.

Molts han estat els comentaris, tots favorables envers la persona i el polític. Un d’ells, el de l’expresident del govern espanyol, Pablo Iglesias, “retirat” de la política, ficat a empresari de comunicació, copropietari d’un bar i inversor a Mèxic. I, sobretot, un mag de les finances. Ha triplicat el seu patrimoni des que va arribar a la política i va promocionar la seva parella per controlar el poder dins del partit. Ja se sap que, per a molts, poder és diners. El seu text a X, per cert, acompanyat d’una foto amb Mujica, diu: “Ens deixa el guerriller, el president, el company, el referent ètic, la bona persona… Fins sempre”. Aquestes paraules m’han indignat, perquè això de “company” i “referent ètic” demostra que no n’ha après res: Mujica va entrar pobre a la presidència, va donar bona part del seu salari, i va sortir del govern i de la política amb la mateixa casa, el mateix cotxe i la mateixa dona amb qui havia arribat, ple d’il·lusió i amb múltiples plans per millorar la vida de les persones del seu poble.

Pablo Iglesias ha fet tot el contrari: no ha donat ni un euro dels seus sous —ni tan sols la quota al partit, que és obligatòria? I això que entre el seu salari i el de la seva companya la quantitat que entrava i continua entrant és molt important. On ha quedat la promesa de rebaixar-se els sous? Com cantava Karina, al bagul dels records. La gran sorpresa va arribar quan va passar de viure en un pis d’un barri “obrer” a un xal·let amb piscina en una zona residencial, i de propietat, no de lloguer. Va rebre moltes crítiques, però va fer orelles sordes. Els diners continuaven entrant i la vida de milionari es va fer evident. Només la seva vestimenta volia fer creure que seguia sent el mateix, però no. Diu un refrany popular que “home molt xerraire, sovint és embuster”.

En canvi, Irene Montero va passar per assessors, estilistes i va canviar la seva manera de vestir: era ministra i tocava renovar la imatge i competir amb la seva fins aleshores companya de partit, Yolanda Díaz, que havia deixat els pantalons texans i el seu estil d’advocada laboralista per un altre més propi del càrrec. Ara la defineixen com una “pija”. Tot canvia quan es troben junts el poder i els diners...

Pablo Iglesias, el mascle alfa, el personatge de llengua afilada, no es va acostumar a ser només un professor universitari, fent classes i passant desapercebut. Així que, després de pocs mesos desaparegut, va tornar a la càrrega amb diversos projectes i s’ha convertit en un “empresari d’èxit” i un mag de les finances... amb els diners dels altres, aquells que encara s’ho creuen. El seu penúltim projecte ha estat demanar diners per reformar el bar que va obrir i que se li ha quedat petit. Fins ara ha recollit més de 140.000 euros, que no són pocs. Necessita una mica més per complir el seu “somni” de crear un espai cultural “antifeixista”. Com es pot comprovar, ell no arrisca ni un sol euro: ho fa amb els diners dels altres, mentre a casa seva continuen entrant dos bons sous. Quan algú munta un negoci i no disposa de diners, demana un crèdit. Ell ho té molt fàcil: demana donatius, i els qui paguen reben una carta d’agraïment. ¿Repartirà els beneficis entre aquestes persones que han aportat capital? No, perquè són donatius. ¿Hisenda li demanarà comptes per aquests diners? Perquè hauria de tributar, ja que la seva taverna Garibaldi no és una entitat social... o sí?

Pablo Iglesias, el xerraire que vol ser filòsof i salvador del món, se n’ha anat a Mèxic. Després anirà a altres països perquè la gent conegui la veritat de la informació. Perquè allà (i aquí també, diu ell) la dreta controla tots els mitjans de comunicació i els periodistes estan comprats. Només ell és el posseïdor de la veritat. Deia Cató el Censor: “No perdis el temps discutint amb estúpids i xerraires: la paraula la tenen tots, el bon judici només uns quants.”

No fa gaire, llegia unes declaracions de José María Múgica, fill de Fernando Múgica, assassinat per ETA, que deia sobre Pablo Iglesias: “Pablo Iglesias és un feixista en l’acceptació de George Orwell, l’autor de 1984: un feixista és un pinxo, i Pablo Iglesias té triennis de pinxo”, des que feia escarnis a polítics que no pensaven com ell fins que anava al País Basc a confraternitzar amb els seus amics d’Herri Batasuna, i a qui mai no es va veure combatent el terrorisme. Pablo Iglesias és un perfecte feixista en aquesta acceptació. I Múgica apel·la a l’esquerra democràtica perquè combati el populisme totalitari. Una definició que li escau molt bé. Escrivia Cató el Jove: “No perdis el temps discutint amb estúpids i xerraires: la paraula la tenen tots, el bon judici només uns quants.”

La coherència és practicar allò que es predica, i el linx del diner, que finança els seus negocis amb els diners dels altres, no destaca precisament per la seva ètica ni coherència.