La guerra dels EUA i Israel contra l'Iran pot paralitzar el petroli i col·lapsar l'economia global?

Israel i els Estats Units han iniciat la seva primera guerra conjunta contra l’Iran, marcant un nou capítol en el conflicte regional. L’estret d’Ormuz es converteix en un punt clau estratègic, amb possibles bloquejos que amenacen el subministrament energètic mundial. Espanya i l’OTAN busquen equilibrar compromisos militars sense sacrificar prioritats socials. Les tensions augmenten amb greus implicacions tant regionals com globals. El futur es presenta incert, amb riscos econòmics i polítics de gran abast.

1. Context i antecedents: l’escalada militar inèdita entre els Estats Units, Israel i l’Iran

En les darreres 24 hores, Orient Mitjà ha entrat en una fase crítica de tensió bèl·lica que amenaça d’alterar profundament l’equilibri estratègic mundial. El detonant més immediat ha estat la realització de bombardejos nord-americans sobre tres instal·lacions nuclears iranianes, en allò que constitueix la primera operació militar conjunta i coordinada entre Washington i Tel Aviv contra el règim dels aiatolàs.

Aquest fet marca un abans i un després en la dinàmica regional, ja que, tot i que Israel i els Estats Units han estat aliats històrics, mai abans havien executat atacs simultanis i coordinats contra l’Iran en territori iranà. Històricament, la cooperació entre ambdós països en conflictes a Orient Mitjà s’ha caracteritzat per evitar que Israel participi directament en operacions militars que podrien tensar la coalició internacional o provocar un conflicte obert amb països àrabs o musulmans.

Per entendre la magnitud d’aquesta acció, és fonamental recordar episodis previs com l’“Operació Òpera” el 1981, quan Israel va destruir la planta nuclear iraquiana d’Osirak, una mostra primerenca de la seva política preventiva contra programes nuclears considerats hostils. Tanmateix, aquesta acció va ser unilateral, sense suport ni participació directa dels Estats Units.

Durant la Guerra del Golf de 1991, tot i que l’Iraq va llençar míssils Scud contra Israel, Washington va restringir la resposta israeliana per preservar la coalició liderada pels Estats Units i evitar un conflicte àrab-israelià més ampli. Posteriorment, en la invasió de l’Iraq el 2003, Israel va contribuir indirectament, proporcionant proves falses sobre armes de destrucció massiva, però sense involucrar-se en l’operatiu militar. Aquestes decisions reflectien una estratègia curosa de mantenir un equilibri regional i minimitzar riscos.

Ara, sota l’administració de Donald Trump i el lideratge de Benjamin Netanyahu, aquesta estratègia ha canviat radicalment. El suport polític i militar del president nord-americà ha donat llum verda a una acció conjunta sense precedents, intensificant un conflicte que podria expandir-se més enllà de les fronteres de l’Iran.

2. Les represàlies iranianes: atacs a Israel i l’amenaça estratègica del tancament de l’Estret d’Ormuz

La reacció de l’Iran ha estat immediata i contundent. Després de patir els bombardejos a les seves instal·lacions nuclears, el règim dels aiatolàs ha llançat atacs contra objectius a Israel, demostrant que està disposat a respondre amb força. Aquest acte no només representa una represàlia directa, sinó que també posa de manifest l’escalada cap a un conflicte obert que podria arrossegar tota la regió.

A més, l’Iran ha declarat que encara està estudiant la millor resposta davant dels Estats Units, però ha deixat clar que “vol tancar l’Estret d’Ormuz”. Aquest estret és una artèria vital per a l’economia global, ja que per allà transita gairebé el 20% del petroli mundial, amb uns 20 milions de barrils diaris. El bloqueig d’aquest pas podria paralitzar les exportacions de cru de països productors clau com l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units, l’Iraq i l’Iran mateix, provocant una crisi energètica global.

L’amenaça iraniana no és només retòrica. La història recent mostra que durant la guerra Iran-Iraq als anys 80, ambdós països van protagonitzar la anomenada “guerra dels petrolers”, atacant embarcacions per obstaculitzar l’exportació de cru enemic. Tot i que mai es va arribar a un bloqueig complet de l’Estret, l’amenaça ara és més real i compta amb el suport del Parlament iranià, encara que la decisió final està en mans del líder suprem Ali Khamenei.

El possible tancament d’Ormuz ha provocat una reacció immediata als mercats, amb el preu del petroli Brent pujant de 68 a 75 dòlars per barril en poques setmanes, i pronòstics que adverteixen que podria superar els 100 dòlars a curt termini i assolir nivells històrics similars als del 2008 si el bloqueig persisteix.

Els Estats Units, per la seva banda, mantenen un desplegament naval significatiu a la regió, amb la Quinta Flota basada a Bahrain, el qual té com a missió garantir la seguretat de les rutes marítimes i la lliure circulació. No obstant això, un tancament efectiu per part de l’Iran obligaria Washington a respondre militarment per assegurar el pas, fet que augmentaria exponencialment la tensió bèl·lica.

3. Reaccions internacionals: mercats, diplomàcia i desplegament militar

L’ofensiva militar coordinada dels Estats Units i Israel contra les instal·lacions nuclears iranianes ha generat una onada immediata de respostes i condemnes per part de diversos actors internacionals, que reflecteixen les profundes divisions i preocupacions davant l’escalada de tensió a Orient Mitjà.

D’una banda, grups i països aliats a l’Iran han reaccionat amb duresa. Hamàs, organització palestina que manté una postura bel·ligerant contra Israel, ha qualificat l’atac com una “submissió cega a Israel”, criticant durament la col·laboració nord-americana i advertint sobre el perill d’aquesta aliança. Paral·lelament, els rebels hutíes del Iemen, també recolzats per l’Iran, han declarat que aquesta acció constitueix una veritable “declaració de guerra”, augmentant l’alarma en una regió ja convulsa per conflictes prolongats.

En l’àmbit diplomàtic global, potències com la Xina i Rússia han expressat el seu rebuig frontal a l’operació, assenyalant que viola clarament els principis fonamentals de la Carta de les Nacions Unides, que prohibeix l’ús de la força excepte en legítima defensa o amb autorització del Consell de Seguretat. Ambdós països han exigit el cessament immediat de l’agressió, reclamant una solució pacífica i negociada al conflicte.

La pròpia Organització de les Nacions Unides, a través del seu secretari general António Guterres, ha alertat sobre el risc que la crisi es converteixi en una “espiral de caos”, subratllant la urgència de respectar el dret internacional i promoure vies diplomàtiques per evitar un conflicte major. Guterres ha fet una crida clara a totes les parts perquè actuïn amb moderació i busquin el diàleg com a única sortida viable.

A Europa i Amèrica Llatina, la postura majoritària ha estat la de demanar la desescalada immediata i el retorn a les negociacions pacífiques. La Unió Europea, juntament amb països com Espanya, Mèxic, Veneçuela, Bolívia, Colòmbia i Xile, han emès comunicats instaurant evitar qualsevol acció que pugui agreujar la situació, i han advocat per solucions diplomàtiques que garanteixin l’estabilitat regional i global.

En contrast, el Regne Unit ha expressat el seu suport a l’acció dels Estats Units, considerant-la una mesura necessària per mitigar l’amenaça que representa el programa nuclear iranià i protegir la seguretat internacional. Londres ha ressaltat que la cooperació amb Washington és fonamental per impedir que l’Iran desenvolupi capacitats que podrien desestabilitzar la regió.

Finalment, des de l’àmbit religiós i polític, el papa Lleó XIV ha condemnat l’atac, subratllant les possibles conseqüències devastadores per a la pau mundial i fent una crida a la reconciliació i el diàleg. Així mateix, diversos líders llatinoamericans, com Gustavo Petro (Colòmbia), Luis Arce (Bolívia) i Gabriel Boric (Xile), han expressat el seu rebuig a l’escalada bèl·lica, advertint sobre el risc d’un conflicte amb greus repercussions a nivell global.

4. Espanya i l’OTAN: la fermesa de Pedro Sánchez davant la pressió de Washington

En aquest moment crític, la postura d’Espanya ha adquirit especial rellevància. Malgrat la pressió exercida pels Estats Units perquè els membres de l’OTAN augmentin la despesa militar al 5% del PIB, el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, ha anunciat que Espanya mantindrà la seva despesa en defensa entorn del 2,1% del PIB, un nivell considerablement inferior a l’exigència nord-americana.

Sánchez ha justificat aquesta decisió apel·lant a la sostenibilitat econòmica i al benestar social. Segons els seus càlculs, incrementar la despesa militar fins a aquest nivell implicaria retallades profundes en àrees essencials com la sanitat i les pensions, fet que afectaria directament l’estat del benestar espanyol.

L’acord assolit amb l’OTAN inclou tres punts fonamentals: la no obligatorietat que tots els membres assoleixin el 5%, la desvinculació entre l’augment de la despesa i el compromís real amb capacitats militars efectives, i la concessió de flexibilitat a països com Espanya per definir les seves prioritats sobiranes en defensa.

Aquest anunci es produeix en un moment d’alta tensió internacional i evidencia la complexitat interna dins de l’Aliança Atlàntica, on existeixen diferents visions sobre com abordar la seguretat global en un context tan volàtil.

El secretari general de l’OTAN, Mark Rutte, ha confirmat a Sánchez que Espanya podrà mantenir aquesta flexibilitat i que la revisió de la despesa es realitzarà el 2029, tenint en compte el context estratègic d’aleshores.

5. Implicacions a mitjà i llarg termini: geopolítica, economia i seguretat global

La combinació d’aquests factors —la guerra directa i coordinada entre Israel i els Estats Units contra l’Iran, les represàlies iranianes amb atacs i l’amenaça al subministrament energètic, juntament amb les diferències internes a l’OTAN respecte a la despesa militar— dibuixen un escenari mundial d’alta complexitat i volatilitat.