“Sóc capaç de resistir-ho tot… menys la temptació”

Una frase contundent és una excel·lent eina publicitària, i quan es van celebrar les primeres eleccions generals de l’etapa democràtica, el PSOE va fer diana amb una que posava en relleu la qualitat moral dels seus militants i que deia literalment: “cent anys d’honestedat”. Cap dels seus adversaris va ser capaç de posar-la en dubte. Però tampoc ningú no va encertar a contextualitzar-la adequadament i dir que, si aquest fet havia estat possible, era per la senzilla raó que el PSOE mai havia governat a Espanya fins aquell moment. Bé, sí que ho havia fet, però va ser durant la guerra civil, quan Largo Caballero i Negrín van ocupar la presidència del Consell de Ministres, però aquella etapa no compta perquè va ser excepcional i gens propícia a inversions públiques, que és on solen produir-se aquestes corrupteles i que, en una situació d’aquesta mena, difícilment es duen a terme (i, tot i així, no està de més recordar que hi va haver algun escàndol amb motiu de l’adquisició de material bèl·lic).

A partir del 1982, els socialistes van assumir el govern per primera vegada en la història d’Espanya en temps de pau i, a partir de llavors, van tenir el bon criteri d’oblidar aquella frase publicitària, perquè va caldre ben poc temps per demostrar fefaentment que havia deixat de reflectir la realitat: la de que alguns d’ells també podien ser temptats per la corrupció, com es va veure en casos sonats durant la presidència de Felipe González. No van ser els únics, és clar, perquè el mateix va passar amb el PP quan li va tocar governar, sense oblidar la gegantina màquina de fer diners que CiU va trobar amb el famós 3%.

No vaig poder evitar un somriure quan, arran del descobriment de la trama Koldo/Ábalos/Cerdán, vaig escoltar com un personatge d’un partit d’ultraesquerra s’enorgullia que, en l’exercici de les seves responsabilitats, cap dels seus correligionaris s’havia embrutat les mans amb martingales similars. Vaig pensar, per dins, que no havia estat pel fet que gaudissin d’una desconeguda immunitat personal, sinó per una raó molt més senzilla: mai no havien exercit el poder amb totes les seves conseqüències, i, en tot cas, perquè feia molt poc que estaven implicats en aquestes tasques i ho feien conjuntament amb altres forces, cosa que deixa les mans molt lligades.

Vol dir això que hi ha partits dotats del diví do de la incorruptibilitat? La resposta ha de ser un no rotund. Vol dir això que el ciutadà mitjà ha de desconfiar de la moralitat de tots aquells que intervenen en la gestió dels interessos públics? També en aquest cas cal donar una altra resposta negativa. Una majoria dels nostres polítics no mereix dubtes sobre la seva honorabilitat, però això no impedeix que, ens agradi o no, hi ha hagut, hi ha i haurà corrupció. El més important, tenint en compte que la seva eradicació total és una hipòtesi molt desitjable, però voluntarista i en definitiva irrealitzable, rau a crear els instruments adequats perquè els casos que es puguin produir es detectin amb la màxima diligència i establir a aquest efecte els mecanismes de control oportuns. I, en tot cas, preservar el paper dels mitjans de comunicació, una eina altament eficaç en el descobriment i la denúncia d’aquestes situacions. Perquè els polítics no són àngels, sinó éssers humans, als quals de vegades els passa el mateix que confessava el sarcàstic Oscar Wilde quan deia: “Soc capaç de resistir-ho tot... menys la temptació”.