1937: un motlle comú
És l'Absent, el Fundador que estava llavors captiu de l'enemic i a qui s'idealitza i reflecteix amb un mirall de religiositat laica.Per consegüent, el conjunt d'aquesta dotzena de principis ens situa en una zona emocional comuna que permetia el trànsit a altres creences antagòniques i ‘incompatibles’ amb la versió original.
Quan en política es tiba la corda al màxim i, creient segur que es guanyarà, es juga al tot o res, pot succeir el pitjor, la qual cosa mai s'hagués desitjat que ocorregués. No pocs dels seus més acèrrims enemics van facilitar que el dictador ‘justifiqués’ la seva presència ominosa en el poder amb una vulgar disjuntiva: O jo o el caos. He tornat a fullejar Espanya, any zero, un documentat llibre de la historiadora Zira Box sobre el començament del règim del 18 de juliol.
Recull afirmacions indubtablement estrambòtiques, en un marc de referència extraviat la summa gravetat de la qual residia en què eren proclamades per gent amb un poder absolut. Així, hi havia qui sentenciava que “la Pàtria és un ser moral”, una sorprenent afirmació nacionalista: “per tant –prosseguia- vague, imperceptible i abstracte”. Aquesta frase ens deixa turulatos, reflecteix un fanatisme verbal ridícul i exaltat que menysprea qualsevol argument raonable. La comunitat nacional és declarada com ser abstracte i indefinit. Lluny d'unes coordenades raonables, això anuncia i assegura discòrdia amb tot aquell que rebutgi la idolatria nacional i no segueixi la llauna.
Em fixo ara en una llista de dotze principis per als joves falangistes. Escrita en 1937, quan en el bàndol franquista s'ignorava encara que José Antonio Primo de Rivera havia estat afusellat a Alacant; una informació que estava embargada per ordre expressa del Cabdill.
Crec interessant reproduir aquesta llista. Per què? Perquè ens introdueix en el marc mental en què es treballava ideològicament a aquells joves. Probablement sorprendrà a més d'un lector. La Guerra Civil havia esclatat l'any anterior:
1.- Només tenim un afany: la Victòria.
2.- Només practiquem un estil: el revolucionari.
3.- Només seguim un procediment: l'acció directa.
4.- Només portem un símbol: les fletxes i el jou.
5.- Només defensem un hàbit: la camisa blava.
6.- Només usem un tractament: el de camarada.
7.- Només sentim un desig: el de la justícia.
8.- Només practiquem un dret: el de la llibertat.
9.- Només confiem en un imperi: el de la joventut.
10.- Només volem un Estat: el nacionalsindicalismo.
11.- Només professem un amor: el d'Espanya.
12.- Només adorem a un profeta: José Antonio.
Eren anòmals aquests propòsits? Estaven tan allunyats d'altres sensibilitats ideològiques que els impedia tenir concomitàncies amb elles? Anem fil per randa, els dotze tenen un ritme comú amb la fórmula ‘Només… un…’.
El “Només tenim un afany: la Victòria” ho poden dir tots els qui participen en una contesa, sigui o no esportiva.
El “Només practiquem un estil: el revolucionari” el poden dir tots els qui volen posar potes enlaire l'ordre establert.
El “Només seguim un procediment: l'acció directa” ho comparteixen les forces autotituladas revolucionàries.
El “Només portem un símbol: les fletxes i el jou” s'especialitza en el jou i les fletxes (invertit l'ordre). Però la primera part val per a tothom : un sol símbol.
El “Només defensem un hàbit: la camisa blava” exactament igual que abans, especificant aquí el color de la camisa.
El “Només usem un tractament: el de camarada” és un tancar files amb els companys. Vàlid, de nou, per a tothom.
El “Només sentim un desig: el de la justícia” reivindica un afany universal d'objectivitat.
El “Només practiquem un dret: el de la llibertat” exactament igual, sense entrar en fondàries.
El “Només confiem en un imperi: el de la joventut” és l'exaltació per se de la joventut com a valor automàtic.
El “Només volem un Estat: el nacionalsindicalismo”, el que es basa en la seva doctrina, com si es digués el bolxevic.
El “Només professem un amor: el d'Espanya”: si canviem l'objecte de l'amor pel nom d'una altra comunitat, estarem igual.
L'últim és potser el més característic, perquè declara un sol profeta al qual adorar: “Només adorem a un profeta: José Antonio”. És l'Absent, el Fundador que estava llavors captiu de l'enemic i a qui s'idealitza i reflecteix amb un mirall de religiositat laica.
Per consegüent, el conjunt d'aquesta dotzena de principis ens situa en una zona emocional comuna que permetia el trànsit a altres creences antagòniques i ‘incompatibles’ amb la versió original.
Escriu el teu comentari