La reedició de “Set anys al Tibet” recorda que el país més alt del món continua estant ocupat per la Xina

La Segona Guerra Mundial va suposar que els nacionals de països contendents que residien en territori d’una altra potència contrària fossin internats per aquesta com a mesura de seguretat. Tal va ser el cas de l’esportista i alpinista austríac Peter Harrer, a qui l’esclat del conflicte va trobar a la Índia colonial britànica i que va ser ingressat en un camp situat a Dheradun, del qual va intentar escapar per recuperar la llibertat en un país proper però neutral: el Tíbet. Ho va aconseguir el 1943 al segon intent, però el creuament de la frontera va suposar l’inici d’una llarga i accidentada aventura, ja que el país més alt del món, encara independent en aquell moment, estava tancat a l’arribada d’estrangers.

Acompanyat del seu amic Peter Aufschnaiter, va emprendre una perillosa travessia de dos anys en què van haver de superar obstacles geogràfics —muntanyes de més de 5.000 metres—, condicions climàtiques extremadíssimes —amb temperatures de menys 30º sota zero— i l’hostilitat de les autoritats locals. Tot i això, finalment van aconseguir arribar a Lhasa, la seva capital, on curiosament van ser ben rebuts, potser perquè durant el seu periple havien après la llengua tibetana i s’havien adaptat a les formes de vida locals.

Amb el temps, es van convertir en assessors del govern, i Harrer fins i tot en amic del nou Dalai Lama, aleshores un adolescent en període d’aprenentatge del seu alt magisteri religiós. Es van enamorar del que es convertiria en el seu país d’adopció, on van romandre fins a l’ocupació xinesa de 1951.

Harrer va relatar aquesta singular peripècia a “Set anys al Tíbet”, que va aparèixer el 1952 i que Libros del Asteroide ha recuperat molt oportunament. En primer lloc, perquè és un relat apassionant de viatges i una excel·lent font d’informació sobre la vida en un dels països més desconeguts del planeta. Però també perquè revifa el record de la seva ocupació militar per la Xina Popular, que roman inalterable setanta-cinc anys després.

“Cal canviar la mentalitat i intentar acostumar-se als usos i costums del lloc”, diu l’autor, que descriu la supervivència al segle XX d’una societat feudal, pacífica, profundament arrelada a la seva fe budista i aliena a la immensa majoria de progressos de la contemporaneïtat. Harrer, sempre respectuós amb aquest món tan allunyat del dels seus orígens, va ser conscient que “no cal pressionar un poble perquè adopti invents que encara estan molt lluny del seu nivell de desenvolupament”.

Va conèixer una societat en què es practicava la poliàndria, en particular entre germans que compartien una mateixa esposa; l’homosexualitat era freqüent —“fins i tot els agrada veure-la com un símbol que les dones no exerceixen cap paper a les seves vides”—; la funció pública estava en mans dels monjos, amb l’ajuda d’alguns funcionaris civils; les accions es planificaven segons les prediccions de dos oracles, l’estatal per assumptes polítics i el meteorològic per qüestions de la seva competència; es practicava una medicina natural i primitiva, com beure l’orina del Dalai Lama, considerada molt efectiva; s’explotava l’or —aparentment abundant— amb eines com els cors de gasela; i l’amistat es simbolitzava amb el regal d’escarpagats blancs.

L’autor descriu les vistoses, complexes i nombroses cerimònies litúrgiques budistes, així com les vestimentes utilitzades, i explica com es va descobrir en un nen, que es convertiria en l’actual Dalai Lama, la reencarnació d’un anterior.

Un univers condemnat, si no a desaparèixer, sí a transformar-se de manera copernicana a partir de la darrera invasió xinesa, protagonitzada pels comunistes de Mao Tse-tung el 1951, amb la qual els tibetans van intentar conviure mitjançant la firma d’un acord conegut com els “disset punts”, que no es va respectar i va donar lloc a una guerra civil on van destacar els temuts lladres Kampa i l’heroisme d’un personatge llegendari anomenat Andrungtang.

La seva inevitable derrota no va implicar cap menyscapte de l’amor dels tibetans per la seva independència, que segueix representant el Dalai Lama des del 1959, en el seu exili definitiu a la ciutat índia de Dharamsala.