El ballador testimoni d'una revolució

L’any 1934, el setmanari madrileny Estampa va publicar una llarga sèrie d’articles de Manuel Chaves Nogales en què donava veu a un ballarí de flamenc. Es tractava del burgalès Juan Martínez, qui, en començar la Primera Guerra Mundial, va decidir sortir de Marsella en direcció a Estambul; era 1914 i tenia 43 anys d’edat. Tres anys més tard va arribar amb la seva companya Sole a Moscou i a Kíev. Es van veure immersos de ple en la Revolució russa i en la guerra civil entre rojos i blancs, de principi a fi. Els va costar sis anys tornar a Espanya i escapar d’aquell malson. Passat un temps del seu esglaiat retorn, el magistral periodista sevillà el va conèixer a París, es va guanyar la seva plena confiança i va anotar les interminables explicacions que li va donar sobre les espantoses carnisseries, d’una ferocitat sense límits, que havia viscut. El mestre Juan Martínez que estava allí és el títol que els seus testimonis van adquirir en forma de llibre.

El ballarí explicava que, el 1917, en preguntar a un ferroviari a quina hora sortia el primer tren cap a Moscou, aquest li va contestar: “Ja no surt cap tren cap a enlloc, camarada –em va contestar palmotejant-me alegrement a l’esquena en veure la meva cara espantada-. S’han acabat els trens per sempre! Visca la revolució!”. Estranya associació que dona alguna idea del enrenou que s’instal·là en aquell període.

Juan Martínez parlava del que és viure en plena bogeria dins d’un gegantí centre penitenciari, morint-se de fàstic i de tristesa. No quedava altra que resistir com fos les arbitrarietats sense compte que s’imposaven i les calamitats consecutives. Detallava escenes viscudes per ell en què, per exemple, als proletaris se’ls oferia l’espectacle de la humiliació de les classes adinerades sota el règim soviètic: “La vida se’ns feia impossible. Els bolxevics t’asfixiaven. El que no era bolxevic o no estava al seu servei era un paria, un gos al qual es tractava a puntades. En tot moment s’estava exposat a ser víctima de qualsevol atropellament, amb la seguretat de no trobar mai cap poder que t’emparés en el teu dret. El règim soviètic era molt bo, però només per a ells. Als altres que ens parta un llamp”.

Pogué observar algú que matava amb ‘meravellosa facilitat’ pel poc que li importava la seva pròpia vida. Però el seu relat no es redueix a denunciar un sol bàndol: “Els que no se’n van anar amb uns ni amb altres (blancs i rojos), van morir víctimes dels uns o dels altres”.

Apuntava que, “mal vestits, bruts, insolents”, els soldats blancs només es diferenciaven dels bolxevics en què no portaven al pit la escarapela vermella. I, com és habitual en les guerres civils, ambdós bàndols acabaren assemblant-se en la manera d’actuar: els blancs s’havien bolxevitzat i “els seus caps ja tenien l’aire desbocat dels comissaris polítics”.

Després d’unes peripècies que li pogueren costar la vida, el seu únic desig passà a ser sortir d’estampida de Rússia, on portava sis anys. Un país que acabà estimant: parlava el rus de carrer i era conscient que amb el seu desitjat retorn a l’Europa occidental s’adreçava a un món més suau, poblat per gent que potser no era més bona de la que volia fugir, diu, però que dissimulava millor la seva maldat.

Hi ha un paràgraf demolidor sobre els seus sentiments després de posar fi a aquelles desgraciades circumstàncies que li va tocar patir. Està lluny de tota propaganda política. És aquest: “Mai no ho hauria cregut; però era així. Em feia pena, veritable pena, deixar Rússia. Ja no hi tornaria mai més. Aquesta ruptura amb sis anys de la meva vida em produïa una profunda tristesa”. Tanmateix, no per això deixava de somiar amb fugir del malson de l’arbitrarietat i de la inseguretat més radical.