Per una història no maniquea

Hi ha analfabetismes específics, no un de sol. Per exemple, John Allen Paulos va anomenar home anumeric a qui es troba en l’analfabetisme matemàtic. No es tracta de llençar estigmes sobre les nostres ignoràncies, sinó d’intentar posar-hi remei. Primer cal consciència de les nostres limitacions, després desig de millorar perquè ens convé i, simultàniament, posar-se a la feina. No és qüestió de donar-se to o d’aparentar conèixer el que no coneixem, sinó d’evitar patir les pitjors conseqüències de la nostra incultura.

La Història és una disciplina fonamental per orientar-nos en la vida, per això és una desgràcia que la controlin aquells que estan instal·lats en els biaixos polítics, és a dir, en els errors sistemàtics que afavoreixen les interpretacions que els interessen i menyspreen el sentit implacable de la veritat dels esdeveniments; per a ells no importa distingir el que s’ajusta a la realitat del que va ser. En aquestes condicions preval aleshores una visió maniquea i pueril de bons i dolents, sense cap matís possible. S’imposa una visió simple de «tot o res». L’historiador barceloní Francisco Martínez Hoyos és un exemple d’independència i equanimitat, enfoca l’essencial de manera adequada i sempre esplèndidament documentat; només per això mereix ser llegit i escoltat. En el seu recent lliurament 100 anys d’Espanya (Ed. Y griega) sap qüestionar multitud de llocs comuns de la nostra història recent. No en defuig cap i davant de tots es pronuncia de manera ponderada.

Aquests últims cent anys d’Espanya han estat copats per la proclamació de la República, la Guerra Civil i la dictadura de Franco. Però també, molt feliçment, per la Transició que va portar majoritàriament alegria i ens va conduir a la democràcia i a la Unió Europea.

Proclamada el 14 d’abril de 1931, la II República només va durar cinc anys. A penes es coneix que la Llei de Defensa de la República castigava l’ús de la bandera rojigualda com a apologia del règim monàrquic. Una hostilitat que es va afegir a actituds d’infinit menyspreu entre els bàndols polaritzats. Diu Martínez Hoyos que “amb la seva actitud intransigent, l’únic que van aconseguir els propietaris va ser empènyer un proletariat desesperat cap a la violència” i que es va arribar a un punt en què dominava la sensació que les lleis eren lletra morta. D’aquesta manera, es va arribar a la idea que la força era l’únic camí per aconseguir qualsevol acord. Els desordres públics van acabar sent el normal. I la inseguretat al carrer va acabar anant de la mà de la inseguretat jurídica. El cop militar va desembocar en una guerra brutal. Els anys posteriors al seu desenllaç van estar impregnats no només de bàrbara venjança, sinó també d’una pobresa extrema i dramàtica. El 1940 la renda per càpita espanyola era un 14% menor que la de 1930. I no es va recuperar el nivell anterior a la guerra fins al 1952.

Es va establir el feixisme a Espanya el 1939? L’hispanista Edward Malefakis ha afirmat que, més enllà d’esterils debats nominals, el règim va cometre “els suficients crims com per merèixer censura amb o sense etiqueta feixista”. Martínez Hoyos recalca raons més emocionals que científiques per identificar «feixistitzat» amb feixista. I que no tots els que van donar suport a la sublevació del 18 de juliol eren feixistes «rabiosos». Durant la contesa, “ser etiquetat com a «feixista» equivalia a una condemna a mort. Els milicians es prenien la justícia per la seva mà, sense que el govern republicà ho pogués evitar, i «feien el passeig» a les seves víctimes. Aquestes apareixien després tirades pels carrers, de vegades mutilades”. En particular, respecte al socialfeixisme, la Pasionaria va evidenciar la seva manca d’escrúpols en dir: “Mai no seran excessives les mesures que es prenguin per netejar el camp proletari de la planta verinosa del trotskisme”.

Franco va emprar la Falange com una claca, els seus membres estaven per ser utilitzats com a auxiliars quan fes falta, tant per fer bulto com per fer la feina bruta de la brutalitat. El 1945, poc abans de cessar en el seu càrrec de ministre secretari general de FET i de les JONS, Arrese va escriure a Franco el següent: “el 90 per cent dels falangistes saben molt poc de la doctrina; per al 90 per cent ser falangista consisteix a guardar ple d’emoció el record de José Antonio, tenir sempre a punt la camisa blava per als dies de fervor patriòtic i aixecar el braç cridant fins a quedar afònics l’«Arriba España» dels bons temps”. Els anava bé que fos així.

Assenyala Martínez Hoyos que, en parlar als procuradors a Corts, Franco entrava en “un món paral·lel en què les paraules mancaven de qualsevol referent comprensible en la realitat”.

I una última pinzellada per acabar aquesta nota: als anys seixanta (1960-69) es van editar a Espanya 592 llibres en èuscar, una xifra superior a la de qualsevol altra època anterior.