'Hi ha errors, però no tinc res a veure'

Hi ha psicòlegs que menyspreen Freud com a científic i el redueixen a ser un bon literat. No em correspon a mi rebatre’ls, però sí que puc discernir i destacar que escrivia molt bé. Puc afegir que molts d’aquests psicòlegs manquen de voluntat d’estil literari i que fins i tot els sembla una pèrdua de temps llegir els autors d’obres mestres de la literatura. Jo penso tot el contrari, que ells s’ho perden.

He trobat fa uns dies una cita de Dostoievski extreta de la seva genial novel·la Els germans Karamàzov. Vaig passar una estona buscant afanosament al meu exemplar (traduït per Rafael Cansinos Assens), llegit i subratllat en un dels meus períodes de milícia universitària. M’he retrobat amb paràgrafs admirables que em van encaminar fa molts anys pels racons de l’ànima humana, però no vaig encertar a localitzar la cita en qüestió; hauré de tornar a llegir la novel·la. Vet-la aquí:

"L’home que es menteix a si mateix i escolta la seva pròpia mentida arriba al punt de no distingir la veritat ni dins seu, ni al seu voltant, i així perd tot respecte per si mateix i pels altres".

Em sembla capital el que aquí s’afirma. Acabar creient-se les pròpies mentides i incapacitar-se a reconèixer la veritat. I perdent el respecte per un mateix i pels altres. La política espanyola està embolicada, com mai en el darrer mig segle, per la dissonància cognitiva. És comú entre nosaltres perdre la brúixola ètica en autojustificar tot el que fem o deixem de fer. En particular, observo amb indignació els polítics que, en lloc de tornar-se’n a casa, continuen donant suport a un Govern el president del qual va insistir, per activa i per passiva, que mai no faria el que ha fet (i el que encara no ha acabat de fer). Un frau inconmensurable. Hi ha complicitats que clamen al cel.

Són molts els qui ja no pensen el que diuen; no els cal, s’estalvien l’esforç, els costa pensar i són pusil·lànimes per discrepar (és un fruit amarg de la maleïda bipolarització). Els n’hi ha prou amb repetir consignes contra l’enemic atroç (al qual contínuament es dona aliment) i desdibuixar o falsejar els seus records, els quals evolucionen inevitablement amb el temps. Un cop tenim una narrativa (la que el nostre bloc ens subministra), modelem els nostres records perquè hi encaixin.

La nostra conducta entra llavors en conflicte amb la nostra creença, fixant l’autoengany a les nostres vides i produint-nos un malestar sord i difús. A aquesta contradicció se l’anomena dissonància cognitiva des de 1957, quan el psicòleg social Leon Festinger va desenvolupar una teoria entorn d’aquesta idea.

Al seu llibre S’han comès errors (però jo no vaig ser), els psicòlegs socials Carol Tavris i Elliot Aronson assenyalen que la majoria de la gent no tria seguir un partit perquè reflecteixi les seves opinions, sinó que un cop trien un partit, les polítiques d’aquest es converteixen en les seves opinions. Penosa realitat que corroeix el sistema democràtic.

És cert que sovint donem per descomptat que els nostres judicis són més adequats i menys parcials que els dels altres. Des de l’impuls de justificar-se per sistema, procurem evitar assumir cap responsabilitat en accions veritablement perjudicials per al bé comú. Mirem cap a una altra banda, o bé ens refugiem en els nostres parroquians, en aquells que ens confirmen plenament.

Si estem desproveïts del sentit de la veritat, acompanyat del de la responsabilitat moral, no podrem canviar a millor. Ni discernir que només s’aprèn assajant i rectificant, sabent reconèixer equivocacions. Però cal decència i maduresa, la d’enfrontar-se a les metes perdudes, als jo que van ser possibles, però que ja no podran ser. I no passa res, continuem assajant i buscant altres rutes, tasca que ens allunya d’amargors insuperables.