Dolly van Doll: el nen que va voler ser dona

La notícia m’ha deixat estupefacte: acaba d’acabar de morir Dolly van Doll. Per a la immensa majoria dels nostres conciutadans és molt possible que aquest nom no els digui res i, tanmateix, darrere seu s’amaga una dona fascinant i pionera: va ser una de les primeres persones transsexuals d’Europa —si no del món— que es va establir fa seixanta anys a Barcelona, va destacar per mèrits propis en el món de l’espectacle, va enriquir la vida cultural de la ciutat i va demostrar, en temps poc o gens propicis, que canviar de sexe pot ser un factor d’enriquiment personal.

Nascuda a Itàlia com a Carlo Ángelo Follis, va viure els avatars de la Segona Guerra Mundial i, després de l’adolescència, es va dedicar al transformisme a Hamburg, Berlín i París fins que, el 1964, es va embolicar la manta al cap i, amb 600 francs francesos (de l’època) a la butxaca, va marxar a Casablanca per posar-se en mans del tenebrós doctor Burou, qui la va convertir en dona. Va ser el quart cas registrat al món, després de la famosa Coccinelle, un electricista de Niça i un tercer de nom desconegut. La cirurgia la va convertir en Carla, tot i que en el món de l’espectacle sempre va ser coneguda com Dolly van Doll.

Un cert desengany amorós la va portar a posar terra pel mig i va aterrar a Barcelona a mitjan anys seixanta, on la vaig conèixer quan treballava al cabaré Gambrinus, un local modest del Barri Xino —avui Raval— amb terra de ciment, on va fer una bona amistat amb un altre artista del local, Madame Arthur (Modesto Mangas), antítesi de la Dolly pel seu aspecte de llaurador salmantí vestit de dona. Una anècdota entre tots dos: una nit de Cap d’Any, en Modesto va decidir aprofitar l’entreacte entre les dues funcions que oferien aleshores els cabarets per sortir del Gambrinus i anar a peu fins al proper Barcelona de Noche, on la seva amiga Carla encapçalava el cartell. Va travessar el carrer del Comte del Asalto (avui Nou de la Rambla) i va passar davant de la comissaria que hi havia llavors. El guàrdia de portes, un número de la Policia Armada que devia ser novell perquè al barri ningú no s’espantava de res, el va detenir. La broma li va costar a en Modesto unes “vacances” de diversos mesos a la Model per “escàndol públic”.

La Dolly, tota elegància, bellesa i sensibilitat, no només va triomfar, sinó que va ser formiga i va invertir els seus guanys per obrir dos cabarets, a València i Barcelona, sota el nom de La belle époque, que van revolucionar el gènere frívol per la seva extraordinària qualitat i bon gust. Es va casar amb un espanyol, del qual també va ser sòcia, i amb el temps es van divorciar. Però mai no va abandonar Barcelona, on va viure la resta de la seva vida i on acaba de morir.

I el més important de tot: va demostrar que la transsexualitat no havia de ser necessàriament una condemna a la marginació o a la degradació personal. Mai no va ser noia d’alterne ni prostituta, sinó artista i empresària i, per si això no fos prou, una dona amb gran cor, que quan es va jubilar es va dedicar a tasques benèfiques. Me la vaig trobar en certa ocasió a l’aeroport i em va comentar que anava al Nepal, on havia creat una organització d’ajuda als nens necessitats d’aquell país de l’Himàlaia.

“De vegades, quan se m’acut mirar dins meu i contemplar la peculiar personalitat que m’ha fet ser com sóc, crec sincerament que el meu destí ha estat viure entre grans equivocacions… vaig néixer amb pell de dona, amb formes de dona, amb esperit de dona i amb maneres de dona… crec que he nascut dona amb aquell petit error de complement: uns atributs masculins que resultaven un contrasentit en la meva manera de ser i d’estimar”, li va dir a Pilar Matos a la biografia que aquesta li va dedicar (De niño a mujer).

Alcalde Collboni, ara que els ajuntaments intenten reequilibrar la toponímia urbana donant més presència a les dones, no creu que seria una ocasió excel·lent per dedicar un carrer de la ciutat a Dolly van Doll?